26 de desembre de 2008

Harold Pinter

Harold Pinter by Eamonn McCabe

Aterra el meu avió i llegeixo que ha mort Harold Pinter. No em sorprenc, però sí que m'entristeixo una mica. Recordo Old Times (Vells temps) a la Beckett. Recordo les classes de literatura anglesa a la facultat amb un professor boig per Pinter (com va anar la cosa, vam passar del Beowulf a Pinter via Coleridge així, d'una tirada?). Li deien la consciència del teatre. Com el seu admirat Beckett, a qui va portar en escena tantes vegades. Hem perdut una veu, però ressonen les seves paraules.

21 de desembre de 2008

Bon Nadal a tothom!

Bon Nadal a tothom!
No és Thanksgiving, però acostuma a tenir els mateixos efectes secundaris :)

El món en una habitació

Des que la Mònica em va convidar al Lliure a veure Jugar amb un tigre que m'he fet addicta a l'obra de Doris Lessing. He començat a llegir la primera part de la seva autobiografia, Dintre meu (Destino) i espero acabar aquestes vacances de Nadal amb la segona part, Passejant per l'ombra, i la mítica El quadern daurat (Edicions 62). De moment, us deixo amb un text del programa de l'obra escrit per la seva directora, Carlota Subirós:

"De fet, el cor de El quadern daurat i de Jugar amb un tigre és la crònica d’una consciència feta trossos, d’una persona assetjada per la por d’esclatar en mil bocins. La fascinació de Hamlet –que tot l’univers pugui cabre dins d’un cervell s’inverteix i esdevé pànic de no poder afirmar una coherència vital, de sucumbir al fracàs de tots els anhels per donar sentit al món. Sense dubte es tracta d’una profunda crisi moral i política que troba la seva manifestació més extrema en el terreny de la pura intimitat: en les relacions d’amistat, en el lligam amb un fill, en la recerca desesperada de l’amor.

En una de les últimes pàgines d’El quadern daurat, l’amant d’Anna fa una mirada al seu voltant i diu: “Aquesta habitació és extraordinària. És com un món”. Tot el que la novel·la té d’obertura i de complexitat, la peça teatral ho té de concentració: Lessing busca l’essència del conflicte entre el compromís i la llibertat en l’ànima d’una dona, d’un home i d’una habitació."

28 de novembre de 2008

'Brideshead Revisited'

"'I don't want to make it easier for you,' I said; 'I hope your heart may break; but I do understand'."

Evelyn Waugh, Brideshead Revisited, Penguin, pàgina 324.

Encara no l'he llegit, però aquesta frase literal apareix al film de Julian Jarrold, i la trobo genial. Decadent, demodé, esteticista, classista... El món que Waugh retrata, entre la dolce vita i el pecat és absolutament fascinant.

27 de novembre de 2008

'Il y a longtemps que je t'aime'

La vaig veure fa setmanes però encara hi penso. La solitud, la incomprensió, l'absurditat, la culpabilitat, la redempció. Impactant i molt bona.

'El dia revolt'

Julià Guillamon avui a la presentació d'El dia revolt.

"'El dia revolt' és el títol d'un poema de Josep Carner d'un dels seus primers llibres, Bella terra, bella gent (1918). La companyia Edigsa el va enregistrar en disc, l'any 1963. Carner parla d'un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i d'esperança. En arribar a la darrera estrofa, s'emociona, s'ennuega i gairebé no pot acabar de llegir el text. Sovint, quan es parla de l'exili, s'acostuma a oferir una versió que realça els moments dramàtics i deixa de banda els aspectes més quotidians. [...] Quan vaig començar a escriure aquest llibre, la primera generació de l'exili havia desaparegut. Amb molt poques excepcions, només quedaven els joves i els nens, els fills i els néts americans. Els quaranta-dos reportatges que componen El dia revolt presenten el seu punt de vista, diferent del que s'acostuma a trobar en els llibres d'història, construïts sempre poc o molt al voltant d'una narració heroica. L'exili apareix carregat de matisos i contradiccions, com un dia revolt, en el que conviuen diverses situacions vitals: la fidelitat, el dolor, el desarrelament, el desig de començar una nova vida. Cel negre, sol radiant, núvols esquinçats, pluja daurada. 26 de gener de 1939: les tropes de Franco són a les portes de Barcelona...".

