27 de maig de 2008

Sud-àfrica

Un bebé reposa sobre la seva mare en un camp de refugiats a Johannesburg. REUTERS/Mike Hutchings

Comença el fred, s'acosta l'horror.

26 de maig de 2008

Diumenge

Els diumenges a la nit em desespero i intento allargar els caps de setmana. Aleshores vaig al cine. I si és a l'última sessió, molt millor. Ahir, Before the Devil Knows You're Dead. “May you be in heaven half an hour before the devil knows you’re dead” (brindis irlandès).

20 de maig de 2008

Magnum. 10 seqüències

Harry Gruyaert, London, 2004

Al CCCB fan una petita exposició que et deixa sense alè, que t'impacta. Deu fotògrafs de l'agència Magnum recreen en el seu treball la influència del cinema. El resultat són fragments d'una realitat brutal, fràgil i dura alhora: no és Hollywood. Però val molt la pena. De debò.

Ser o semblar

"Al capdevall, el paper de l'agent immobiliari mai no s'exerceix completament, per més temps que hi dediquis. Per algun motiu sempre penses que tu 'en realitat' ets una altra cosa."

Richard Ford, Acció de Gràcies

19 de maig de 2008

O para de ploure o em moro

Aquesta pressió atmosfèrica em mata (o descompressió, o el que sigui: quasi vaig suspendre física a BUP).

14 de maig de 2008

Rosa Regàs

Escolto a la Rosa Regàs parlant amb l'Emilio Manzano a S(avis) i m'admira aquesta dona profunda i valenta, que s'ha sabut reinventar a tothora, prescindint de modes i morals. M'agrada molt la seva casa de Llofriu (Baix Empordà) que ja havia vist en alguna revista: una gran taula a la cuina i una biblioteca lluminosa.

"En aquella època [anys 60' i 70'] es parlava de literatura, es podia discutir hores i hores sobre un vers de W.H. Auden, no com ara, i aquesta va ser la meva formació". "Va ser l'època en què més he llegit de la meva vida". [no puc oblidar allò que li cantaven quan, amb 20 o 30 anys, es passejava pel món en minifaldilla: "Rosa Regàs, qué buena estás!".

Hi ha hagut un moment al principi de la conversa que la Regàs ha parlat dels seus morts i s'ha explicat amb una imatge poètica però fàcilment comprensible. Deia que en certa manera li agrada pensar que és ella la que se n'ha anat, no els seus amics; que ells segueixen allà, al Bocaccio, atrapats en una festa de la qual ja no participa. A vegades penso en els llocs on he estat i no tornaré (segurament) mai: París, Cape Town. Aquests espais o espais-temps també s'han quedat amb una part de mi, que viu allà baix, que ha evolucionat amb independència de qui sóc aquí i ara. Com línies paral·leles, vides en un altre lloc.

Finalment, la feminista avant la lettre deixa anar l''última lliçó: "L'únic que fa falta per educar bé els fills és carinyo i sentit comú".

10 de maig de 2008

Festa

... "and the sun also rises".

Rodoreda


"Escric. Escric i no arribo a poder comunicar la gran barreja de sensacions que voldria poder comunicar. A la vida de debò no hi arriba ningú. Assaigs. [...] Parlo de mi. I no parlo gens de mi. Quan algú molt intel·ligent dirà: Ja la tenim amb totes les seves astúcies d'escriptor que vol i no arriba... i com confessa, Senyor... es trobarà amb les mans buides. No donaré res. Parlaré sense parar de mi i no donaré res. Paràlisi sóc jo."

Mercè Rodoreda, Paràlisi.
Conte que apareix a l'antologia de textos del final del llibre de Mercè Ibarz, Rodoreda. Exili i desig.

PS: Segons Jordi Cornudella, editor de les obres completes de Rodoreda, Paràlisi és el relat més autobiogràfic de l'autora.

4 de maig de 2008

'And the Hippos Were Boiled in their Tanks'

Allen Ginsberg, William Burroughs and Jack Kerouac, New York City, 1953

Llegeixo a El País d'avui que Penguin publicarà al novembre la novel·la que Jack Kerouac i William S. Burroughs van escriure sobre l'assassinat que va cometre el seu amic Lucien Carr. Aquest fet l'explica Joyce Johnson al principi de Personajes secundarios i dedueixo que el periodista que signa l'article dominical, Joseba Elola, també s'ha llegit l'obra de la Johnson, doncs la truca per fer-la servir de font autoritzada. Sobre aquest homicidi, J.J. diu: "Aquell incident va dinamitar el grup", i afegeix, "va ser una catàstrofe, cadascú va anar a la seva arran de l'episodi Kammerer".

Ara la polèmica bascula entre els que creuen que val la pena editar l'obra pel seu interès "històric" i els que diuen que devalua el valor literari dels seus autors, doncs es tracta d'una obra molt menor (de joventut). Jo penso que està bé que estigui disponible, i que és un document més sobre aquest mosaic beatnik que, més de mig segle després de la seva eclosió, ens segueix intrigant.

De moment Jordi Herralde ja ha dit que n'està negociant els drets de l'edició castellana...

Buscant per internet he trobat la crítica de On the Road del New York Times que Jack Kerouac i Joyce Johnson van llegir la matinada del 4 al 5 de setembre de 1957 al Donnelly's de Nova York:

"The day in September 1957 that On the Road was published, Kerouac was staying with Johnson in her narrow-windowed apartment off 68th Street. At midnight, they headed to a newsstand at 66th Street and Broadway, to collect the first copy of the New York Times review, in which the critic Gilbert Millstein would proclaim it "the most beautifully executed, the clearest and most important utterance yet made by the generation Kerouac himself named years ago as 'beat', and whose principal avatar he is".

As much as the review made Kerouac's reputation as a writer, it also encouraged in him a degree of self-destructive behaviour as he attempted to live up to that role as "principal avatar" of the beats. "Following that [review] most of the attention he got was hostile, humiliating," Johnson recalls. "It's very hard to stand up to a barrage like that. Suddenly you become not only famous but notorious. And then to have all these people who expected a much more extroverted character as their leader, than Jack was." The Guardian, 'I never met anyone else like Jack Kerouac'

'Elegy'

Malgrat el preciosisme estètic de la proposta, falla la poesia a la que la Coixet ens havia acostumat. Potser perquè és un film d'encàrrec, potser perquè el guió no és seu, potser perquè és l'adaptació d'una novel·la. Potser. D'un llibre que m'encanta en queden les "belles imatges" i prou. Un final menys cru, això sí.
PS: He llegit en una entrevista que, a la seva propera pel·lícula, ambientada al Japó, Murakami hi farà un cameo. A Elegy, a part dels magnífics Ben Kingsley i Denis Hopper (la Cruz s'interpreta sempre a sí mateixa, tot i que a les escenes finals està molt bé), compta amb la presència d'una madura Blondie en un paper secundari.

Projectes

Endreçar papers, estalviar, organitzar horaris, quedar amb amics, inscriure'm a la universitat, pagar el títol de llicenciada, renovar el passaport, fer fotos, llegir en anglès, estar informada, trobar pis, buscar pis (o era a l'inrevés?), preparar vacances, ponts, caps de setmana, anar a dormir d'hora, llevar-me d'hora, anar a la farmàcia, comprar un rellotge per la cuina, desapuntar-me del gimnàs, no comprar més llibres, ni cd's, ni te, ni tasses, comprar roba, anar al dentista, al ginecòleg, respondre mails, sortir, viatjar ...