6 de desembre de 2009

Pausa, Stop.


Aquest any han passat tantes coses que només em queda un desig: que s'acabi. I després, ja veurem.

27 d’octubre de 2009

Nick

Magnètic, elegant, sexy. Amb la guitarra penjada i una electricitat contagiosa o abocat al piano en el seu vessant més intimista, aquesta icona dels 80 va oferir un dels concerts més bons de la temporada dissabte passat al Casino de l'Aliança del Poblenou. Potser perquè no es tractava d'un concert, o no només d'un concert. Amb motiu de la publicació de la seva segona novel·la La mort d'en Bunny Munro (dues dècades després de la desafortunada And the Ass Saw the Angel) un Cave completament desintoxicat (a la tassa que reposava sobre seu piano no hi havia crack, tal i com ell mateix ironitzava, sinó, molt probablement, te amb llet i sense sucre) va aterrar a casa nostra per "trencar el mur que separa allò que passa dalt l'escenari d'allò que es viu a la platea". I ho va fer gairebé retornant als orígens, en la penúltima estació d'un low budget tour, en un teatre de barri on contrastaven els cartells del ball de la castanyada i els jubilats que el regenten amb tot l'equip tècnic del seu management i el personal de producció de Dr Music.

I és que Cave ho va donar tot; amb una veu i una energia desbordant que ja havia mostrat a les proves de so de la tarda, va entonar alguns dels seus clàssics acompanyat de Martyn P. Casey al baix i de Warren Ellis a la percusió i el violí. Irònic i sarcàstic, divertit i tendre. Terriblement atractiu.

Quan tornaven a l'hotel després de sopar, baixant per una Rambla del Poblenou gairebé deserta (eren quarts de tres de la matinada), dues noies li van preguntar si volia anar a fer copes amb elles."I'm too old for that, too old to go for a drink with a pair of complete strangers". No sé si vell seria la paraula. Un autèntic seductor.

24 de setembre de 2009

Chet

Bruce Weber, Chet Baker

Podia haver penjat una foto de Chet Baker amb vint-i-pocs anys, alguna d'aquelles espaterrants imatges plenes de força, de bellesa, de talent, com les que li va fer William Claxon a principis dels anys cinquanta, que el van convertir en el "James Dean del jazz". Però he preferit posar aquesta fotografia feta per Bruce Weber durant el rodatge de Let's get lost, el retrat d'un Chet Baker ja en plena davallada (moriria un any després, el 1988, al caure des de l'habitació d'un hotel a Àmsterdam; el seu cos presentava restes de cocaïna i heroïna, speedball, en el llenguatge de la droga), però, tanmateix, una imatge que transmet tot el magnetisme i l'aura d'aquest trompetista excepcional que cantava xiuxiuejant.

I és que acabem de veure el documental de Weber, que ha arribat a les nostres pantalles més de dues dècades després de la seva realització. Un documental en b/n com només podia rodar un dels millors fotògrafs del món, amb uns fotogrames impecables, que mostren l'encara bellesa de Baker, el seu efecte attirant, però que deixen un regust amarg, el rastre d'un astre errant enamorat de les dones, dels cotxes, de la droga, però, sobretot, del jazz, que ell va ajudar a definir amb el seu característic estil "cool" de la costa oest americana. Un estel que va deixar de brillar fa temps, però del qual encara ens arriba certa llum. Hi ha un moment en el film on Chet Baker interpreta "Blame It on My Youth", d'Oscar Levant, i la seva veu delicada sembla voler-se fer perdonar totes les mentides i desencants. Ho aconsegueix.

20 de setembre de 2009

I wish I can go back in time


Nixon/Frost

S'abaixa el teló de Nixon/Frost i em queda la pell de gallina. No perquè l'obra sigui especialment emotiva (és la lluita entre dos púgils, l'un per mantenir-se actiu en el món de la política i l'altre per seguir sent el líder d'audiència). Però m'emociona aquest combat dialèctic, aquest quart poder del periodisme que ara sembla haver desaparegut, la poca ortodoxia de Frost, que, malgrat el seu historial dins del show business i l'entertainment, acaba arrencant la confessió de Nixon que no van obtenir els periodistes més bregats de Washington.