Julià Guillamon, El dia revolt, Empúries, pàgina 22.

20 de novembre de 2008

Amicitia

"No érem indiferents. Vivíem en el nostre temps, que era un temps difícil. Teníem els nostres interessos, que eren principalment literaris i intel·lectuals i només ocasionalment, indefugiblement, polítics. Però el que la memòria em porta d'allà no és la política, ni la dificultat de viure amb cent cinquanta dòlars al mes, ni tan sols el que escrivia, sinó els detalls de l'amistat: festes, pícnics, passejos, converses a mitjanit, visions de les hores de lleure ocasionals. L'amicitia dura més que la res publica, i com a mínim igual que l'ars poetica. O així m'ho sembla ara. El que realment il·lumina aquells mesos són les cares dels nostres amics."

Wallace Stegner, En lloc segur, Libros del Asteroide, pàgina 117


5 de novembre de 2008

Ann Nixon Cooper

via brown paper and string

"She was born just a generation past slavery; a time when there were no cars on the road or planes in the sky; when someone like her couldn't vote for two reasons - because she was a woman and because of the colour of her skin. [...] A man touched down on the Moon, a wall came down in Berlin, a world was connected by our own science and imagination. And this year, in this election, she touched her finger to a screen, and cast her vote, because after 106 years in America, through the best of times and the darkest of hours, she knows how America can change. Yes, we can. "

Barak Obama's victory speech.

26 d’octubre de 2008

"Perfect fit"


"Aquest és el meu tercer Kindle; els altres dos els vaig perdre a l'avió. Hi ha gent que diu que prefereix els llibres de sempre, però quan viatges va molt bé, jo hi tinc uns mil llibres a dins; quan el perds, te'ls tornen a col·locar sense que hagis de tornar a pagar". "Fa cinc anys que vaig deixar de fumar però encara se'm fa difícil; ho vaig aconseguir gràcies a la medicina xinesa, a un te xines que t'equilibra i a l'acupuntura". "Pots arribar a imaginar-te el nivell de la poesia que he llegit avui? És increïble per un país tan petit! I el recital? Hi havia dues sales i el pati ple, i encara s'ha quedat gent a fora. Això ho hauríem de fer a NYC, per què aquests tipus d'actes no funcionen a NYC?" [parlant amb John Giorno, poeta, ex parella de William Burroughs i protagonista del film Sleep d'Andy Warhol]. "You smell so good, what do you wear? CKOne? Is that a Spanish perfume? Calvin Klein!, I can't belive it!! It must be your skin...". "We should take a siesta together". "Lucky him". "Prenc el vi amb gel per prendre'n menys, podríem dir que prenc Chardonnay on ice". "You're so beautiful". "We are perfect fit".

25 d’octubre de 2008

'Perfect day'

