29 de novembre de 2007

Agenda 2008


Jo que sóc la reina de les llistes i encara no he entrat en l'asfixiant món dels dispositius electrònics, acabo de trobar l'agenda ideal pel 2008. Moleskine red diary.

28 de novembre de 2007

'La mort de la cultura francesa' ?


La revista Time d'aquesta setmana obre amb un article provocador: La mort de la cultura francesa. La tesi: malgrat les subvencions, el gran volum de llibres publicats al llarg de l'any (727 nous títols només aquesta rentrée), l'enorme espai que es dedica als llibres i a la cultura en general en els mitjans francesos, malgrat la infinitat de cicles de concerts, de pel·lícules franceses, de grans exposicions... Malgrat tot això, la que va ser una cultura admirada per l'excel·lència dels seus escriptors, músics, cineastes i artistes, ha perdut pistonada. És per aquesta raó, diuen a l'article, que el carismàtic nou president de la República, Nicolas Sarkozy, s'esforça per restaurar el prestigi de la grandeur francesa. A mi, que vols que et digui, ja m'agradaria tenir aquí el nivell cultural de la societat francesa.

26 de novembre de 2007

Felicitats, pare!

"Els homes són com els vins: l'edat fa agrejar els dolents i millorar els bons" Ciceró.

24 de novembre de 2007

Armes de guerra

"Els quadres no estan fets per decorar les cases: són armes de guerra".
Pablo Ruíz Picasso

Divendres

El Sergi és en una festa de comiat. I jo estic sola a casa. Preparo te. Poso música. Escric. Paro. Llegeixo. Envio un mail. PJ Harvey torna a sonar. Recupero les meves cançons. I m'acabo el llibre de la Joan Didion. "But now we float. Take life as it comes".

23 de novembre de 2007

Autocompassió (o no)

"J'ai toujours considéré que les attachées de presse, quelles que fussent leurs compétences, étaient les intermédiaires naturelles entre éditeurs-auteurs et Apostrophes. [...] Un jour, indigné par des histoires d'attachées de presse qu'on avait scandaleusement rendues responsables de l'échec de livres dont éditeurs et auteurs attendaient monts et merveilles, j'ai écrit, dans Lire, ce texte qui, quatre ans après, est encore affiché dans le bureau de quelques-unes: 'Les attachées de presse des maisons d'édition sont des saintes. Mal payées, corvéables à merci, toujours suspectes d'être inefficaces, accusées de laisser tomber des livres au profit d'autres, sollicitées pour des interventions inopportunes, submergées d'exigences et de plaines, forcément attentives aux états d'âme de tous les auteurs, elles sont certaines d'être associées à un échec alors que la part qu'elles ont prise dans un succès n'est pas toujours reconnue. Normal: si un écrivain est encensé, couronné, son livre vendu à plusieurs dizaines de milliers d'exemplaires, il considère que c'est la juste contrepartie de son talent; s'il est ignoré de la critique, son livre dédaigné par le public, il en tient l'attachée de presse pour la principale responsable -avec l'éditeur, lequel n'est pas loin de penser, lui aussi, que sa collaboratrice aurait pu quand même faire mieux...'".

Bernard Pivot, Le métier de lire. Réponses à Pierre Nora. D'Apostrophes à Bouillon de culture, Folio

Gràcies, Bernard Pivot. De tot cor.

Castellet insomne

M'ha encantat l'entrevista que en Manzano li acaba de fer a Josep Maria Castellet. Lúcid. Brillant. Irònic. Autoparòdic. Intel·ligent i, sí, per fi tenim alguna cosa en comú: insomne.

