21 de març de 2010

Ser valent o no ser

Els aeroports de tornada m'entristeixen. També si hi he d'anar a acomiadar a algú. Torno en un taxi sola cap a Fiumicino i recordo les llàgrimes de fa tres anys en un altre taxi tornant del Prat. Aquest cop no ploro, no puc, però tinc el cor encongit. He sortit a les 5 del matí de casa i hi torno, ara, malalta. He vist Roma des de la finestreta. Tancada en un hotel on fa temps es va rodar una pel·lícula amb un títol que ara em resulta irònic, La dolce vita.

Perquè la vida de Roberto, des de l'èxit de Gomorra, és més aviat una no-vida. Una presó. Des de fa quatre anys. I en té només 30. Tanmateix, no té por. I ho diu alt i clar. No és un heroi, està fart de semblar una verge de Guadalupe, que les mares li posin els seus nadons en braços, que la gent el toqui. No és el Padre Pio. Només és algú que un dia va començar a assenyalar amb el dit. A denunciar els crims que ningú s'atrevia a veure. El que ha estat passant a casa seva durant tants anys. Impunement. I ara torna amb un llibre imprescindible, incisiu, lúcid. Un recull d'articles, alguns anteriors a Gomorra. Enmig del seu infern particular, ell és allò que escriu. Contra els qui el difamen, contra els qui el voldrien mort. La bellesa i l'infern té un pròleg, El perill de llegir, que regira l'estómac, talla la respiració, eriça la pell. A Carta a la meva terra, Saviano es demana "però aquesta terra com es veu, com es representa a ella mateixa, com s'imagina? Vosaltres com us la imagineu la vostra terra, el vostre poble? Com us sentiu quan aneu a treballar a passejar, a fer l'amor? Us ho plantegeu, o us conformeu dient-vos que "sempre ha estat així i sempre ho serà"?. Com en el poema de Salvat-Papasseit, escup a la closca pelada dels cretins. 

Aterra l'avió minuts després que hagi acabat de llegir el darrer article, Qui escriu es mor. No vol ser un presagi, però sí que parla d'una altra escriptora perseguida i tristament assassinada pels sicaris de Putin: Anna Politkóvskaia. I acaba amb una pregària. Per l'Anna, pel Roberto, per tots els que s'arrisquen mentre nosaltres llegim apoltronats al sofà de casa: "Aquests mots són una pregària, pronunciada amb totes les possibles frases litúrgiques, cap al lector que ha decidit de dedicar-hi el temps. Una pregària perquè no deixi mai de reportar a tothom el que trobarà a Txetxènia i perquè no oblidi mai el sacrifici de qui va voler explicar. Una pregària perquè senti dins de la seva carn cada hora de la vida d'Anna Politkóvskaia, una vida sovint viscuda amb consciència de caducitat, però en la certesa que aquella data de caducitat només havia d'afectar el propi cos i alhora havia de difondre, com una constel·lació, les històries que contenia, dipositant-les en cada lector."

Només espero que la frase que Albert Camus escriu a L'homme révolté,  i que ell cita al pròleg, es faci realitat aviat: " l'enfern n'a qu'un temps, la vie recommence un jour."

14 de març de 2010

That's it

"Les arts no són una manera de guanyar-se la vida. Són una manera molt humana de fer la vida més tolerable. Practicar un art, tant se val si bé o malament és una manera de fer crèixer l'ànima, per l'amor de Déu, canteu a la dutxa, balleu mentre sentiu la ràdio. Expliqueu històries. Escriviu un poema a un amic, encara que sigui un poema penós. Feu-ho tan bé com pugueu. Obtindreu una recompensa enorme. Haureu creat alguna cosa.
Som al món per perdre el temps. Que ningú us convenci d'altra cosa."

Kurt Vonnegut, Un home sense pàtria, Columna Edicions, 2006.

Via Corto y pego, un blog que m'encanta.

Acabem de veure El encuentro de Descartes con Pascal joven, al Teatre Lliure, i m'ha agradat molt. Una petita obra d'idees, ben interpretada (Flotats hi queda bé, en el paper de Descartes, la seva tendència al tic "bon", suposo que d'influència francesa, aquí no fa nosa. L'actor que fa de Pascal no mata, però tampoc no és terrible) i amb molt ritme. Una hora i escaig que passa volant. La dialèctica entre els personatges, si tens al cap l'escola de Port-Royal i la disputa entre Jansenistes i Jesuïtes pel concepte de Gràcia divina, es segueix perfectament (i jo la tinc molt present, doncs vaig suspendre tres vegades l'assignatura de littérature française on s'explicava el segle XVII, les comèdies de Molière i les tragèdies de Racine i Corneille, contextualitzades per la idea de predestinació jansenista). No sé si realment Descartes i Pascal eren així (cap dels dos no va escriure sobre la seva única trobada) però m'agrada la posició que pren Descartes a l'obra, molt en relació amb la cita de Vonnegut (o, com a mínim, en relació en el meu cervell). Chapeau!

8 de març de 2010

2 de març de 2010

l'homme avec qui

Aquest serà el meu quart Sant Jordi. Tenint en compte que mai no havia estat més de dos anys a cap feina això és un récord de permanència. Amb en Sergi hem estat parlant sobre què farem quan ho deixem. Perquè tard o d'hora s'ha de deixar. Com la droga. La sort de treballar en un diari era la pàgina en blanc, per moltes cagades que haguessis fet el dia anterior, la jornada informativa tornava a començar i te n'anaves a casa cansat, potser, però no abatut, ni estressat, ni amb el cap ple de "he de fer això ara mateix o serà massa tard". Enyoro la immediatesa, les nits de dijous, llevar-me a les 10h.