12 d’agost del 2011

Mare

Sóc mare, oficialment, des del 15 de maig. En aquests gairebé tres mesos només he pogut llegir un llibre, una novel·la, Amy e Isabelle, d'Elizabeth Strout (el dia abans del part m'acabava la magnífica i molt emotiva Un matrimonio feliz, de Rafael Yglesias). Strout és l'autora d'Olive Kitteridge, una novel·la coral que funciona també com un conjunt de relats que construeixen el microcosmos d'un poble de Nova Anglaterra (em sembla recordar), uns relats que tenen en comú sempre la presència d'aquest personatge, Olive Kitteridge, a vegades com a protagonista i d'altres només tangencialment, a partir dels quals anem sabent qui era i, sobretot, què l'ha duta a ser qui és, una dona d'aparença aspra, rondinaire, malagradosa. I és que, en certa manera, l'Olive s'assembla força a la Isabelle d' Amy e Isabelle. Tot i que en aquesta altra novel·la no hi intervenen tants personatges --malgrat que déu n'hi do la quantitat d'històries paral·leles que s'hi expliquen--, veiem a Isabelle des dels ulls de la seva filla, del seu cap i de les seves companyes de feina. I Strout vol que reflexionem, de nou, sobre allò tan suat de ser fill d'unes circumstàncies. Però el que ara em ve al cap, sobretot, i potser des de la meva nova òptica, és la dificultat que tenen aquestes dues dones per ser mares. No en termes biològics, sinó emocionals. Com fracassen, ambdues, intentant fer-ho de la millor manera possible. Com creuen que se sacrifiquen per uns fills (l'una, renunciant a un amor apassionat, l'altra, criant sola a la seva filla) que segurament haguessin agraït unes mares més felices, més lliures. I que, conseqüentment, són incapaços de posar-se a la seva pell, fins i tot quan són a punt d'ensopegar amb la mateixa pedra que elles (el cas de l'Amy).

Però malgrat la soledat, la tristesa o, fins i tot, la mesquinesa, Strout deu ser una bon a noia protestant que creu en la gràcia divina, perquè les redimeix i els obre una porta d'esperança més enllà de la seva condició de mares. I jo em quedo encara pensant en aquesta condició, en tot el que m'ha passat en aquest darrer any (des del moment que el predictor va dir sí), però sobretot en aquests darrers tres mesos en els que gairebé res ha estat tal i com esperava que fos i en els que el temps s'ha allargat i escurçat alhora. En tot el que he après i en tot el que em queda per aprendre. En el que m'agradaria haver sabut abans i el que no podia preveure. I espero que si m'equivoco poc o molt, ell ho arribi a entendre.

PS: Aquesta matinada, mentre alletava el meu fill, m'he enrecordat que la renuncia de l'Olive no és voluntària, sinó provocada per una força major. Em falla la memòria a mesura que se m'acumulen les hores de son. 

25 d’abril del 2011

Abandonades

Automat (1927) d'Edward Hopper

Fa unes setmanes vaig rellegir dos llibres sobre dones-a-qui-les-seves-parelles-han-deixat. Dones, en aquest cas, escriptores (una de les novel·les sé que és autobiogràfica, l'altra no n'estic segura, tot i que ho sembla). Es tracta de Ruptura, de Catherine Teixier (Edicions 62) i Los días del abandono, d'Elena Ferrante (Salamandra, tot i que fa poc Lumen ha posat a la venda en un sol volum, Crónicas del desamor,  les novel·les de Ferrante El amor molesto, Los días del abandono i La hija oscura). Abans d'ahir va ser Sant Jordi, una diada dedicada a l'amor i a la literatura, però, de fet, crec que són més les obres que parlen del desamor que les que ens expliquen la benhaurança dels enamorats. La felicitat, en qualsevol cas, crec que no genera tanta creativitat.

En les dues novel·les les protagonistes de la història fan el seu propi via crucis pels estats emocionals de la ruptura, però, sobretot, de l'abandonament i la conseqüent pèrdua d'autoestima, cadascuna a la seva manera, amb la coincidència que, vistes des de fora, provoquen una angoixa que fa que et vinguin ganes de sacsejar-les amb força, de fer-les reaccionar. Però, com tots els estats emocionals, l'acceptació i superació d'una ruptura sentimental és un procés, que ambdues viuen com qui surt d'un malson on no podria tornar a entrar. "No quedaba nada que pudiese interesarme de él. No era siquiera un fragmento del pasado, era sólo una mancha, como la huella que una mano dejó años atrás en una pared" (Los días del abandono, pág 216) / "A les històries d'amor apassionat els costa morir. Pateixen convulsions i es recargolen i agonitzen amargament fins al final. Però per viure la felicitat i l'embriagament de l'amor, val la pena patir l'agonia de la ruptura. La mort sempre arriba al final de la vida." (Ruptura, 205).

Fa poc que Siri Hustvedt va explicar al Guardian que arran de la seva nova novel·la, The Summer Without Men (que aquí traduiran Empúries en català i Anagrama en castellà) un "amic" escriptor que n'havia rebut un exemplar l'havia trucat immediatament per preguntar-li si tot anava bé entre ella i el seu marit, el també escriptor Paul Auster. La raó? The Summer Without Men parla d'una de les pors més arrelades en l'inconscient femení: no només que el teu home et deixi en plena maduresa per algú més jove, sinó que a sobre ho faci de manera tan cruel que tot plegat et faci qüestionar si vas arribar-lo a conèixer o no. A la Hustvedt aquesta insinuació que suposa que tot el que una dona escriu és confessional l'ha ofès molt. Ella no és la primera autora, dona d'escriptor, que toca el tema de la infidelitat d'un home madur amb una dona més jove. Isabel Fonseca, esposa de Martin Amis, també ho va fer a Vincles (Empúries). Si el seu text és autobiogràfic o no m'és bastant igual, però tinc ganes de llegir com explica un tema tan universal des de la seva sensibilitat particularíssima.

27 de febrer del 2011

Primavera, estiu, etc


Aquest cap de setmana, i empesa per la recomanació eufòrica de la Pema, m'he empassat Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals. A vegades un llibre m'entusiasma i no sé dir per què. M'ha passat amb Primavera, estiu, etc. Potser, d'entrada, perquè el paisatge on transcorre tota la novel·la és un dels meus paisatges preferits i idealitzats: les terres de l'Ebre. Pot ser perquè l'estructura és tan perfecta que res no hi sobra ni hi falta. Potser perquè descriu la meva generació i tots els nostres dubtes i contradiccions. O perquè el final de la novel·la és tan bo que quasi em fa plorar d'emoció [ATENCIÓ, HI HA QUI PENSA QUE A PARTIR D'ARA VE UN SPOILER:] (no pel que explica, sinó perquè no és un final ensucrat, ni un final on hem-de-deixar-ho-tot-ben-lligat-perquè-s'entengui). Primavera, estiu, etc a més, conté fragments com aquest. I a mi se m'esquinça alguna cosa:

"Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? [...]Pero aquests orígens nous són orígens de pega... Perqué ja en tinc uns, i no els hai sapigut gestionar"