26 d’octubre de 2008

"Perfect fit"


"Aquest és el meu tercer Kindle; els altres dos els vaig perdre a l'avió. Hi ha gent que diu que prefereix els llibres de sempre, però quan viatges va molt bé, jo hi tinc uns mil llibres a dins; quan el perds, te'ls tornen a col·locar sense que hagis de tornar a pagar". "Fa cinc anys que vaig deixar de fumar però encara se'm fa difícil; ho vaig aconseguir gràcies a la medicina xinesa, a un te xines que t'equilibra i a l'acupuntura". "Pots arribar a imaginar-te el nivell de la poesia que he llegit avui? És increïble per un país tan petit! I el recital? Hi havia dues sales i el pati ple, i encara s'ha quedat gent a fora. Això ho hauríem de fer a NYC, per què aquests tipus d'actes no funcionen a NYC?" [parlant amb John Giorno, poeta, ex parella de William Burroughs i protagonista del film Sleep d'Andy Warhol]. "You smell so good, what do you wear? CKOne? Is that a Spanish perfume? Calvin Klein!, I can't belive it!! It must be your skin...". "We should take a siesta together". "Lucky him". "Prenc el vi amb gel per prendre'n menys, podríem dir que prenc Chardonnay on ice". "You're so beautiful". "We are perfect fit".

25 d’octubre de 2008

'Perfect day'

Lou Reed by Lou Reed, 2008

"Estic fart que diguin que les meves cançons són fosques; llegiu Shakespeare! Llegiu Hamlet, El rei Lear, Macbeth!". "Les meves cançons no són fosques, són realistes"."Talent really shows". "Jo vaig estudiar a la Warhol University"."Warhol sempre estava treballant, fins i tot si anava a una festa, sempre s'enduia la seva càmera; sempre em preguntava: 'quantes cançons has fet aquesta setmana?' i si jo li deia, 'tres', em recriminava que era massa mandrós. En aquell temps, doncs, jo sempre anotava totes les coses que veia al meu voltant i que em podien servir com a material per futures cançons, perquè l'Andy no em digués que era mandrós. Ara ja no, ara només miro"."Escric per plaer, no ho considero una feina"."El meu altre mestre va ser el poeta Delmore Schwartz, autor de In Dreams Begin Responsibilities i a qui vaig dedicar la cançó European son; estava obsessionat amb James Joyce i em deia sovint que hauria de dedicar la meva vida a l'estudi de la seva obra"."Schwartz, que era el meu professor a la Syracuse University, no ens explicava la literatura, ens la llegia"."Una vegada en una festa de Halloween vam passar-nos la nit recitant Poe; va ser aleshores que vaig entendre'n el significat"."He escrit la Gran Novel·la Americana en música"."No puc explicar el significat de gran part del que faig; a vegades escric alguna cosa que no sé què vol dir, però confio en el meu instint; no sé què significa però m'agrada, té so i ritme"."Tot hauria de tenir, com a mínim, so i ritme". "Vaig fer Magic and Loss perquè no hi ha cap música que et consoli quan se't moren els amics; aquest disc és com un salm, no el toco mai en públic perquè és massa fort, no només per mi, és molt millor escoltar-lo a casa". "A vegades conec gent que em diuen que són fans meus i penso que mai no ho hauria dit". "Aquest tio m'acaba de dir que la meva música és la banda sonora de la seva vida, un altre em diu que els seus pares ja m'escoltaven; saps què vol dir això? Que sóc vell"."Barcelona m'agrada molt més que Madrid, però només em conviden a tocar a Madrid"."La primera vegada que vaig tocar a Barcelona, sota el franquisme, vaig patir una de les pitjors experiències de la meva carrera: la gent em demanava a crits que toqués una cançó determinada... -quina? Una cançó- i aleshores uns soldats [sic] van pujar a l'escenari i em van amenaçar amb una pistola. Em van dir, 'si la cantes, goodbye'".

