25 de febrer de 2009

Manel

"Prefereixo que no parli del seu nòvio de París,
que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí"

22 de febrer de 2009

'Vals im Bashir'

Vals amb Bashir és un film imprescindible, d'aquells que s'haurien de projectar a totes les escoles. Malgrat la crítica necessària a Ari Folman, que només deixa entreveure la responsabilitat d'Israel assenyalant dèbilment amb el dit a Ariel Sharon, aleshores Ministre de Defensa, i entonant un mea culpa en silenci, la seva és una pel·lícula valenta.

"La masacre de Sabra y Chatila fue cometida por los aliados de la derecha falangista libanesa de Israel mientras las tropas israelíes, como la propia comisión de investigación de Israel revela, contemplaron durante 48 horas y no hicieron nada. " Robert Fisk, Por qué odian tanto a Occidente, nos preguntaremos, 7 de gener 2009.

Les imatges parlen per elles mateixes. Folman es redimeix, però el crim dels falangistes cristians amb la connivència d'Israel ja no queda impune.

20 de febrer de 2009

Penguin love

"Never judge a book by its cover, or who you're gonna love by your lover", cantaven els Aerosmith. Tanmateix, deixar-me captivar per les cobertes dels llibres és una de les meves debilitats. A casa nostra, però, poques són les editorials que cuiden aquesta part de l'edició. La majoria repeteix models, fórmules tipificades i caduques. Els anglesos, en canvi, tenen una gran sort. No només compten amb un mercat més ampli i més avesat a la lectura, sinó que a més fins i tot les seves edicions de butxaca són un luxe per la vista. Estic parlant, és clar, dels clàssics Penguin Books. Si de sempre m'han encantat les seves cobertes originals dels anys trenta (exclusivament tipogràfiques i a dos colors), ara no paren de sorprendre'm amb dissenys especials per a col·leccions temàtiques. I si no, valoreu-ho vosaltres mateixos: bons llibres que entren pels ulls.

Col·lecció GREAT LOVES

Col·lecció GOTHIC REDS

Col·lecció GREAT IDEAS 1

Col·lecció GREAT IDEAS 2

Col·lecció GREAT IDEAS 3

8 de febrer de 2009

Hermenèutica


Em barallo amb un text de Wilheim Dilthey però sóc feliç: he trobat el meu ritme, una assignatura per semestre és més que suficient (encara que les classes siguin a les 8:30h del matí!). Tot comença a posar-se al seu lloc.

El somni trencat

"Estrenada a Broadway el 1949, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme, Mort d’un viatjant d’Arthur Miller va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà. El seu protagonista, Willy Loman, un venedor ambulant novaiorquès de seixanta anys que viu de falses esperances i il·lusions i de la míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres, ha esdevingut la imatge arquetípica de la inseguretat, d’allò passat de moda alhora tendre i patètic, de la capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos i, a través de les constants picabaralles entre els membres de la seva família, de com els defectes i els vicis d’una generació passen a la següent." Això és el que ens explica el dossier de premsa del Teatre Lliure sobre Mort d'un viatjant, dirigida per Mario Gas a la sala Fabià Puigcerver.

Però l'obra, és, fins i tot, molt més que això. La relació entre Willy i els seus fills, especialment el gran, Biff, la manera com els projecta les seves frustracions, com intenta ser un model, un miratge que aviat es trenca, i com, al final, no pot deixar de ser ni una caricatura de les seves pròpies aspiracions [spoiled]: les escenes de Willy demanant un sou setmanal al seu cap, i rebaixant el salari cada vegada més i, en la trobada amb el fill de Charley, Bernhard, un triomfador de l'edat de Biff, ajupint-se per recollir el paquet de tabac que aquest darrer ha deixat caure, fan que de manera dolorosa ens ressonin les lliçons que Willy ha sermonejat a Biff la nit abans: que piqui ben alt, que no demani una xifra inferior a 15000 dòlars (per començar el negoci) i que, si cau alguna cosa a terra, no s'ajupi a collir-la, que per això ja hi ha els mossos de l'oficina.

Unes aspiracions de pare que han acabat per anul·lar els seus propis fills. Biff i Hap no han fet res a la vida. Tenen més de 30 anys, no s'han casat, no tenen cap gran feina (Biff, de fet, no aconsegueix mantenir cap dels llocs de treball per on ha passat), i viuen de l'autoengany. I no serà fins abans del tràgic desenllaç, en el punt catàrtic de la tragèdia (perquè Mort d'un viatjant és una tragèdia de tall clàssic en ple segle XX), que Biff, en certa manera, no s'alliberi del pare, i alhora, Willy pugui desprendre's de la culpa del fracàs del seu fill. Al restaurant, quan Biff s'adona que mai no havia estat venedor de Bill Olivier, que només era un mosso de magatzem, que era Willy qui, per engrandir-lo, li havia penjat l'etiqueta de venedor. I, sobretot, en l'escena més emotiva de l'obra, en la lluita final de Willy i Biff, quan Biff es proclama a si mateix: "No sóc res, pare! No sóc res. No ho pots entendre? No hi queda un bri de rancúnia en el que et dic. Només sóc el que sóc, res més. Vols deixar-me marxar, per l'amor de Déu?". Unes llàgrimes, les de Biff, que se sumen a les del públic de la sala, a punt pel desenllaç de l'obra.

1 de febrer de 2009

Yates i la desesperança

Richard Yates em va impactar el 2005 quan vaig llegir Revolutionary Road (Emecé, 2003). Encara no havia fet els 27 anys i la història d'aquella parella que es creia per sobre del món que els envoltava em va semblar una coça de realitat bastant dura. Vint-i-set anys potser no són molts, però ja és una edat en la que saps que el que no has fet ja no ho faràs. I ara, precisament ara, que en tinc gairebé 31 penso que per què no. Que les portes estan sempre obertes si un és conscient que escollir un camí implica abandonar-ne un altre.

Aquest cap de setmana en què el meu cos ha decidit col·lapsar-se m'he acabat Les germanes Grimes (de fet, podria dir que me l'he empassat en tres dies), un llibre on, precisament, totes les portes semblen tancades i la desesperança i l'ofec s'apodera tant de les protagonistes que, llegint-lo, et vénen ganes de cridar.