12 d’agost del 2011

Mare

Sóc mare, oficialment, des del 15 de maig. En aquests gairebé tres mesos només he pogut llegir un llibre, una novel·la, Amy e Isabelle, d'Elizabeth Strout (el dia abans del part m'acabava la magnífica i molt emotiva Un matrimonio feliz, de Rafael Yglesias). Strout és l'autora d'Olive Kitteridge, una novel·la coral que funciona també com un conjunt de relats que construeixen el microcosmos d'un poble de Nova Anglaterra (em sembla recordar), uns relats que tenen en comú sempre la presència d'aquest personatge, Olive Kitteridge, a vegades com a protagonista i d'altres només tangencialment, a partir dels quals anem sabent qui era i, sobretot, què l'ha duta a ser qui és, una dona d'aparença aspra, rondinaire, malagradosa. I és que, en certa manera, l'Olive s'assembla força a la Isabelle d' Amy e Isabelle. Tot i que en aquesta altra novel·la no hi intervenen tants personatges --malgrat que déu n'hi do la quantitat d'històries paral·leles que s'hi expliquen--, veiem a Isabelle des dels ulls de la seva filla, del seu cap i de les seves companyes de feina. I Strout vol que reflexionem, de nou, sobre allò tan suat de ser fill d'unes circumstàncies. Però el que ara em ve al cap, sobretot, i potser des de la meva nova òptica, és la dificultat que tenen aquestes dues dones per ser mares. No en termes biològics, sinó emocionals. Com fracassen, ambdues, intentant fer-ho de la millor manera possible. Com creuen que se sacrifiquen per uns fills (l'una, renunciant a un amor apassionat, l'altra, criant sola a la seva filla) que segurament haguessin agraït unes mares més felices, més lliures. I que, conseqüentment, són incapaços de posar-se a la seva pell, fins i tot quan són a punt d'ensopegar amb la mateixa pedra que elles (el cas de l'Amy).

Però malgrat la soledat, la tristesa o, fins i tot, la mesquinesa, Strout deu ser una bon a noia protestant que creu en la gràcia divina, perquè les redimeix i els obre una porta d'esperança més enllà de la seva condició de mares. I jo em quedo encara pensant en aquesta condició, en tot el que m'ha passat en aquest darrer any (des del moment que el predictor va dir sí), però sobretot en aquests darrers tres mesos en els que gairebé res ha estat tal i com esperava que fos i en els que el temps s'ha allargat i escurçat alhora. En tot el que he après i en tot el que em queda per aprendre. En el que m'agradaria haver sabut abans i el que no podia preveure. I espero que si m'equivoco poc o molt, ell ho arribi a entendre.

PS: Aquesta matinada, mentre alletava el meu fill, m'he enrecordat que la renuncia de l'Olive no és voluntària, sinó provocada per una força major. Em falla la memòria a mesura que se m'acumulen les hores de son. 

25 d’abril del 2011

Abandonades

Automat (1927) d'Edward Hopper

Fa unes setmanes vaig rellegir dos llibres sobre dones-a-qui-les-seves-parelles-han-deixat. Dones, en aquest cas, escriptores (una de les novel·les sé que és autobiogràfica, l'altra no n'estic segura, tot i que ho sembla). Es tracta de Ruptura, de Catherine Teixier (Edicions 62) i Los días del abandono, d'Elena Ferrante (Salamandra, tot i que fa poc Lumen ha posat a la venda en un sol volum, Crónicas del desamor,  les novel·les de Ferrante El amor molesto, Los días del abandono i La hija oscura). Abans d'ahir va ser Sant Jordi, una diada dedicada a l'amor i a la literatura, però, de fet, crec que són més les obres que parlen del desamor que les que ens expliquen la benhaurança dels enamorats. La felicitat, en qualsevol cas, crec que no genera tanta creativitat.