Farta de tanta correcció política

Ho llegeixo al NYT i me'n faig creus. Ara resulta que els primers capítols de Sesame Street (coneguts a casa nostra com Barrio Sésamo), que es van començar a emtre l'any 1969, han estat editats en DVD a EE UU amb una advertència: ADULTS ONLY (és a dir, només apte per a adults!!!). Ironitza Virginia Heffernan: "“Què ens van fer?” Es pregunta una mare de la Generació X, que té dos fills. El DVD estava en marxa, i el dolç trauma reflotava. El que ens van fer era hardcore. Tio, allò era escena en estat pur. La maçoneria en el llòbreg edifici de maons del número 123 de Sesame Street, on els enclaustrats Ernie i Bert [Epi i Blas a casa nostra] compartien un depriment apartament de planta baixa, empitjorava cada vegada més. El monstre de les galetes havia emprès un ràpid camí cap a la diabetis. La depresió de l'Oscar no estava sent tractada. I l'Elmo (que sembla estar xutat de Prozac tot el dia) encara no existia."

19 de novembre de 2007

Acabar llibres

Acabar els llibres que començo a llegir, no abandonar-los per reprendre'ls al cap de vuit mesos, dos anys o, pitjor, mai més, ni començar cinc llibres alhora i anar-los alternant. No suporto el meu caos lector, però alhora he de fer esforços per evitar-lo. És com si em passés la vida navegant a la superfície: sense submergir-m'hi. Com a mínim pel que fa a les lectures. Vull ser una lectora àvida, perseverant, insaciable. No indolent, escapista, dispersa.

18 de novembre de 2007

'Mare immigrant'

Aquesta fotografia sempre m'ha semblat impactant. Forma part d'un reportatge que Dorothea Lange va realitzar per encàrrec de la Farm Security Administration i que ja ha esdevingut un dels principals testimonis gràfics de la Gran Depressió de la dècada dels anys 30' a EE UU. La mare d'aquesta imatge segurament no té més de trenta anys. Tanmateix, com diu John Steinbeck a Los vagabundos de la cosecha (Libros del Asteroide) quan descriu una dona que es troba en la mateixa situació:
"Madre de familia con tres hijos. Tiene treinta y ocho años; la cara, delgada y llena de arrugas; la mirada, vidriosa y endurecida. Los tres hijos que lograron sobrevivir nacieron antes de 1929, cuando la familia arrendaba un a granja en Utah. En 1930 esta mujer tuvo un hijo que sólo vivió cuatro meses y murió 'de un cólico'. En 1931 tuvo otro niño, que nació muerto porque 'una carretilla llena de cajas se me echó encima dos días antes de que naciera el bebé'. En 1932 sufrió un aborto espontáneo. 'Perdí el bebé porque estaba enferma'. Se siente avergonzada. En 1933 su bebé vivió una semana. 'Se murió, tal cual... No sé de qué'. En 1934 no quedó embarazada. Esto también la avergüenza un poco. En 1935 su bebé vivió un poco más, nueve meses".

"Life is what happens to you while you're busy making other plans"


Ho va dir John Lennon. La vida és allò que et va passant mentre estàs ocupat fent altres plans. La de la foto és Grace Kelly, de vacances a Jamaica l'any 1956, una fotografia que pertany a una sèrie d'imatges fins ara inèdites de la que va ser la princesa de Monaco. El més sorprenent és que la foto podria semblar la d'una model d'avui en dia i ja té més de 50 anys.

13 de novembre de 2007

'I'm so tired'


"I'm so tired,
I haven't slept a wink
I'm so tired,
my mind is on the blink (...)
You know I can't sleep,
I can't stop my brain
You know it's three weeks,
I'm going insane
You know I'd give you everything
I've got for a little peace of mind"

The Beatles

Estic cansada, molt cansada. I no és tan un tema físic com mental. Faig mala cara. Cara blanca. Ulleres. El cap que m'esclata i jo que em pregunto ¿què cony hi faig aquí? I aquí no és enlloc, sinó només l'ull de l'uracà, l'epicentre del terratrèmol. Vull continuar fugint. Ser completament excèntrica. I poder desconnectar.