Lou Reed by Lou Reed, 2008

"Estic fart que diguin que les meves cançons són fosques; llegiu Shakespeare! Llegiu Hamlet, El rei Lear, Macbeth!". "Les meves cançons no són fosques, són realistes"."Talent really shows". "Jo vaig estudiar a la Warhol University"."Warhol sempre estava treballant, fins i tot si anava a una festa, sempre s'enduia la seva càmera; sempre em preguntava: 'quantes cançons has fet aquesta setmana?' i si jo li deia, 'tres', em recriminava que era massa mandrós. En aquell temps, doncs, jo sempre anotava totes les coses que veia al meu voltant i que em podien servir com a material per futures cançons, perquè l'Andy no em digués que era mandrós. Ara ja no, ara només miro"."Escric per plaer, no ho considero una feina"."El meu altre mestre va ser el poeta Delmore Schwartz, autor de In Dreams Begin Responsibilities i a qui vaig dedicar la cançó European son; estava obsessionat amb James Joyce i em deia sovint que hauria de dedicar la meva vida a l'estudi de la seva obra"."Schwartz, que era el meu professor a la Syracuse University, no ens explicava la literatura, ens la llegia"."Una vegada en una festa de Halloween vam passar-nos la nit recitant Poe; va ser aleshores que vaig entendre'n el significat"."He escrit la Gran Novel·la Americana en música"."No puc explicar el significat de gran part del que faig; a vegades escric alguna cosa que no sé què vol dir, però confio en el meu instint; no sé què significa però m'agrada, té so i ritme"."Tot hauria de tenir, com a mínim, so i ritme". "Vaig fer Magic and Loss perquè no hi ha cap música que et consoli quan se't moren els amics; aquest disc és com un salm, no el toco mai en públic perquè és massa fort, no només per mi, és molt millor escoltar-lo a casa". "A vegades conec gent que em diuen que són fans meus i penso que mai no ho hauria dit". "Aquest tio m'acaba de dir que la meva música és la banda sonora de la seva vida, un altre em diu que els seus pares ja m'escoltaven; saps què vol dir això? Que sóc vell"."Barcelona m'agrada molt més que Madrid, però només em conviden a tocar a Madrid"."La primera vegada que vaig tocar a Barcelona, sota el franquisme, vaig patir una de les pitjors experiències de la meva carrera: la gent em demanava a crits que toqués una cançó determinada... -quina? Una cançó- i aleshores uns soldats [sic] van pujar a l'escenari i em van amenaçar amb una pistola. Em van dir, 'si la cantes, goodbye'".

12 d’octubre de 2008

Sophie / Maria

The Shadow, Sophie Calle, 1981. Projecte en el qual va fer que la seva mare contractés un investigador privat que la seguís i li fes fotografies.

Dec ser l'única persona al món que no sabia que Sophie Calle ha inspirat un personatge de Paul Auster a Leviatan, el de Maria Turner, l'artista excèntrica. Va ser fa unes setmanes que, llegint aquesta meva novel·la de metro, vaig començar a identificar les actituds atribuïdes al personatge austerià. Reconec que em vaig mig indignar pel plagi, però volia saber si la Calle, la primera artista contemporània que em va marcar, fa molts anys, arran de l'exposició Relats (Centre Cultural de la Fundació La Caixa al Palau Macaya, 1997), estava al corrent de tot plegat. Ara, buscant una mica per Google, he trobat aquesta explicació des de la web del Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona:

"Sens dubte la relació més directa de Sophie Calle amb la literatura és la col·laboració, o millor dit, l'intercanvi realitzat amb l'escriptor Paul Auster. Per a la seva novel·la Leviatan, Auster es va inspirar en Calle, en la seva vida, manies i rituals, per al personatge de Maria Turner, una fotògrafa que feia fotos de persones a qui seguia, es colava de cambrera en hotels o bars o que una nit va actuar en un striptease de Times Square i va demanar a una amiga que li fes fotos mentre actuava. Uns anys més tard, realitza l'exposició Double Game, que divideix en tres seccions: la vida de Maria i la seva influència en la vida de Sophie, la vida de Sophie i la seva influència en la vida de Maria i "una de les moltes maneres de barrejar ficció amb realitat o com intentar convertir-se en un personatge fictici", per a la qual cosa proposa a Auster que creï un nou personatge fictici que guiï la seva vida durant un any, oferta que Auster refusa, encara que li ofereix una sèrie d'instruccions per millorar la vida a la ciutat de Nova York (entre d’altres, somriure als desconeguts). "

Bressola


Pugem al cotxe i ja és de nit. Faig anar el seient del copilot endavant i endarrere, endarrere i endavant. Un balanceig d'esma, de nen petit que s'adorm. Les cançons de White Chalk em bressolen...

Pyongyang

Guy Delisle, Pyongyang, Astiberri.