En les dues novel·les les protagonistes de la història fan el seu propi via crucis pels estats emocionals de la ruptura, però, sobretot, de l'abandonament i la conseqüent pèrdua d'autoestima, cadascuna a la seva manera, amb la coincidència que, vistes des de fora, provoquen una angoixa que fa que et vinguin ganes de sacsejar-les amb força, de fer-les reaccionar. Però, com tots els estats emocionals, l'acceptació i superació d'una ruptura sentimental és un procés, que ambdues viuen com qui surt d'un malson on no podria tornar a entrar. "No quedaba nada que pudiese interesarme de él. No era siquiera un fragmento del pasado, era sólo una mancha, como la huella que una mano dejó años atrás en una pared" (Los días del abandono, pág 216) / "A les històries d'amor apassionat els costa morir. Pateixen convulsions i es recargolen i agonitzen amargament fins al final. Però per viure la felicitat i l'embriagament de l'amor, val la pena patir l'agonia de la ruptura. La mort sempre arriba al final de la vida." (Ruptura, 205).

Fa poc que Siri Hustvedt va explicar al Guardian que arran de la seva nova novel·la, The Summer Without Men (que aquí traduiran Empúries en català i Anagrama en castellà) un "amic" escriptor que n'havia rebut un exemplar l'havia trucat immediatament per preguntar-li si tot anava bé entre ella i el seu marit, el també escriptor Paul Auster. La raó? The Summer Without Men parla d'una de les pors més arrelades en l'inconscient femení: no només que el teu home et deixi en plena maduresa per algú més jove, sinó que a sobre ho faci de manera tan cruel que tot plegat et faci qüestionar si vas arribar-lo a conèixer o no. A la Hustvedt aquesta insinuació que suposa que tot el que una dona escriu és confessional l'ha ofès molt. Ella no és la primera autora, dona d'escriptor, que toca el tema de la infidelitat d'un home madur amb una dona més jove. Isabel Fonseca, esposa de Martin Amis, també ho va fer a Vincles (Empúries). Si el seu text és autobiogràfic o no m'és bastant igual, però tinc ganes de llegir com explica un tema tan universal des de la seva sensibilitat particularíssima.

27 de febrer del 2011

Primavera, estiu, etc


Aquest cap de setmana, i empesa per la recomanació eufòrica de la Pema, m'he empassat Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals. A vegades un llibre m'entusiasma i no sé dir per què. M'ha passat amb Primavera, estiu, etc. Potser, d'entrada, perquè el paisatge on transcorre tota la novel·la és un dels meus paisatges preferits i idealitzats: les terres de l'Ebre. Pot ser perquè l'estructura és tan perfecta que res no hi sobra ni hi falta. Potser perquè descriu la meva generació i tots els nostres dubtes i contradiccions. O perquè el final de la novel·la és tan bo que quasi em fa plorar d'emoció [ATENCIÓ, HI HA QUI PENSA QUE A PARTIR D'ARA VE UN SPOILER:] (no pel que explica, sinó perquè no és un final ensucrat, ni un final on hem-de-deixar-ho-tot-ben-lligat-perquè-s'entengui). Primavera, estiu, etc a més, conté fragments com aquest. I a mi se m'esquinça alguna cosa:

"Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? [...]Pero aquests orígens nous són orígens de pega... Perqué ja en tinc uns, i no els hai sapigut gestionar"

11 de setembre del 2010

Hobbes


Aquest de la foto és el Hobbes, el meu gos. O hauria de dir que "era", el meu gos, doncs es va morir unes setmanes després de fer-la. Però aquest no és un post sobre el Hobbes, o no de manera directa. Aquest és un post sobre un llibre extraordinari. Sobre La història d'Edgar Sawtelle. Una novel·la que vaig llegir aquest juliol en la seva versió de pre-publicació i que em va colpir molt. Una història sobre el valor de la lleialtat, sobre en qui confiem i en qui no, a qui ens aferrem fins a la mort. No sabia si volia escriure'n alguna cosa aquí, però. Tanmateix, ja se n'ha començat a parlar, i volia afegir-hi el que vaig sentir al llegir-la. És força evident que La història d'Edgar Sawtelle ha estat pensada per ser una Gran Novel·la. Beu de Shakespeare (Hamlet, sobretot), de les tragèdies gregues (amb oracle inclòs), dels fenòmens de realisme màgic i de les novel·les d'aventures de tota la vida, Jack London en especial. Però no és un collage (aquesta paraula, quan la sento aplicada a un text sempre se'm substitueix per pastiche, i immediatament, em resulta pejorativa). Una de les virtuts de l'obra de David Wroblewski és precisament la seva capacitat per trenar totes aquestes influències, d'empeltar-se de la tradició occidental i reformular-la en una història que t'atrapa pel coll de la camisa i no et deixa anar fins al final. I quan el final arriba, malgrat que no és un final que tingui cap pietat amb el lector, no pots no pensar que has estat testimoni d'una gran aventura, que n'has sortit il·lès, però que t'ha tocat, t'ha emocionat i, en certa manera, ha quedat en tu per sempre.  