11 de novembre de 2007

'2666'


Excel·lent. Imprescindible. El millor Rigola. Cinc hores que passen volant.
(em vénen ganes de llegir les més de 1.000 pàgines que va escriure Bolaño d'aquesta novel·la inacabada)

'Sota la bomba'. Perplexitat al MACBA



Divendres tarda. Plego relativament d'hora de la feina perquè he quedat amb la Laia per anar a veure aquesta exposició al MACBA: 'Sota la bomba. El jazz de la guerra d’imatges transatlàntica. 1946-1956'. I no sé què pensar-ne. D'entrada, és una exposició llarga, de dues plantes, cosa que també deteriora la meva, de per si poca, capacitat de concentració i/o de percepció. Per sort, el preu de l'entrada inclou tantes visites com siguin necessàries.

Anem per parts. 'Sota la bomba' és una exposició ambiciosa. Com diuen els comissaris de la mostra (Serge Guilbaut i Manuel Borja Villel) :

"Aquesta exposició analitza les querelles estètiques del període comprès entre 1946 i 1956, època en què Nova York va substituir París com a centre neuràlgic de l’art modern. La mostra vol comparar i contrastar l’art produït a França i als Estats Units en aquells anys, amb l’objectiu d’entendre com i per què algunes obres es van convertir, per bé que fos per poc temps a cada país, en icones culturals que contenien poders simbòlics fabulosos però limitats, per després convertir-se en signes mediàtics comercialitzables de gran popularitat. A 'Sota la bomba' s’estudiaran, també, els motius pels quals les icones populars d’una cultura no van ser reconegudes per l’altra cultura en aquell moment en concret. Després de la victòria de l’expressionisme abstracte americà, els crítics americans van menysprear la producció artística francesa perquè la consideraven vana i sense sentit. Confrontada amb la imponent presència del moviment victoriós de l’expressionisme abstracte, l’escena artística francesa, en la seva riquesa fragmentada, semblava incapaç de projectar una veu o una direcció úniques per al futur, com París ho havia fet en el passat. ".

Ara bé, l'espectador capta aquesta informació per la simple disposició de les obres? No. O, almenys, jo no. El MACBA t'obliga a fer un esforç titànic de reconstrucció de trencaclosques entre allò que ja sabies i allò que estàs veient. Les obres estan col·locades sobre el blanc de Meier així, sense més. Seguint un suposat ordre/disposició temàticocronològica. Hi ha uns petits fulls informatius (impossible llegir-los tots) a cada sala, que van indicant les intencions de la mostra, però poca cosa més. Hauria de ser didàctica? No ho sé. Tampoc ho estic demanant. Però vaig sortir d'allà amb la sensació d'estar-me perdent alguna cosa, de que, malgrat del mig segle llarg transcorregut des de la fi de la II Guerra Mundial, l'art d'aquest període no ha acabat d'arribar completament al públic i que, a sobre, cal afegir-hi la cojuntura geopolítica segons la qual, em sembla recordar haver sentit en algun lloc, als EE UU els interessava potenciar el seu propi art "degenerat" (i.e. Jackson Pollock) en un context de guerra freda en contra d'allò que arribava de l'Europa "roja". En aquest sentit, i ja cap al final de la mostra, destaca la sala que confronta l'obra de Pollock amb la de Van Velde i Giacometti.

Pel que fa al contingut, i no al continent, l'exposició és excel·lent. En aquest aspecte, destaco que per fi he vist més imatges de Lee Miller com a fotoreportera de guerra, que em sembla genial la idea del Théâtre de la mode de Cocteau (i està molt bé el documental que l'acompanya) i em van flipar les obres de Jean Fautrier, Henri Michaux (els seus frottages), Robert Motherwell i Arshile Gorky (personatge del qual vaig sentir a parlar per primer cop a la pel·lícula Ararat, i que il·lustra aquest post amb la seva 'Última pintura. El monjo negre', de 1948).

De Gorky (pseudònim de Vostanik Manoog Adoyan) em va frapar que, havent suportat tot el que va arribar a viure com a supervivent del genocidi dels turcs contra els armenis, s'acabés penjant al seu estudi quan la seva dona el va deixar per un dels seus millors amics...

