8 de febrer de 2009

El somni trencat

"Estrenada a Broadway el 1949, just abans que els Estats Units entressin de ple en la dècada dels avenços tecnològics i el consumisme, Mort d’un viatjant d’Arthur Miller va ser aclamada com la primera peça teatral que qüestionava el somni americà. El seu protagonista, Willy Loman, un venedor ambulant novaiorquès de seixanta anys que viu de falses esperances i il·lusions i de la míseres comissions que aconsegueix després d’haver fet un munt de quilòmetres, ha esdevingut la imatge arquetípica de la inseguretat, d’allò passat de moda alhora tendre i patètic, de la capacitat que tenim els humans per enganyar-nos a nosaltres mateixos i, a través de les constants picabaralles entre els membres de la seva família, de com els defectes i els vicis d’una generació passen a la següent." Això és el que ens explica el dossier de premsa del Teatre Lliure sobre Mort d'un viatjant, dirigida per Mario Gas a la sala Fabià Puigcerver.

Però l'obra, és, fins i tot, molt més que això. La relació entre Willy i els seus fills, especialment el gran, Biff, la manera com els projecta les seves frustracions, com intenta ser un model, un miratge que aviat es trenca, i com, al final, no pot deixar de ser ni una caricatura de les seves pròpies aspiracions [spoiled]: les escenes de Willy demanant un sou setmanal al seu cap, i rebaixant el salari cada vegada més i, en la trobada amb el fill de Charley, Bernhard, un triomfador de l'edat de Biff, ajupint-se per recollir el paquet de tabac que aquest darrer ha deixat caure, fan que de manera dolorosa ens ressonin les lliçons que Willy ha sermonejat a Biff la nit abans: que piqui ben alt, que no demani una xifra inferior a 15000 dòlars (per començar el negoci) i que, si cau alguna cosa a terra, no s'ajupi a collir-la, que per això ja hi ha els mossos de l'oficina.

Unes aspiracions de pare que han acabat per anul·lar els seus propis fills. Biff i Hap no han fet res a la vida. Tenen més de 30 anys, no s'han casat, no tenen cap gran feina (Biff, de fet, no aconsegueix mantenir cap dels llocs de treball per on ha passat), i viuen de l'autoengany. I no serà fins abans del tràgic desenllaç, en el punt catàrtic de la tragèdia (perquè Mort d'un viatjant és una tragèdia de tall clàssic en ple segle XX), que Biff, en certa manera, no s'alliberi del pare, i alhora, Willy pugui desprendre's de la culpa del fracàs del seu fill. Al restaurant, quan Biff s'adona que mai no havia estat venedor de Bill Olivier, que només era un mosso de magatzem, que era Willy qui, per engrandir-lo, li havia penjat l'etiqueta de venedor. I, sobretot, en l'escena més emotiva de l'obra, en la lluita final de Willy i Biff, quan Biff es proclama a si mateix: "No sóc res, pare! No sóc res. No ho pots entendre? No hi queda un bri de rancúnia en el que et dic. Només sóc el que sóc, res més. Vols deixar-me marxar, per l'amor de Déu?". Unes llàgrimes, les de Biff, que se sumen a les del públic de la sala, a punt pel desenllaç de l'obra.