Wroblewski diu que "escrivim el que voldríem llegir". I afegeix: "La història d'Edgar Sawtelle va sorgir precisament del meu desig de voler llegir una novel·la sobre un noi i el seu gos.[Així doncs], La història d'Edgar Sawtelle és la història d'un noi i el seu gos explicada als adults. Si estigués cercant una novel·la així, com vaig fer fa temps, aquesta és l'única cosa que voldria saber-ne. [Lector], treu i amaga la sobrecoberta del llibre. No la miris fins que el tanquis per darrera vegada. Una novel·la és una màquina per somiar despert. Et desitjo una llarga i lenta lectura. La possibilitat de viure una doble vida. Amb gossos."

PS: Podeu llegir l'article sobre l'Edgar i els seus gossos d'avui diumenge a El País per Maruja Torres aquí.

21 d’agost del 2010

Muntanya

Fa molts anys, vaig escriure això. De fet, va ser el meu primer article aparegut en un mitjà. Recordo que quan es va publicar tornàvem de fer cims al Pirineu francès i vaig comprar el diari a Salardú, a la Vall d'Aran. Va ser l'últim estiu de muntanya de debò. Després, poc a poc, vam deixar d'anar-hi. La meva feina de cap de setmana i totes les excuses del món. Aquest estiu ens hi hem retrobat. A un nivell molt amateur, amb excursions que no eren cims però que demanaven una mica d'esforç, amb desnivells per sobre dels 800m. No m'havia adonat fins ara fins a quin punt formava part de mi, m'alliberava, m'omplia. La muntanya no ens necessita. Nosaltres a ella, sí.

Sueños de altura

"Pasamos una nueva página. En la vida de los hombres hay otros Annapurnas". Así termina el relato que Maurice Herzog escribió sobre la primera ascensión de la historia a una cima de más de 8.000 metros. Corría el año 1950 y el Annapurna, la Diosa de la fertilidad, les costó, a Herzog y a su compañero de cordada, Louis Lachenal, serias amputaciones en manos y pies. En la vida de cada hombre hay otros Annapurnas, otros objetivos, pero la montaña es un canto de sirena. Y por muy hercúleos que sean los esfuerzos para resistirse a su llamada, muchos son los que sucumben a sus encantos, y no pocos los que deciden inmortalizar estas experiencias a través de la escritura. Es el caso de Eduard Sallent, que tenía veinicinco años cuando el Himalaya cambió su vida. Era el verano de 1997, y una expedición catalana se disponía a escalar el Nanga Parbat, la montaña asesina. De los cuatro amigos que llegaron a su cima, sólo tres regresarían con vida al campo base. "Hay un antes y un después del Nanga", comenta mientras comemos en su casa con Dolors, su mujer. "En Mentre hi hagi llum, más que una tragedia intento explicar un acto de supervivencia humana. Me despertaba y no tenía claro si seguiría con vida cuando terminara el día. Pero ya no es posible narrar epopeyas al estilo de Herzog, pues las montañas son las mismas, los que cambian son los hombres". Consciente de que no hay historia de montaña sin historia humana, la fuerza de su narración no es sólo la de las gestas, sino la que expone el arco iris de emociones que un grupo de amigos puede llegar a vivir en situaciones extremas.