Ho vaig dir la temporada passada i ho torno a dir ara: Àlex Rigola se supera en cada muntatge, i malgrat el que declarava en una entrevista a l'Avui, "quan vaig començar aquesta feina tenia una necessitat brutal d'ensenyar-me i ja l'he perduda. Voldria fer bon teatre sense que quedi empremta de mi", Rigola fa un teatre amb una empremta molt forta, depurada i estilitzada (ja no necessita épater ningú), però marca indiscutible i de qualitat. I, per si no fos prou, ens serveix dues versions de la mateixa obra. Ahir vam anar a veure la realista, però em moro de ganes de veure l'unplugged.

No us la perdeu!

14 de setembre de 2009

Pluja


M'encanta que plogui, la llum dels dies de pluja, l'aire fred. Que s'acosti la tardor.

Llegeixo i preparo te i penso.

M'acabo Vals, del Trabal, amb el regust de creure que m'hauria d'haver entusiasmat més.

13 de setembre de 2009

Homage to Willy Ronis

Willy Ronis, Le nu provençal, Gordes, 1949

El fotògraf francès Willy Ronis, que va retratar el París de la postguerra juntament amb Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, ha mort avui als 99 anys.

Recuperació

Les hores ja no passen tan lentes i mica en mica els fragments es recomponen. Tinc ganes de tornar a la vida, allà fora, aquí fora. Recuperar-me per dins, també, i mirar endavant, molt endavant. M'agrada tenir tantes ganes de fer coses, de veure coses, d'aprendre coses. He llegit poc, quan més podia llegir. He flotat en un núvol. Estic tornant.

Tres dies amb la família

Hi he anat amb la Laia, la meva germana, que tenia moltes ganes de veure-la. Primera sortida des de l'operació. Ens ha agradat molt. Potser perquè aquesta família s'assembla a la nostra en alguns aspectes. Hi ha un moment en què Jöelle, la mare, diu alguna cosa així com "m'hagués agradat ser una mare i un dona perfecta, mais je suis qui je suis". I així es resumeix tot, a la vida, un és qui és, i neix a la família on neix.

1 de setembre de 2009

Un lent aprenentatge


La paciència és un art. Esperar. Que passin les hores. Que surtin les anàlisis. Que et puguis aixecar sense marejar-te. I anar al lavabo sola. Dormir. Tornar a ser conscient. Respirar sense que faci mal. O només el mal imprescindible. Apartar-te del món una estona i no patir. Perquè tot encara hi serà quan tornis.

25 d’agost de 2009

En Jim Botó i en Lluc el maquinista


És un dels meus llibres d'infància preferits. M'agrada que en Lluc i en Jim sempre trobin solucions senzilles a les aventures més arriscades.

Acceleració


D'aquí a uns dies aquesta estranya calma enganxosa s'haurà acabat i tot començarà a anar cada vegada més de pressa. Com cada any.

Coses


Hi alguna cosa en les bicicletes, els llibres, les càmeres de fotografiar anteriors a l'era digital, les màquines d'escriure, les ràdios, les il·lustracions, les petites llibretes, les eines i les lletres de plom que fa que em fascinin. Objectes.

22 d’agost de 2009

Eppur si muove...

O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day
Which now shows all the beauty of the sun
And by and by a cloud takes all away.

William Shakespeare, The Two Gentelmen of Verona, Act I, Sc. III.

M'estic llegint Incerta glòria de Joan Sales i m'està flipant... Quan penso en tots els clàssics que encara no he llegit i en tot el que a vegades ens hem d'empassar... Quina impotència!

Ectòpic

DIEC: "situat en una posició que no és la seva habitual." A la vida hi ha tantes coses fora de lloc que a vegades no ve d'una més. Per molt que costi.

19 d’agost de 2009

Euskadi

Dies de pluja i sol. De llum difícil. Torno a tenir una Canon 50D. S'han acabat les vacances.

30 de juliol de 2009

Marxem

Henri Cartier-Bresson, Itàlia, 1933 (per la sèrie de fotos a la que pertany diria que són l'escriptor André Pieyre de Mandiargues i la pintora italiana Leonor Fini).

Volem descansar, llegir i fer fotos. Platja i muntanya a Donostia.

La mort és el límit del llenguatge

Ralph Gibson, Gentle Reader, 1970

Diu la Lolita que diuen els psiquiatres que "la mort és el límit del llenguatge". Allò que no es pot explicar ni compartir ni consolar.

"El bressol balanceja dalt d'un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Per més que són dues bessones idèntiques, l'home, com a regla general, esguarda l'avenc prenatal amb més assossec que aquell abisme cap al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora)."

