30 de juny del 2008

'Expiació'

És increïble l'estil d'Ian McEwan quan escriu. Malgrat que la trama de les seves novel·les és sovint angoixant o, si més no, inquietant, la manera com construeix les frases, com cus paraula rere paraula, transmet una pau indescriptible. És com la calma abans de la tempesta, que només es percep en petits detalls invisibles. Vaig tenir aquesta sensació llegint Dissabte, i la tinc ara amb Expiació:

"La Cecilia va anar a la cuina a omplir el gerro, i el va dur fins a dalt a la seva habitació per recuperar les flors que havia deixat al rentamans. Quan les hi va deixar, es van negar a posar-se en el desordre artístic que ella hauria preferit i es van anar gronxant dins l'aigua amb una pulcritud obstinada, amb les tiges més altes distribuïdes uniformement al voltant de la vora. Va alçar les flors i les va tornar a deixar anar, i de nou van respectar un patró ordenat. Al cap i a la fi, no era gens important. Era difícil imaginar-se el senyor Marshall queixant-se que les flors que tenia al costat del llit estaven col·locades de manera massa simètrica."

Ian McEwan, Expiació, labutxaca, pàgina 68.

McEwan és, a més a més, un escriptor reconegut i bastant famós (dins del que cap per ser escriptor i no, posem per cas, estrella de Hollywood). Malgrat tot, la fama i els diners, sempre ha reconegut el seu origen humil (la seva mare era dona de fer feines i el seu pare va ser soldat a la II Guerra Mundial, fet que li va permetre pagar la universitat del jove McEwan). Lluny d'avergonyir-se de la llengua que va aprendre de petit, la d'una mare que no parlava pas RP (Received Pronuntiation, o pronunciació estàndard de l'anglès) en un país on la manera de parlar delata la teva classe social com un estigma inesborrable, McEwan va reconèixer en un article a The Guardian que el seu estil no només prové de l'universitat de Sussex, sinó també, i sobretot, d'aquesta llengua materna.

PS: Sobre McEwan és també molt curiosa la història del seu germà, una història que podria ser l'argument de qualsevol de les seves novel·les: Rose McEwan (aleshores Rose Wort) va tenir un affair durant la II Guerra Mundial amb un oficial britànic, David McEwan, mentre el seu marit combatia com a soldat al front. D'aquesta relació va néixer un nen l'any 1942, que Rose va donar en adopció perquè el seu marit no se n'assabentés quan tornés de permís. Però, coses de la vida, el marit va morir en el desembarcament de Normandia. Un cop mort, Rose es va casar amb David McEwan i al cap de sis anys van tenir un altre fill, Ian. Tanmateix, mai van anar a buscar el fill que havien donat en adopció. Fa uns anys aquests fill, David Sharp, que treballa de paleta, va voler saber qui eren els seus pares biològics i va acabar descobrint que era germà d'Ian McEwan. La història va saltar a la palestra al gener del 2007, i se'n van fer ressó tots els mitjans anglosaxons.

25 de juny del 2008

Murakami: 'The Running Novelist'

"As long as you have a pair of running shoes and a good road you can run to your heart's content".

'The Running Novelist', Haruki Murakami, article publicat al número del 9 i 16 de juny de The New Yorker.

Als 33 anys Murakami va abandonar la vida taciturna i noctàmbula de propietari d'un club de jazz per dedicar-se a escriure novel·les. Alhora, va començar a practicar una altra de les seves passions: córrer. Aquests van ser els dos grans resultats d'una crisi, la de la trentena, que el va fer canviar radicalment. I ho explica amb aquell seu estil en aquest article i en el seu proper llibre (que es publicarà en anglès a l'agost i en català l'any vinent), What I Talk About When I Talk About Running, un títol que fa clara referència a Raymond Carver i el seu What We Talk About When We Talk About Love, que Murakami ha traduït al japonès.

Aquest cap de setmana de quatre dies he desconnectat totalment, només he llegit revistes, m'he estirat a la sorra, he voltat per una Catalunya deserta. Les reflexions de Murakami m'acompanyen i, en temps de crisi, les faig meves. Estic contenta i en pau.

16 de juny del 2008

Til·lers

Estic escoltant les notícies. Parlen del barri barceloní de la Mina, un dels de pitjor anomenada de la ciutat. Hi ha hagut canvis, s'hi ha instal·lat una comissaria i una estació de tramvia. De sobte, en una enquesta a peu de carrer una dona diu "Si no hay en Barcelona una barriada más buena que ésta, pero tenemos que cuidarla". Tota una lliçó d'estima, de la felicitat de les coses petites (això que ara està tan de moda); de valorar el que es té com si fos el millor del món. Olé per la senyora.