'Persépolis'

Em van encantar les novel·les gràfiques on Marjane Satrapi resumia 16 anys de la seva vida i, alhora, els principals aconteixements de la història d'Iran al segle XX, i ara acabo de veure la pel·lícula que ha escrit, dirigit i il·lustrat en base a aquesta obra. Brutal. Potser la necessitat de condensació ha fet accentuar el dramatisme de la història, sobretot el de la repressió de les dues dictadures (la del Sha i la dels aiatolàs) i la llarga nit de la guerra Iran-Iraq. Sobre el mateix tema són també imprescindibles dos altres grans llibres: El Sha o la desmesura del poder, de Ryszard Kapuscinski (Editorial Anagrama) i Leer Lolita en Teherán, d'Azar Nafisi (El Aleph Editores).

8 de novembre de 2007

'Als meus alumnes'


"A capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l'orella la secreta
ràbia que se'm menja l'alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag"

Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes

7 de novembre de 2007

'Et in Arcadia ego' II

Ara sí:

"Frase acuñada en la Italia del siglo XVII que expresa, en forma elíptica, el sentimiento humanista: 'Hasta en la Arcadia me encontraréis a mí (la Muerte).' Es decir, ni siquiera en el mundo bucólico y escapista de la Arcadia hay refugio frente a la muerte. Las palabras aparecen en los cuadros de esa época inscritas en construcciones de piedra monumentales, especialmente en tumbas situadas en marcos campestres."

James Hall, Diccionario de temas y símbolos artísticos

5 de novembre de 2007

Super Sister

La meva germana, que és la millor arquitectònica del món mundial, avui ha presentat el seu PFC (la biblioteca que podeu veure a la imatge en una recreació virtual). Felicitats Laia!!

4 de novembre de 2007

'Página 2'



Anava fer un comentari sobre aquest programa, però ha estat censurat. Només recordar que, fa molts anys, quan encara no deuria anar ni a la universitat, feien un programa cultural, Stromboli, que em sembla que presentava la Maria de la Pau Janer, que estava molt bé (tot i que ella no és gens sant de la meva devoció, ni com a escriptora, ni com a periodista, ni molt menys com a personatge). El recordo vagament, i potser només el vaig veure una vegada, però m'ha vingut al cap una emissió dedicada monogràficament a Bohumil Hrabal (que aleshores encara estava viu). Per a mi aquell programa va ser tota una revelació, gràcies a aquest Stromboli vaig conèixer l'obra del txec (i me'n vaig fer fan). Llanço una única pergunta a l'aire, i espero que no ofengui a ningú: ens ha ensenyat res que desconeixéssim, el programa d'avui? Ens ha obert cap porta? Hi ha algú "allà fora" que pensi que encara val la pena explicar literatura, art, cinema, etc, més enllà de campanyes de màqrqueting i llistes de bestsellers? Per favor, doneu-li un programa!!!

Diaris de diumenge

A finals del segle XIX, Joseph Pulitzer, propietari de The New York World, va publicar el primer suplement dominical en color, i va encarregar a Richard Fenton Outcault la creació d'una sèrie d'historietes com a arma publicitària. I així va néixer el personatge de The Yellow Kid (el nen groc) , el primer avantpassat de les tires còmiques. Però a la ciutat un altre magnat de la premsa, William Randolph Hearst, inspirat en l'èxit de Pulitzer va encarregar a Outcault que també dibuixés pel seu diari, The New York Journal.

Els editors dels dos diaris, Hearst i Pulitzer, aviat van ser acusats de magnificar un determinat tipus de notícies, pagant per exclusives inexistents. Es creu, o almenys això t'expliquen sempre a la facultat de periodisme, que com que The Yellow Kid apareixia en ambdues publicacions, els rotatius aviat començaren a ser anomenats The Yellow Kid Papers, nom que ràpidament derivà cap a The Yellow Papers. O sigui que Hearst i Pulitzer van engendrar el periodisme sensacionalista en els seus diaris dominicals, i aquest periodisme es va anomenar "groc" en "honor" al yellow kid (almenys, segons aquesta teoria).