Acabo de veure un reportatge boníssim al 30 minuts de TV3: Corea del Nord: la gran il·lusió. Sergi Vicente i els seus companys s'endinsen (sota l'atenta mirada d'un personatge oficial mediocre i sinistre) en la Corea de l'Estimat Líder (Kim Jong Il). Bé, s'endinsen en la Corea del Nord oficial, la que ensenya els mosaics de pedres precioses dels seus hospitals, i no el funcionament del sistema sanitari, les escoles on nens ensinistrats com lloros repeteixen el lloc, dia i any del naixement del Gran Líder, pare de la pàtria comunista, o la dels pagesos que es mostren contents de tenir un diploma i un petit fogonet elèctric. Un país claustrofòbic i absurd, una dictadura megalòmana que sobreviu gràcies al control total de la població. A l'altra banda del paral·lel 38, i des de l'any 1953, s'aixeca una altra Corea, la del Sud, a 40 o 50 anys llum de la seva germana del nord. Tot plegat, com diuen al reportatge:

"Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una gran il·lusió."

El reportatge m'ha fet pensar en Pyongyang, una novel·la gràfica de Guy Delisle -que, per cert, acaba de publicar a la mateixa editorial una altra joia, Crónicas birmanas-, on explica la seva estada a "l'últim paradís stalinista" i l'horror de la vida quotidiana sota un règim totalitari. Altament recomanable.

7 d’octubre de 2008

Focalitzar i relativitzar

Aquest curs, dos objectius: focalitzar i relativitzar. I per ara ja n'hi ha prou.

Imatges via Swissmiss.

28 de setembre de 2008

'Rock'n'Roll'

Syd Barrett

Pensava que després de 2666 no em podria tornar a flipar res del que Rigola muntés sobre un escenari. How wrong I was! L'any 1968 els Pink Floyd expulsen el seu fundador, Syd Barrett, un déu Pan penjat de l'àcid, els tancs trepitgen les llambordes de Praga, Havel comença la dissidència i els Plastic People of the Universe intenten fer la seva pròpia revolució amb altes dosis de psicodèlia. Tot això és Rock'n'Roll, una història de somnis i il·lusions perdudes, de dialèctica materialista, de poesia sàfica, de confrontació entre realitat i idees, i de música, molta música. Un recorregut per la segona meitat del segle XX que emociona i colpeix.

"A Rock’n’Roll Max, el filòsof marxista, diu: “jo només crec en una cosa: que entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne... no perfecte, però digne”. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és “vivint amb honestedat” en una societat que es menteix a si mateixa. Durant la Txecoslovàquia de 1968 a 1990, una banda de rock'n'roll s’hi va apropar més que ningú."

Tom Stoppard (fragment del pròleg a l’edició britànica de Rock’n’Roll, Faber and Faber, Londres, 2006. Traducció de l’anglès de Roger Batalla).

Farewell to Paul

Paul Newman a Somebody Up There Likes Me (Marcado por el odio), el 1956 /Sanford Roth.

S'ha mort Paul Newman i amb ell una manera d'interpretar. Elegant, magnètic i guapíssim fins al final. Et trobarem a faltar.

24 de setembre de 2008

Daniel Pennac

Daniel Pennac / EFE Xavier Bertral

"No tingueu por del futur, no serà un present agreujat". "Com pot ser que la culpa de tots els mals de l'escola sigui el Maig de '68 i la suposada pèrdua de l'autoritat? Si un alumne arriba a classe i diu que no ha fet els deures perquè va tenir la grip el mes passat no acceptaríem aquesta excusa; aleshores, com podem acusar a l'escola actual de ser víctima d'un moviment estudiantil de fa 40 anys?". "Els nens d'avui, abans que aprenguin a escriure, llegir, sumar o raonar ja són consumidors"."Si la societat ha canviat tant no és degut a la lluita contra l'autoritat, sinó per la clientalització dels nens"."Els estats occidentals no estan interessats a formar adults intel·ligents". "Una classe no és res més que un tros de realitat, la vida s'hi troba allà en estat pur". "El mestre només té una eina per educar: la matèria que ensenya, i l'ha de fer servir".

18 de setembre de 2008

La Fac, de nou


Demà és la data límit per formalitzar la matrícula de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Vull tornar a sentir que el cervell se m'omple de coses inútilment útils.