A 7.500 metros de altura se entra en la Zona de la Muerte. Esto significa que el desgaste fisiológico que se sufre a partir de dicha altitud es tan grave que no conviene pasar mucho tiempo por encima de este límite vertical. Pese a todo, y bajo los efectos de la hipoxia (falta de oxígeno), el conocimiento del escalador se ve abrumado por un solo pensamiento obsesivo: llegar a la cima. Eduard Sallent lo describe de esta manera: "No tenemos conciencia de lo que estamos decidiendo y arriesgando. Sólo funcionamos por instinto. No hay otras posibilidades. La cima está cerca y continuaremos hasta ella, pase lo que pase. Siento como si flotara. Todo lo que sucede a mi alrededor es difícil de percibir con conciencia y realismo. La embriaguez de la altura se ha apoderado de mi y me domina". Más adelante continúa: "Habías leído en varios libros a grandes alpinistas soportando peligrosos vivacs por encima de los ocho mil metros. Hombres duros y valientes que aguantaban, agotados, noches eternas en medio de hielos eternos. Todo esto te había parecido siempre cosa de unos grandes hombres. Ahora te encuentras en su situación".

Ante estas palabras uno no deja de cuestionarse qué es lo que impulsa a estos hombres. ¿Qué buscan en esas inalcanzables inmensidades de piedra, hielo y nieve? Quizás la respuesta sea tan intangible como el viento que azota en las grandes alturas, pero no puedo dejar de preguntárselo: "Romper con la comodidad, ponerte a prueba en el otro lado para luego poder valorar aquello que tienes". Mentre hi hagi llum también habla de la crudeza y la belleza de la vida, de la superación de las ganas de abandonar, de abandonarse; es un reflejo de la impotencia ante la tragedia, y es, sobre todo, un canto a la amistad. "Joan ya no está. Quedamos tres: Quim, Toni y Edu. Tres hermanos, más que amigos". Como más adelante recordaría en su segundo libro, Per ser tan blanca, "No me he sentido nunca un alpinista individual. Creo que no tendría ni la fuerza suficiente para subir las escaleras de casa. Lo que nos unía y nos hacía valientes era esta confianza y a la vez necesidad del compañero que se ata al otro extremo de la cuerda".

De modo distinto, pero con el mismo sentimiento de equipo, Sílvia Ferrandis, médico de la expedición de mujeres que alcanzó la cumbre del Shisha Pangma en septiembre de 2001, escribió Les dones del Shisha. Como la propia autora reconoce, un libro como el suyo es un libro atípico en la bibliografía de montaña "Todo muy bonito, demasiado feliz, con poco sufrimiento, cuando la literatura de montaña que más vende es la que habla de tragedias, muertes y congelaciones". La verdad es que Les dones del Shisha es también un libro sobre el factor humano en una expedición dónde todos los integrantes, incluidos los sherpas, eran mujeres.

El libro nació de una necesidad material: era un intento por encontrar capital líquido para la expedición femenina. Ferrandis buscó explicar la experiencia de una forma sencilla, tratando que el libro no fuera un reflejo personal, sino que relatara el punto de vista de todas las sishas (miembros de la expedición). "Lo que vivimos durante casi dos meses nos había acercado las unas a las otras de una manera muy especial". El resultado fue un libro muy documentado sobre la geografía, la historia y las gentes del Nepal y el Tibet, pero a su vez un libro que describe minuciosamente, y con mucho sentido del humor, el funcionamiento de la expedición: "En medio de ese paisaje enorme y desolado, donde hasta pensar era agotador, Núria no sabía qué esperar. Pero intuyó que la radio iba a traerle justo lo que necesitaba. Y lo confirmó cuando escuchó, inesperadamente, que en su aparato sonaba una canción familiar: Ets Bonica. Era Olga que empezaba la programación especial de una emisora que nació y murió ese mismo día. La Onda Shisha".

Ferrandis explica que la montaña representa una forma de vida y añade que no tiene sólo una visión deportiva de la montaña, sino que interioriza mucho las sensaciones. Para ella la montaña significa la búsqueda de los propios límites, de los propios miedos y la forma de vencerlos. "Ya ves", concluye, "me defino como una romántica de la montaña". Hace poco que regresó del Everest, donde la cordada femenina ha vuelto a alcanzar sus objetivos, y ya está preparando un nuevo libro sobre la experiencia en el punto más alto de la tierra.