12 d’octubre de 2008

Sophie / Maria

The Shadow, Sophie Calle, 1981. Projecte en el qual va fer que la seva mare contractés un investigador privat que la seguís i li fes fotografies.

Dec ser l'única persona al món que no sabia que Sophie Calle ha inspirat un personatge de Paul Auster a Leviatan, el de Maria Turner, l'artista excèntrica. Va ser fa unes setmanes que, llegint aquesta meva novel·la de metro, vaig començar a identificar les actituds atribuïdes al personatge austerià. Reconec que em vaig mig indignar pel plagi, però volia saber si la Calle, la primera artista contemporània que em va marcar, fa molts anys, arran de l'exposició Relats (Centre Cultural de la Fundació La Caixa al Palau Macaya, 1997), estava al corrent de tot plegat. Ara, buscant una mica per Google, he trobat aquesta explicació des de la web del Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona:

"Sens dubte la relació més directa de Sophie Calle amb la literatura és la col·laboració, o millor dit, l'intercanvi realitzat amb l'escriptor Paul Auster. Per a la seva novel·la Leviatan, Auster es va inspirar en Calle, en la seva vida, manies i rituals, per al personatge de Maria Turner, una fotògrafa que feia fotos de persones a qui seguia, es colava de cambrera en hotels o bars o que una nit va actuar en un striptease de Times Square i va demanar a una amiga que li fes fotos mentre actuava. Uns anys més tard, realitza l'exposició Double Game, que divideix en tres seccions: la vida de Maria i la seva influència en la vida de Sophie, la vida de Sophie i la seva influència en la vida de Maria i "una de les moltes maneres de barrejar ficció amb realitat o com intentar convertir-se en un personatge fictici", per a la qual cosa proposa a Auster que creï un nou personatge fictici que guiï la seva vida durant un any, oferta que Auster refusa, encara que li ofereix una sèrie d'instruccions per millorar la vida a la ciutat de Nova York (entre d’altres, somriure als desconeguts). "

Bressola


Pugem al cotxe i ja és de nit. Faig anar el seient del copilot endavant i endarrere, endarrere i endavant. Un balanceig d'esma, de nen petit que s'adorm. Les cançons de White Chalk em bressolen...

Pyongyang

Guy Delisle, Pyongyang, Astiberri.

Acabo de veure un reportatge boníssim al 30 minuts de TV3: Corea del Nord: la gran il·lusió. Sergi Vicente i els seus companys s'endinsen (sota l'atenta mirada d'un personatge oficial mediocre i sinistre) en la Corea de l'Estimat Líder (Kim Jong Il). Bé, s'endinsen en la Corea del Nord oficial, la que ensenya els mosaics de pedres precioses dels seus hospitals, i no el funcionament del sistema sanitari, les escoles on nens ensinistrats com lloros repeteixen el lloc, dia i any del naixement del Gran Líder, pare de la pàtria comunista, o la dels pagesos que es mostren contents de tenir un diploma i un petit fogonet elèctric. Un país claustrofòbic i absurd, una dictadura megalòmana que sobreviu gràcies al control total de la població. A l'altra banda del paral·lel 38, i des de l'any 1953, s'aixeca una altra Corea, la del Sud, a 40 o 50 anys llum de la seva germana del nord. Tot plegat, com diuen al reportatge:

"Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una gran il·lusió."

El reportatge m'ha fet pensar en Pyongyang, una novel·la gràfica de Guy Delisle -que, per cert, acaba de publicar a la mateixa editorial una altra joia, Crónicas birmanas-, on explica la seva estada a "l'últim paradís stalinista" i l'horror de la vida quotidiana sota un règim totalitari. Altament recomanable.

7 d’octubre de 2008

Focalitzar i relativitzar

Aquest curs, dos objectius: focalitzar i relativitzar. I per ara ja n'hi ha prou.

Imatges via Swissmiss.