Vladimir Nábokov, Parla, memòria, Edicions 62

Llullu, in memoriam.

24 de juliol de 2009

'A través de nosaltres dos'

Walker Evans, Floyd and Lucille Burroughs, Hale County, Alabamal, 1936

"Abans del perdona aquesta cadira és lliure,
abans del color dels teus ulls, abans del què vols prendre,
abans del sóc en Rico i em dic Dita, abans del gest vacil·lant
de la mà damunt l'espatlla,
això va passar a través de nosaltres dos
com una escletxa a la porta mentre es dorm"

Amoz Oz, El mateix mar, Proa

I aquest any en fa vuit.

21 de juliol de 2009

El dret a perdre's... i a trobar-se

Robert Frank, U.S. 90, en route to Del Rio, Texas, 1955.

Hi ha moments a la vida en què ens sentim petits sols i perduts. Moments en què creiem que mai podrem sobreposar-nos als nostres errors ni a nosaltres mateixos. Però res no dura per sempre. Tenim dret a perdre'ns, i dret a trobar-nos.

18 de juliol de 2009

Com diria Gertrude Stein...

Pablo Picasso, Gertrude Stein, 1906

...els impulsos són impulsos són impulsos.

I jo sóc massa impulsiva.

25 de juny de 2009

Anaïs hermenèutica

"We don't see things as they are, we see them as we are." — Anaïs Nin

Epicentre

"Punt de la superfície de la Terra situat a la vertical que passa pel focus d’un terratrèmol." DIEC

Llit

Rere la càmera hi ha una dona nua que acaba de sortir de la dutxa i observa.

Pluja

Sort que plou perquè la tensió és insostenible. Necessitem que plogui o necessitem plorar, ara ja no ho sé.

21 de juny de 2009

Roma

"Roma és una cosa a part i ha d'ésser vista -potser-com una cosa a part"

Josep Pla, Cartes d'Itàlia, Destino, pàgina 9

13 de juny de 2009

Dinars multitudinaris

No em puc creure que acabi de ratllar dos quilos de tomàquet i encara no m'hagi caigut un braç.

Estiu

Sempre em passa quan arriba la llum. La necessitat de reflexionar, d'aturar-me, de respirar. Provo de reinventar-me.

10 de juny de 2009

Demà

Demà hi ha examen d'Hermenèutica i no em presento. Deixo la universitat. Podria reflexionar molt, però me'n vaig a dormir. Bona nit

27 de maig de 2009

Neix Llibres de cuina

Per si no tingués prou abandonat aquest blog, n'acabo de començar un altre. No té una vocació específicament culinària, és a dir, no serà un bloc farcit d'èxits i fracasos en matèria de receptes, si no petites observacions sobre una de les meves obsessions recents: la cuina i els llibres que en parlen. Intentaré escriure-hi sobre les meves lectures culinàries i, sí, potser hi apareix alguna recepta de solvència contrastada, però de moment és un work in progress sense gaires línies clares. Sigui com sigui, ja ha començat amb una introducció que intenta ser tota una declaració de principis. Benvinguts a Llibres de cuina.

24 de maig de 2009

Obsessions recents

1. Bombón mallorquín, de Joan Miquel Oliver, a tota hora.
2. Paul Celan vist per Peter Szondi i H.G. Gadamer.
3. The Office, de la BBC (gràcies a l'Eugènia).
4. Cuinar per la família i els amics.
5. Itàlia.
6. França.
7. Les vacances.
8. Fer fotos.

16 de maig de 2009

Primavera

M'encanten la primavera i l'estiu. Torno a llegir a un bon ritme i, sobretot, llibres que em vénen de gust... Penso en les vacances, que segurament tornaran a ser franceses o italianes i somric.

P.S.: Tinc dues entrades per a La Pastoral de Beethoven dissabte que ve a les 19h a l'Auditori. No hi podem anar, si algú les vol les venc a preu de cost.

29 d’abril de 2009

Indignació

Imatge via Anna

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
no vaig dir res, perquè jo no era comunista.

Quan van engarjolar els socialdemòcrates,
no vaig dir res, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a emportar-se els jueus
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan em van venir a buscar a mi,
ja no quedava ningú que pugués protestar.

Sermó del pastor Martin Niemöller, pronunciat durant la Setmana Santa de 1946 a Kaiserslautern (Alemanya), sobre les conseqüències de no plantar cara a la tirania.