Sin embargo, el relato de los techos del mundo es tan sólo la culminación de más de doscientos años de sentimiento de la montaña, de literatura basada en la pasión por las cumbres, según el catedrático de Geografía, Eduardo Martínez de Pisón, "de la transmisión de una experiencia personal que se adquiere en el centro de la gran belleza y la fuerte exigencia del territorio montañoso". Así lo explica en El sentimiento de la montaña, un libro escrito a cuatro manos con el alpinista y director del programa televisivo Al filo de lo imposible, Sebastián Álvaro. El libro, que arranca de una charla que los autores dieron en la librería Desnivel de Madrid, intenta explicar cómo, desde que se inició la conquista de los Alpes, a finales del siglo XVIII, la historia del montañismo ha progresado por un camino de éxitos, pero a su vez de fracasos, sufrimientos y tragedias. Esta historia física ha ido en paralelo con la necesidad de reflejar las hazañas y emociones vividas sobre el papel. Se trata, como los mismos autores reconocen, de un libro de relecturas que reflejan su propia concepción de las montañas y el sentido ético que les acompaña en ellas. A su vez, Martínez de Pisón reivindica la urgencia de una cultura de montaña en nuestro país, por el hecho de que forma parte de la cultura europea y, así mismo, porque cree que de ese modo tendríamos más respeto por sus paisajes. En palabras del gran alpinista Reinhold Messner, "las montañas no tienen por qué ponerse a nuestra altura, sino nosotros a la suya". La Vanguardia, Cultura/s, 4 d'agost de 2004

Mesos

A vegades les coses no són com esperàvem que fossin. Són com són i prou. Aquestes vacances he tornat a fer coses que enyorava: llegir per plaer, anar a la muntanya, dibuixar. M'he retrobat amb mi i amb nosaltres. Ara s'acaben i, malgrat la tristesa, estic tranquil·la.

22 de maig del 2010

Esperança II

Esperança II, Gustav Klimt, 1907-1908

He d'admetre que aquest quadre em va deixar glaçada. De pedra. Està al MoMA, en una sala, en un racó. Fent angle amb un Schiele, a la paret del costat. I Klimt no m'entusiasma. Detesto 'El petó'. Però em falta aire, perquè el que veig és el que veig, i la guia que carrego i que pesa molt (massa) m'ho confirma: "Una dona embarassada inclina el cap i tanca els ulls com resant per la seguretat del seu fill. Darrere el seu ventre treu el cap una calavera, senyal del perill que l'aguaita. Als seus peus tres dones amb el cap cot aixequen les mans, suposem que també en senyal d'oració, tot i que la serietat dels seus rostres podria ser un signe de dol, com si preveiessin el destí del nen." Però, un moment, aquest quadre es diu 'Esperança II'?! I encara, la guia: "Klimt la va titular 'Visió', però a una altra pintura anterior i semblant d'una dona embarassada la va titular 'Esperança' i, per associació amb aquella, aquesta es coneix amb el nom d' 'Esperança II'". Un dolç equilibri entre naixement, mort i sensualitat. I jo m'hi aferro.

25 d’abril del 2010

Vertigo


El viatge a NY va ser una experiència increïble, un oasi en tots els sentits de la paraula.  Hi va haver un moment, només un, en què, a més, es va convertir en una experiència, per mi, gairebé existencial. Va ser el dia que vam pujar a l'Empire State de nit. I és curiós com un acte que fan centenars de persones cada dia a mi em va fer sentir tan sola, tan buida. Enfilats a la terrassa, amb el vent de cara i mirant als taxis grocs, uns 381 metres sota els nostres peus, em van venir al cap moltes coses, o potser molt poques. No podia deixar de mirar a baix, em sentia feliç, però alhora immensament petita. I sola, molt sola. La ciutat em recordava un fotograma de Blade Runner, i m'imaginava com seria si tot s'acabés, com a La carretera de Cormac McCarthy, una novel·la que havia llegit unes setmanes abans i que reconec que m'ha impactat molt. Per sort el Sergi em va abraçar i em va fer tornar a la Terra. Vam baixar uns quants pisos a peu i vam tornar al soroll de la 5a avinguda gairebé com si la ciutat ja fos nostra.