A mi, però, m'agrada comprar i llegir diaris el diumenge. Malgrat que els diaris d'aquí cada dia em semblin més fluixos. Com a mínim hi trobo tres raons per llegir-los: El País (per l'article del Vila-Matas i la secció d'Internacional), La Vanguardia (pel del Joan de Sagarra, el Weekend político de Carlos Nadal i la columna de Xavier Batalla), l'Avui (pel del Santi Nolla i la crònica de l'Eva Piquer). Perquè, com diuen, sobre gustos no hi ha res escrit.

3 de novembre de 2007

Brownies



He fet brownies per la Laia per celebrar que dilluns entrega el seu Projecte de Final de Carrera. Aquest ha estat un cap de setmana-pont molt casolà.

iPod


Introduir música a l'iPod és com fer un repàs sentimental a la banda sonora de la teva vida: en aquest petit giny hi cap de tot: el CD de Nirvana (Nevermind) que vaig comprar als 14 anys a Praga, i que encara em sembla un dels millors treballs de la dècada dels 90', els Beatles i els Stones que ja deuria escoltar en fase intrauterina, i que m'han acompanyat des de sempre (dels de Liverpool, els meus dos àlbums preferits, que no són ni Srgt. Pepper's ni Revolver, sinó Abbey Road i White Album), els Pixies, la PJ Harvey, tota la discografia dels Doors, Led Zep, Lou Reed, David Bowie, Iggy Pop (el primer Dr Music Festival a Escalarre, als 18 anys), i tot el que ha vingut després, Nick Drake i Nick Cave, Moby i Gómez de Sudàfrica, el jazz, alguna peça clàssica, la chanson française, ... i així podríem seguir fins a 8 GB. Realment, omplir un iPod és mirar enrere i veure, d'allò que erets, allò que queda. I allò que canvia.

Encostipat

I ara me'n vaig a dormir, que tinc un encostipat de por. La part positiva: he actualitzat les cançons de l'iPod, he escrit un parell d'entrades al blog, m'he llegit tots els suplements literaris i dominicals que s'acumulaven a la tauleta de davant del sofà i he pogut escriure més de dues frases seguides al blog. Pas mal! I bona nit.

2 de novembre de 2007

'Et in Arcadia ego'


Se suposa que vaig estudiar iconografia grecoromana i cristiana, i que vaig anar a classes de cultura clàssica, I i II per ser més concrets, i que vaig llegir Virgili, tot i que l'Eneida, no les Bucòliques. I, tanmateix, em trobo buscant el sentit exacte de l'expressió Et in Arcadia ego a la wikipèdia. I el pitjor és que vaig veure aquella obra tan bona, Arcàdia, de Tom Stoppard al TNC, i vaig pensar en l'Arcàdia feliç, la dels pastors, les nimfes i els faunes (de fet, no sé si aquests éssers mitològics els hem de situar en la província de l'antiga Grècia, o només es tractava del paradís dels pastors, dels bons salvatges), bé, en això pensava fins que de sobte Lady Croom, infinítament més buida i ignorant que la seva filla, va exclamar allò de "Ras i curt, és la natura com Déu mana, que ens empeny a dir, tal com deia el pintor, Et in Arcadia ego! 'Ja sóc aquí, a Arcàdia' ". I des de que Lady Croom va dir la ditxosa frase que no podia deixar de preguntar-me: el pintor? Quin pintor?
I avui, ves per on, estava al porxo a casa els meus pares i feia sol, i tot era perfecte i m'he dit a mi mateixa "això deu ser l'Arcàdia" (o la sensació de ser-hi) i m'he trobat infinitament i íntimament pedant i alhora m'ha tornat l'obsessió pel pintor... que bé podria ser Nicolas Poussin, que va pintar aquest quadre (que s'exhibeix al Louvre de París) cap al 1638-1640, o qualsevol altre. Prometo seguir investigant.

Petita frivolitat

l'home més atractiu del món ;)