9 de setembre de 2008

Paul Auster i altres pecats


Torno al meu caos lector. Leviatan, de Paul Auster, s'ha saltat totes les cues per anar a parar directament al bolso: no sé si és degut al seu format (butxaca) o per les recomanacions que me n'ha fet tothom, però el cert és que allà està, acompanyant-me en el via crucis diari de transbords impossibles (m'atrau la idea de tenir una lectura que només sigui pel metro).

Mentre llegeixo la història de Sachs penso en l'entrevista que li fan a l'Auster a Vanity Fair aquest mes (edició espanyola). Si allà l'escriptor renega dels paral·lelismes vida/obra ("jo sempre separo la realitat de la meva vida de la realitat dels meus llibres" Paul Auster, Vanity Fair, pàgina 283), a les seves novel·les cada vegada en trobo més. M'agrada de l'Auster no el que explica, si no les atmòsferes que construeix, els estats d'ànims, els enigmes, però també les comoditats, els moments amables, els personatges amb passat, o millor encara, el passat dels personatges. I no m'interessa l'atzar, o no l'atzar com a motor, ni com a destí.

"Artistes, escriptors, professors, crítics, editors, galeristes, tots s'arribaven fins a Brooklyn, s'atracaven amb els menjars de la Fanny i bevien i conversaven fins a altes hores de la nit" (Leviatan, labutxaca, pàgina 91).

Altres llibres que he començat a furgar, desesperada, són La família del meu pare, de Lolita Bosch, que té un inici espectacular: "Jo no vaig néixer en un lloc si no en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d'aquí", Postales de invierno, d'Ann Beattie (volia comprar-me una agenda Moleskine i vaig acabar comprant-me un llibre), The Sea, the Sea, d'Iris Murdoch, de Foyles en l'últim vist i no-vist londinenc, juntament amb All the Days and Nights. The Collected Stories of William Maxwell, autor que alguns consideren cursi però que a mi m'encanta. I nar fent. Pàgines que s'acumulen i dies que s'acaben.

8 de setembre de 2008

6 de setembre de 2008

31 d’agost de 2008

Rolleiflex

Richard Avedon photographs Sophia Loren, New York, 1966.
Vull una càmera.

Carambar

'Torture of Women'

Torture of Women, Nancy Spero, 1976

"Marduk va atrapar Tiamat al seu cau, i va fer entrar els vents que l'acompanyaven dins del cos de Tiamat, i quan va tenir la panxa prou inflada hi va tirar la llança i la hi va clavar al cor, i li va arrencar les entranyes i amb una maça li va aixafar el crani. Es va plantar damunt el cos d'ella i amb un ganivet el va partir com si fos un llenguado en dues meitats, i d'una d'elles en va fer el mantell del cel.

Aquest antic mite sumeri, que es remunta a un dels orígens de la cultura humana, 5.000 aC, ja posa de manifest la por, l'odi i la crueltat envers les dones. L'odi expressat en el desmembrament de Tiamat s'absol en aparença amb la idealització de Tiamat com a cel. L'elevació de Tiamat a l'inassolible és una versió subliminada de la por". Nancy Spero, 1983 (del catàleg Nancy Spero. Dissidances).

La sèrie Torture of Women fa plorar. De debò.

30 d’agost de 2008

Spero / Artaud

Codex Artaud (detall) Nancy Spero, 1971-72

Coincideixo amb la Mònica sobre la retrospectiva que el MACBA dedica a Nancy Spero: impactant. M'ha flipat com feia temps que no em flipava una expo d'un artista contemporani. Nancy Spero obre la boca i n'expulsa una llengua carregada de crits.