Fa dies que sento l'olor dels til·lers de la Rambla de Catalunya quan enfilo el camí cap a casa. Ara, acompanyats de les les escultures de Valdés. M'encanta aquest final de dia.

13 de juny del 2008

Angelin Preljocaj

Vaig veure una coreografia de Preljocaj per primera vegada a l'Opéra de Paris, al Palais Garnier, l'any 2000. Hi vaig anar amb P., que m'esperava a les escales, a dins. Jo duia un abric, deuria ser l'hivern. Al sostre, les pintures de Marc Chagall. I de sobte, la música, els cossos que no ballen, flueixen, d'una manera tan poc rígida, tan poc impostada, tan magnètica... Demà tornaré a veure el Ballet Preljocaj, a Barcelona. Em ve al cap Mallarmé, Nijinski, L'après-midi d'un faune i els meus 21 anys. Déjà vu.

12 de juny del 2008

'The Womanizer'

"Though he took his arm from her grip and reached it around her shoulder and pulled her close to him until they reached her little black Opel and got in, where touching stopped".

Richard Ford, The Womanizer

Plou i fa sol

Plou i fa sol. Tot s'enfonsa i s'eleva. Alhora. Ja fa olor d'estiu.

9 de juny del 2008

Paral·lelisme

Primavera, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Spring, Vanessa Bell

A la vida les coses no sempre succeeixen l'una darrera l'altra. A vegades, simultaniegen.

Richard Ford II

"No sóc Frank Bascombe perquè no m'he divorciat, no tinc fills i, per sort, no tinc càncer". "Sento anunciar-vos que a mesura que un es fa gran no es fa pas més llest; simplement passa que tens el cap més ple de coses". "Vaig conèixer a la noia adequada el 1968 quan vaig decidir ser escriptor: li vaig dir 'Crec que vull ser escriptor' i ella em va respondre 'Fantàstic! Fes-ho'. Em va donar tot el temps que vaig necessitar. No hi ha res al món més important que això, per mi". "Hi ha aquella dita de que fins i tot els paranoics tenen enemics, i jo hi afegiria que fins i tot els hipocondríacs tenim malalties". "A la meva vida hi faltava alguna cosa fins que vaig començar a llegir; els llibres em van proveir d'una vida extra; la vida és prou important com per escriure'n un llibre; la vida val tot aquest esforç". "Em considero afortunat pel fet de ser escriptor i per haver tingut tanta sort". "No busco que el lector m'estimi ni que s'enamori del meu llibre; vull que l'obri per la pàgina u i arribi fins al final". "Sam Sheppard és molt amic meu, però crec que és bastant tonto, com l'etern nòvio adolescent; l'altre dia em va trucar i em va preguntar que què estava llegint. Quan li vaig dir que llegia Persuasió de la Jane Austen em va dir: "You know man, I never read books by chicks". "Vull un vodka ben fred en una copa de Martini". "Moltes gràcies a tots per haver vingut".

8 de juny del 2008

Richard Ford

"Voldria disculpar-me per haver escrit un llibre de 576 pàgines... M'honora que els meus editors se l'hagin llegit"."Quan es tradueix poesia, allò que es perd en el camí és, precisament, la poesia. Estic content de comprovar que en la traducció d'Acció de Gràcies es manté el sentit de l'humor de l'original; com diu una vella dita dels comediants, 'si res no és divertit, res no és seriós'. "Els Americans estan molt segurs de la incertesa". "La incertesa és inherent a la condició humana; la literatura ens diu que la incertesa existeix però que, malgrat això, hem de poder dur unes vides normals, que no estem exempts d'assumir les nostres responsabilitats; no estem atrapats en cap dilema sartrià". "A EE UU som molt optimistes, fet que demostra com d'aprop es toquen la desesperació i l'optimisme". "Em considero un gran patriota, estimo el meu país, però això no vol pas dir que no sigui crític amb les actuacions del Govern". "La política comença amb les decisions de la vida quotidiana". "L'imperatiu més important de l'art és parar atenció"." No hi ha literatura europea i literatura americana: només literatura a seques". "Vaig créixer llegint a Txékhov i, pel que fa a mi, Txékhov vivia a Mississipi". "No vull escriure cap llibre basant-me en criteri de màrqueting; escriure una novel·la ha de ser com prendre la decisió de casar-se: n'has d'estar completament segur". "Mai no he deixat cap novel·la inacabada: si la començo a escriure la segueixo fins al final". "El meu lector ideal hauria de saber llegir i tenir 19 anys... l'edat que jo tenia quan vaig llegir Absalom, Absalom de William Faulkner". "L'art sempre ens remet a un passat; a la nostra pròpia veu en el passat"."Malgrat això, faig el que puc per fer les meves novel·les immediates". "La literatura parla de l'ara; faig això ara, sento això ara, penso això ara". "Hi ha autors que pensen que són tan bons com els seus llibres".