31 d’agost de 2008

Rolleiflex

Richard Avedon photographs Sophia Loren, New York, 1966.
Vull una càmera.

Carambar

'Torture of Women'

Torture of Women, Nancy Spero, 1976

"Marduk va atrapar Tiamat al seu cau, i va fer entrar els vents que l'acompanyaven dins del cos de Tiamat, i quan va tenir la panxa prou inflada hi va tirar la llança i la hi va clavar al cor, i li va arrencar les entranyes i amb una maça li va aixafar el crani. Es va plantar damunt el cos d'ella i amb un ganivet el va partir com si fos un llenguado en dues meitats, i d'una d'elles en va fer el mantell del cel.

Aquest antic mite sumeri, que es remunta a un dels orígens de la cultura humana, 5.000 aC, ja posa de manifest la por, l'odi i la crueltat envers les dones. L'odi expressat en el desmembrament de Tiamat s'absol en aparença amb la idealització de Tiamat com a cel. L'elevació de Tiamat a l'inassolible és una versió subliminada de la por". Nancy Spero, 1983 (del catàleg Nancy Spero. Dissidances).

La sèrie Torture of Women fa plorar. De debò.

30 d’agost de 2008

Spero / Artaud

Codex Artaud (detall) Nancy Spero, 1971-72

Coincideixo amb la Mònica sobre la retrospectiva que el MACBA dedica a Nancy Spero: impactant. M'ha flipat com feia temps que no em flipava una expo d'un artista contemporani. Nancy Spero obre la boca i n'expulsa una llengua carregada de crits.

Nancy Spero va fer el viatge a la inversa. L'any 1959 deixa New York amb el seu marit, Leon Golub, i se'n va a París. Els dos són pintors figuratius que fugen de l'expressionisme abstracte, que en aquells moments dominava el panorama artístic nord-americà. París era encara el París de postguerra, i em puc imaginar una Spero acabada d'arribar, que no entén el francès, que ja té dos fills (aviat serien tres) i que no s'instal·la còmodament enmig dels migrats cercles artístics francesos (els seus Black paintings reflecteixen molt bé la seva realitat: treballa de dia i pinta de nit), sinó que en queda exclosa. M'imagino una Spero que a París pinta el seu últim canvas: At Their Word (The Sick Woman), una mare que no té temps per ser artista, i que deixa la tela pel paper en un acte personal, el pas a un material menys masculí, menys hegemònic. "Ell [Golub] es movia i les seves obres entraven en col·leccions, però jo anava de bòlit amb els nens i em matava pintant" (del catàleg Nancy Spero. Dissidanses).

Però Spero, allunyada de la créme de la créme artística, s'acosta als moviments literaris i a la poesia francesa: de Mallarmé a Artaud, un poeta, com ella, excèntric i maleït, a qui dedica quatre anys del seu treball: la veu d'Artaud es converteix en la d'Spero en la sèrie dels Artaud paintings: "Artaud és excepcional per haver expressat les manifestacions més extremes de dislocació i d'alienació del segle XX. Es representa a si mateix com a la víctima per excel·lència. Violent en el gest i el llenguatge, és alhora masoquista i passiu… Jo m'hi identifico, en el sentit de víctima –utilitzant el seu llenguatge per exemplificar la meva pèrdua de llengua, fracturant el seu ja fracturat text. Perquè jo em sento víctima pel fet que sóc dona i artista, utilitzo Artaud per explorar els voltants de la victimització (imaginària o real)."

Artaud Paintings (Un noeud d'asphyxie centrale), Nancy Spero, 1970

Tanmateix, Spero recupera la seva veu al final de la sèrie per dedicar-li una carta: "Spero creu que Artaud 'hauria desaprovat, i fins i tot odiat, el que jo feia, utilitzar i retallar el seu llenguatge segons els meus propòsits' " (Nancy Spero. Dissidances). De manera que, per primera i única vegada dins la sèrie de les Artaud paintings, Spero adopta la primera persona: Letter from Spero (1964), on es llegeix, amb lletres gruixudes de color vermell: "Artaud, I couldn't have borne to known you alive your despair. Spero" ("Artaud, no hauria pogut suportar conèixe't viu, el teu desesper. Spero").

Més endavant arribaria la primera obra magna, el Codex Artaud, 34 rotllos formats per fulls enganxats pels extrems que ocupen tota una sala del MACBA. Ha desaparegut l'escriptura autògrafa, que deixa pas a la lletra de màquina.

" 'El discurs femení' observa Pamela Wye, 'va ingressar en l'art d'aquest segle amb les llengües dels homes, no de les dones'. Quan reclama la veu d'Artaud, Spero ho fa com una mena d'homenatge. Per dur-lo a terme, adopta la lògica de la histèria, que té com a trets comuns la duplicació, la imitació i la còpia." (Nancy Spero. Dissidances).