Nancy Spero va fer el viatge a la inversa. L'any 1959 deixa New York amb el seu marit, Leon Golub, i se'n va a París. Els dos són pintors figuratius que fugen de l'expressionisme abstracte, que en aquells moments dominava el panorama artístic nord-americà. París era encara el París de postguerra, i em puc imaginar una Spero acabada d'arribar, que no entén el francès, que ja té dos fills (aviat serien tres) i que no s'instal·la còmodament enmig dels migrats cercles artístics francesos (els seus Black paintings reflecteixen molt bé la seva realitat: treballa de dia i pinta de nit), sinó que en queda exclosa. M'imagino una Spero que a París pinta el seu últim canvas: At Their Word (The Sick Woman), una mare que no té temps per ser artista, i que deixa la tela pel paper en un acte personal, el pas a un material menys masculí, menys hegemònic. "Ell [Golub] es movia i les seves obres entraven en col·leccions, però jo anava de bòlit amb els nens i em matava pintant" (del catàleg Nancy Spero. Dissidanses).

Però Spero, allunyada de la créme de la créme artística, s'acosta als moviments literaris i a la poesia francesa: de Mallarmé a Artaud, un poeta, com ella, excèntric i maleït, a qui dedica quatre anys del seu treball: la veu d'Artaud es converteix en la d'Spero en la sèrie dels Artaud paintings: "Artaud és excepcional per haver expressat les manifestacions més extremes de dislocació i d'alienació del segle XX. Es representa a si mateix com a la víctima per excel·lència. Violent en el gest i el llenguatge, és alhora masoquista i passiu… Jo m'hi identifico, en el sentit de víctima –utilitzant el seu llenguatge per exemplificar la meva pèrdua de llengua, fracturant el seu ja fracturat text. Perquè jo em sento víctima pel fet que sóc dona i artista, utilitzo Artaud per explorar els voltants de la victimització (imaginària o real)."

Artaud Paintings (Un noeud d'asphyxie centrale), Nancy Spero, 1970

Tanmateix, Spero recupera la seva veu al final de la sèrie per dedicar-li una carta: "Spero creu que Artaud 'hauria desaprovat, i fins i tot odiat, el que jo feia, utilitzar i retallar el seu llenguatge segons els meus propòsits' " (Nancy Spero. Dissidances). De manera que, per primera i única vegada dins la sèrie de les Artaud paintings, Spero adopta la primera persona: Letter from Spero (1964), on es llegeix, amb lletres gruixudes de color vermell: "Artaud, I couldn't have borne to known you alive your despair. Spero" ("Artaud, no hauria pogut suportar conèixe't viu, el teu desesper. Spero").

Més endavant arribaria la primera obra magna, el Codex Artaud, 34 rotllos formats per fulls enganxats pels extrems que ocupen tota una sala del MACBA. Ha desaparegut l'escriptura autògrafa, que deixa pas a la lletra de màquina.

" 'El discurs femení' observa Pamela Wye, 'va ingressar en l'art d'aquest segle amb les llengües dels homes, no de les dones'. Quan reclama la veu d'Artaud, Spero ho fa com una mena d'homenatge. Per dur-lo a terme, adopta la lògica de la histèria, que té com a trets comuns la duplicació, la imitació i la còpia." (Nancy Spero. Dissidances).

25 d’agost de 2008

Prova superada

Els olímpics

S'han acabat els olímpics i s'han acabat les vacances. Aquest hauria de ser un post positiu i ple de bons propòsits. Vull fer més fotos, aconseguir una càmera reflex, atrevir-me a muntar la meva pròpia empresa.

Són idees que potser no portaré mai a terme, però que ara, a dia zero de la nova temporada, no em deixen dormir.

M'encanta llegir i m'apassionen els llibres, fins i tot com a objectes, però alguna cosa grinyola quan sóc incapaç de trobar un bon motiu per aixecar-me demà.

19 d’agost de 2008

Tribute to Simply Breakfast

Versió càmping.

'La soledad'

"A menudo pensamos haber abandonado las ocupaciones y sólo las hemos cambiado"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 324

'Los libros'

"No tengo duda alguna de que hablo con frecuencia de cosas que los maestros del oficio tratan mejor y con más verdad. [...] Si alguien va a la búsqueda de la ciencia, que la coja allí donde esté. Por mi parte, de nada hago menos profesión. Esto son mis fantasías, y con ellas no pretendo dar a conocer las cosas, sino a mí mismo"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 585.