Fa tot just una setmana em vaig acabar Indignació, de Philip Roth, una novel·la sobre les absurdes conseqüències dels nostres actes i les nostres passions. Del que fem i del que deixem de fer. Sé que el Jordi té raó. Però estic INDIGNADA.

26 d’abril de 2009

Beduïns

Expulsats del desert del Négev i marginats pels palestins i els israelians, aquests ex nòmades són els autèntics pàries de la regió.

Mar Mort

Aquest viatge ha obert noves ferides i n'ha tancat de velles. Com la sal, que tot ho cura.

21 d’abril de 2009

Qubbat as-Sajra i Al-Aqsa

L'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem sintetitza l'enfrotament entre jueus i musulmans. Un lloc sagrat per ambdues religions, paradoxalment, s'ha convertit en el símbol del desencontre. D'una banda, l'espai que ara ocupen les mesquites de la Cúpula de la Roca (Qubbat as-Sajra) i la Mesquita Llunyana (això és el que literalment significa Al-Aqsa) és el mateix on suposadament s'edificà el Primer Temple o Temple de Salomó que, segons la Bíblia, va profanar i destruir Nabucodonsor el 587 aC, i on, anys més tard, es construí el Segon Temple, anorreat pels romans l'any 70 dC, i del qual només queda el mur occidental que l'envoltava, conegut com a Mur de les Lamentacions pels jueus.


L'Esplanada, que els jueus encara anomenen Turó del Temple, és ara un espai on la ortodoxia jueva prohibeix l'entrada, i que els cristians només poden visitar en determinats moments del dia (sense entrar a les mesquites, la segona i tercera més importants de l'islam després de la Meca). Aquí és on va començar, simbòlicament, la Segona Intifada al setembre del 2000, quan Ariel Sharon, provocadorament, va visitar l'Esplanada en ple debat sobre l'estatus de Jerusalem i el fracàs de les negociacions de Camp David.

I aquí és on ens vam dirigir un matí assolellat, passant pel check point del Mur de les Lamentacions i entrant per l'única porta apta per a no musulmans: la Moor's Gate.

13 d’abril de 2009

Holy Land

En una setmana hem trepitjat tota la Bíblia, especialment el Nou Testament. Pas mal per uns agnòstics, no?

Irrealitat

Aquesta matinada ens ha despertat el muetzí de la mesquita gran de Shuafat (barri de Jerusalem est) i al migdia hem dinat a Barcelona. La nostra era ha anorreat els conceptes d'espai i temps. Tinc jet lag emocional.

1 d’abril de 2009

Estrès?


M'he apuntat a un curs de tècniques anti-estrès. Amb això ja està tot dit.

PD: Foto feta amb la Canon 50D. Les del sopar, Ainhoa, són infumables. Penso practicar molt a Jerusalem :)

29 de març de 2009

Traïció


"Crec", em va dir, "que tots els escriptors ho fan, d'una manera o altra. Perquè si no, sobre què escriuríem? Escrivim sobre alguna cosa que ens toca i sobre la realitat observable que ens envolta. No escrivim sobre la lluna. I crec que això, sempre que la peça estigui escrita amb comprensió, és legítim. No faig servir la 'compassió' perquè aquesta no és la missió del teatre... No crec que la compassió compti com una de les virtuts rellevants que tenen a veure amb l'escriptura dramàtica... Fins i tot m'atreviria a dir que el que busco és una comprensió clara i dura, que doni llum a un cert estat de coses. Si et mantens fidel a això, llavors no fas cap mal... Em resulta difícil defensar el que fas, com a dramaturg, quan crees personatges que es basen lliurement o superficialment o obliquament en altres persones... Però, per exemple, em sembla que la situació en què es troba la dona, a Traïció, és una situació en què molta gent es podrà reconèixer... Et trobes en aquesta situació i què fas? La vius, i vas buscant la manera de tirar endavant... la vida és així... Què puc dir sobre Traïció?... Jo ho vaig fer"

Harold Pinter a Michael Billington, The Life and Work of Harold Pinter, Faber & Faber

Traïció posa en joc la nostra concepció de la parella, de les relacions i de la fidelitat, a un mateix i envers als altres. Llàstima que l'escenografia del muntatge de Carles Alfaro desdramatitzi amb la seva fredor geomètrica i laberíntica.