25 d’agost de 2008

Prova superada

Els olímpics

S'han acabat els olímpics i s'han acabat les vacances. Aquest hauria de ser un post positiu i ple de bons propòsits. Vull fer més fotos, aconseguir una càmera reflex, atrevir-me a muntar la meva pròpia empresa.

Són idees que potser no portaré mai a terme, però que ara, a dia zero de la nova temporada, no em deixen dormir.

M'encanta llegir i m'apassionen els llibres, fins i tot com a objectes, però alguna cosa grinyola quan sóc incapaç de trobar un bon motiu per aixecar-me demà.

19 d’agost de 2008

Tribute to Simply Breakfast

Versió càmping.

'La soledad'

"A menudo pensamos haber abandonado las ocupaciones y sólo las hemos cambiado"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 324

'Los libros'

"No tengo duda alguna de que hablo con frecuencia de cosas que los maestros del oficio tratan mejor y con más verdad. [...] Si alguien va a la búsqueda de la ciencia, que la coja allí donde esté. Por mi parte, de nada hago menos profesión. Esto son mis fantasías, y con ellas no pretendo dar a conocer las cosas, sino a mí mismo"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 585.

Michel de Montaigne


Michel Eyquem (1533-1592) un dia va dir que ja n'estava fart de ser alcalde de Bordeaux, o de fer de mediador entre hugonots i catòlics a la cort de França, i es va tancar a la seva torre a escriure i meditar, mig morint-se de fred. Michel Eyquem, que fins als tres anys va viure al poble de Montaigne amb una dida perquè el seu pare volia que no fos aliè a les dures condicions de vida de la gent menys afortunada, i que un cop retornat al château familiar, dels tres als 10 només va parlar en llatí -el seu perceptor era alemany i tothom al seu voltant tenia ordres de dirigir-se al petit Michel en la llengua de l'antic imperi-, va perdre el seu millor amic, Étienne de la Boétie, el 1563. Amdós humanistes es van conèixer al Parlament de Bordeaux. A la seva mort, De la Boétie li va llegar la seva àmplia biblioteca. La seva trobada a Bordeaux ha estat descrita com a coup de foudre intel·lectual. Dos anys després de la mort de De la Boétie, Montaigne es va casar amb la que seria la seva dona, més per força que de grat.

El 1570 es va retirar del món a la torre del seu castell, una modesta estructura que servia per vigilar la fortalesa familiar. Allà va viure de manera austera, sense grans comoditats, fins a la seva mort. I allà va escriure els seus cèlebres Essais, mogut per la necessitat de comunicar-se després de la mort de qui va ser la seva ànima bessona.


"Cuando en 1570, a los treinta y ocho años de edad, Michel de Montaigne se recluye en su torre, cree haber concluido definitivamente su vida. Como más tarde Shakespeare, ha reconocido con mirada lúcida la fragilidad de las cosas: 'la petulancia de los cargos, el desvarío de la política, la humillación del servicio en la corte, el tedio del funcionario municipal' [Hamlet] y, sobre todo, su propia ineptitud para actuar en el mundo." Stefan Zweig, Montaigne, Acantilado.

La tercera edició d'aquests Essais, pòstuma, data de 1595, i la signa una dona, Marie de Gournay. De Gournay era una groupie de Montaigne i la seva obra. Filla d'una de les grans famílies de França, estableix una estreta relació amb Montaigne, que la considera fille d'alliance i aviat li confia el millor de la seva herència: l'edició del seus Essais després de la seva mort, tasca que ella va complir diligentment. Malgrat això, i fins fa relativament poc, l'edició de De Gournay havia estat menystinguda. Explica Antoine de Compagnon al pròleg de l'edició de 2007 de Los ensayos (Acantilado):

"Cuando yo era estudiante, todos leíamos a Montaigne en el Ejemplar de Burdeos y no podíamos imaginar otra cosa. Por lo demás, en las librerías no había otro texto disponible. Pues bien, des de hace una década, la balanza se inclina a favor de otro texto, el de la edición póstuma de 1595 procurada por Marie de Gournay, que hoy parece ser aceptado casi unánimamente por editores y traductores. Es curioso observar tales vuelcos del consenso crítico."

Jo no sé si "curioso" seria la palabra que faria servir. No sóc filòloga. Potser si en comptes de Marie de Gournay hagués estat un home el marmessor de l'herència literària de Montaigne... La meva mare, des de Indre-et-Loire m'envia una postal del castell de Chenonceaux: "Chenonceaux és el castell de les dones no cortesanes, de les dones de poder: Diana de Poitiers, Catalina de Mèdicis, etc. totes elles van tenir poders econòmics i socials". Doncs això. I sense ser feminista.

'Capri, c'est fini'

Malgrat la calor, per mi s'ha acabat l'estiu. La té tothom, la depre post-vacances?

'Le droit à la paresse'


Costa molt tornar de les vacances. Costa. Molt.

1 d’agost de 2008

Marxem

Foto de casa nostra by Ainhoa

Ens en anem demà a primera hora. Descanseu i passeu-vos-ho molt bé. I bones vacances a tothom!