Michel de Montaigne


Michel Eyquem (1533-1592) un dia va dir que ja n'estava fart de ser alcalde de Bordeaux, o de fer de mediador entre hugonots i catòlics a la cort de França, i es va tancar a la seva torre a escriure i meditar, mig morint-se de fred. Michel Eyquem, que fins als tres anys va viure al poble de Montaigne amb una dida perquè el seu pare volia que no fos aliè a les dures condicions de vida de la gent menys afortunada, i que un cop retornat al château familiar, dels tres als 10 només va parlar en llatí -el seu perceptor era alemany i tothom al seu voltant tenia ordres de dirigir-se al petit Michel en la llengua de l'antic imperi-, va perdre el seu millor amic, Étienne de la Boétie, el 1563. Amdós humanistes es van conèixer al Parlament de Bordeaux. A la seva mort, De la Boétie li va llegar la seva àmplia biblioteca. La seva trobada a Bordeaux ha estat descrita com a coup de foudre intel·lectual. Dos anys després de la mort de De la Boétie, Montaigne es va casar amb la que seria la seva dona, més per força que de grat.

El 1570 es va retirar del món a la torre del seu castell, una modesta estructura que servia per vigilar la fortalesa familiar. Allà va viure de manera austera, sense grans comoditats, fins a la seva mort. I allà va escriure els seus cèlebres Essais, mogut per la necessitat de comunicar-se després de la mort de qui va ser la seva ànima bessona.


"Cuando en 1570, a los treinta y ocho años de edad, Michel de Montaigne se recluye en su torre, cree haber concluido definitivamente su vida. Como más tarde Shakespeare, ha reconocido con mirada lúcida la fragilidad de las cosas: 'la petulancia de los cargos, el desvarío de la política, la humillación del servicio en la corte, el tedio del funcionario municipal' [Hamlet] y, sobre todo, su propia ineptitud para actuar en el mundo." Stefan Zweig, Montaigne, Acantilado.

La tercera edició d'aquests Essais, pòstuma, data de 1595, i la signa una dona, Marie de Gournay. De Gournay era una groupie de Montaigne i la seva obra. Filla d'una de les grans famílies de França, estableix una estreta relació amb Montaigne, que la considera fille d'alliance i aviat li confia el millor de la seva herència: l'edició del seus Essais després de la seva mort, tasca que ella va complir diligentment. Malgrat això, i fins fa relativament poc, l'edició de De Gournay havia estat menystinguda. Explica Antoine de Compagnon al pròleg de l'edició de 2007 de Los ensayos (Acantilado):

"Cuando yo era estudiante, todos leíamos a Montaigne en el Ejemplar de Burdeos y no podíamos imaginar otra cosa. Por lo demás, en las librerías no había otro texto disponible. Pues bien, des de hace una década, la balanza se inclina a favor de otro texto, el de la edición póstuma de 1595 procurada por Marie de Gournay, que hoy parece ser aceptado casi unánimamente por editores y traductores. Es curioso observar tales vuelcos del consenso crítico."

Jo no sé si "curioso" seria la palabra que faria servir. No sóc filòloga. Potser si en comptes de Marie de Gournay hagués estat un home el marmessor de l'herència literària de Montaigne... La meva mare, des de Indre-et-Loire m'envia una postal del castell de Chenonceaux: "Chenonceaux és el castell de les dones no cortesanes, de les dones de poder: Diana de Poitiers, Catalina de Mèdicis, etc. totes elles van tenir poders econòmics i socials". Doncs això. I sense ser feminista.

'Capri, c'est fini'

Malgrat la calor, per mi s'ha acabat l'estiu. La té tothom, la depre post-vacances?

'Le droit à la paresse'


Costa molt tornar de les vacances. Costa. Molt.

1 d’agost de 2008

Marxem

Foto de casa nostra by Ainhoa

Ens en anem demà a primera hora. Descanseu i passeu-vos-ho molt bé. I bones vacances a tothom!

27 de juliol de 2008

On vacation

Ja estic de vacances! Un mes sencer sense trucades, mails, rodes de premsa, entrevistes... Gairebé no m'ho puc creure! Tot i que la rentrée serà dura (cada cop ens assemblem més als francesos en aquest aspecte editorial) la meva desconnexió ja ha començat...

De moment ja tinc dues lectures per l'estiu:

-Rafik Schami, El lado oscuro del amor, regal de l'Eugènia.
-David Grossman, La memoria de la piel, regal del Cornu.

Em queda una setmana a la ciutat per veure expos endarrerides, preparar el viatge, comprar un mapa, perdre'm.

Bon estiu a tothom!

20 de juliol de 2008

America is different


Últimament estic fascinada amb una sèrie de blogs (els podeu veure a la meva llista d'enllaços) de dones nordamericanes d'entre 25 i 40 anys que han creat un munt de negocis a partir d'una manera de viure; m'explico, són dones que no es lleven cada matí per anar a la feina (algunes, pel que he pogut llegir, sí que ho havien fet en algun moment de la seva vida, fins que van decidir fer un tomb de 360 graus a tot plegat), en general són molt creatives i bones fotògrafes i aprofiten els recursos d'internet (blogs, pàgines personals, flickr, etc) per vendre allò que en principi podria semblar un hobby: fotografies, ninots de pelfa, roba, revistes, llibres, i altres coses per l'estil. Unes fins i tot es van conèixer a través del flickr i han començat un projecte fotogràfic conjunt que ja està editat en un llibre! Una altra ha publicat un àlbum amb les fotos dels esmorzars que pren cada dia... En fi, que tot plegat fa pensar molt i molt sobre la vida que tenim i la que voldríem tenir. Els que encara creuen que ets la feina que fas (o les hores que perds en una oficina) les podrien titllar de neomarujes fashion però a mi, la veritat, em fan molta i molta enveja. I és que la mentida de l'ètica del treball d'Engels ja fa temps que no me l'empasso.

16 de juliol de 2008

Siri

No sé com es van conèixer Siri Hustvedt i Paul Auster a principis de la dècada dels 80. Va ser en un recital de poesia, però el que es van dir, com es van mirar... De tot això no en tinc ni idea. Tanmateix, l'escena podria haver estat aquesta:

"Inga met Max when she was a graduate student in philosophy at Columbia. He gave a reading at the university, and my sister was sitting in the front row. Inga was a twenty-five-years-old blond beauty, brilliant, fierce, and aware of her seductive power. She held Max Blaustein's fifth novel in her lap and listened intently to every word of his reading. When he was finished, she asked him a long complicated question about his narrative structures, which he did his best to answer, and then, when she laid her book on the table to have it signed, he wrote on the title page, "I surrender. Don't leave".

Siri Hustvedt, The Sorrows of an American

Vaig començar a llegir a la Hustvedt quan Circe li va traduir Todo cuanto amé (What I loved), un llibre que em va semblar extraordinari i que he regalat a quasi tothom. Potser uns dels meus preferits. Pensant-hi bé, sens dubte un dels meus preferits. Poc després vaig llegir La nit de l'oracle, de Paul Auster, que també em va agradar però que, no sé per què, quedava empobrit al costat de la novel·la de la seva dona. Potser perquè la temàtica dels dos llibres era molt semblant o, com a mínim, compartia uns paral·lelismes (autobiogràfics) i una atmòsfera que la Hustvedt va saber relatar amb molta més traça i força.

Ara llegeixo aquesta darrera novel·la seva, també, pel que sembla, tenyida de material de la seva pròpia vida. I penso que no seria gens estrany que l'Auster s'hagués literalment rendit als peus de la bellesa escandinava de 25 anys que estudiava a Columbia. Era la Hustvedt.

10 de juliol de 2008

'My Generation'


"Why don't you all f-fade away (Talkin' 'bout my generation)
And don't try to dig what we all s-s-say (Talkin' 'bout my generation)
I'm not trying to cause a big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)
I'm just talkin' 'bout my g-g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)"

The Who