30 d’abril de 2008

biggerbang

Ja és la tercera vegada que torno a començar amb aquest disc. Tota la tarda. Primer per animar-me a plegar roba. Després per inèrcia. Fa sol a fora. Aquests dies he revisat els meus articles (molt poquets i alguns moooolt dolents). Just quan començava a definir un estil vaig passar-me més d'un any traduint, escurçant i titulant teletips, amb un marge quasi nul per a la creació. Desxifrant la política de George W. Bush, la guerra d'Israel contra Líban, l'atemptat a la mesquita daurada. Que és una escola? Sí, però també un pal. No ho enyoro. Però. Sempre hi ha el però. Em pensava que no volia escriure més, que preferia llegir. Ara ja no ho tinc tan clar. Em trobo en un loop ad aeternum. Com el biggerbang.

PD: Acabo el pitjor/millor llibre que podria llegir en aquest moment: Personajes secundarios. Perquè tot té el seu tempo.

27 d’abril de 2008

El sacrifici d'Yvonne


"D’Yvonne –temible força d’inèrcia-, en diuen que és bleda, lletja, ingrata, repugnant, d’una consistència i d’una constitució emprenyadores. Ella, en canvi, no diu res – Gombrowicz tria fer-ne un personatge gairebé mut, que preservarà fins al final el seu enigma, mentre al seu voltant cauran totes les màscares. Volent penetrar el misteri i el silenci obstinat d’Yvonne, fent hipòtesis sobre el que ella pot pensar, voler, ser o sentir, tots els personatges són portats, en efecte, a revelar-se sota la seva cara més inconfessable, entre la feblesa i el pecat capital. Víctima expiatòria, «cabra-expiatòria» feta a mida, Yvonne ha de ser sacrificada.

Molt més que deforme, Yvonne acaba essent una identitat informe: que es presta a totes les formes i a totes les significacions –les que els altres tenen ganes de veure-hi o de donar-li. Com sempre en Gombrowicz, la paraula enunciada té lloc de veritat, i sobretot, a força de prescripció. És anomenant les coses com les fem advenir, igual com la realitat dels éssers, de les relacions, dels esdeveniments, depèn del tot dels mots que triem per qualificar-los (de petits acords a grans desviacions)."

Julie Sermon al programa de mà d' Yvonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz, Teatre Lliure.

Reflexió

Egon Schiele, Semi-nude girl, reclining (1911)

T'adones massa tard que has oblidat fa temps d'on ets, qui ets i què vols. Que has regalat el temps a una empresa equivocada. Que t'has equivocat. Desitges poder tornar enrera. Recuperar allò que has perdut. Lamentar-se no funciona, però avui no pararies de plorar. I malgrat tot veus que encara tot es pot canviar i agraeixes el que et queda. Fi de la crisi.

24 d’abril de 2008

Virginia Woolf

Vanessa Bell, Virginia Woolf in Asheham (1912)

La Laia m'ha regalat dos llibres sobre la Woolf. L'un, Momentos de vida (Lumen, Biblioteca Virginia Woolf), publicat pòstumament el 1976, és, segons la contraportada del llibre, "l'única obra indissimuladament autobiogràfica de Virginia Woolf". "El títol fa referència a aquells instants en els què de sobte prenem consciència de la nostra vida i aconseguim separar-nos de la indiferència". L'altre és la biografia que en va fer el seu nebot, Quentin Bell, fill de la seva germana gran, Vanessa Bell, que es titula simplement Virginia Woolf i que ha traduït i prologat Marta Pessarodona per Lumen. El quadre que il·lustra la coberta el va fer Vanessa, que era pintora i també formava part del Grup de Bloomsbury. M'agrada perquè retrata una Woolf casolana, com només la podia pintar la seva germana.

post Sant Jordi

Encara estic massa cansada per adonar-me que Sant Jordi ja no és Sant Jordi, sinó el dia de més feina de l'any. Quina llàstima.

19 d’abril de 2008

Vigílies

Demà el món s'acaba. O tot recomença. Només s'encenta una nova dècada, però em costa no mirar enrere.

14 d’abril de 2008

'Personajes secundarios'

Deu ser la crisi dels 30, però em deixo seduir pel llibre de la Joyce Johnson i em pregunto, where have those days gone?, seriosament. I no em referixo als anys 50 als EE UU, als beatniks, al jazz, ni al fet de trencar totes les regles i reformular-les de nou, sinó al meu temps, aquell temps en què, si bé no em passava mig dia "transportant un mitjó d'una banda a l'altra de l'habitació", com diu Martin Amis, sí que em passava el dia estirada a la catifa (aquesta paraula em sona a àrab, però és veu que "alfombra" no és correcte segons el DIEC2) escoltant música, primer a la ràdio i després, oh, sí!, quin gran invent!, els meus propis cd's en un reproductor. Deu ser això, la crisi dels 30. Perquè, qui podria enyorar una vida així? Com diu la Johnson al principi del llibre que he començat i que crec que m'atraparà durant uns quants dies, "me resulta tan familiar como otra mujer que se le parecía mucho y a la que hace tiempo conocí y quise; tan extraña como la persona que todavía vive en lo más profundo y peligroso de mi interior."

P.S.: Aquests dies m'enxuto l'iPod a l'orella compulsivament. I tinc molta son.

P.S.2: El primer llibre de Kerouac que vaig llegir, quan tenia 14 anys, va ser Els pirats del Dharma (The Dharma Bums) que em va regalar un dia el meu pare quan ell i la meva mare em van venir a buscar en cotxe a l'escola (això no passava mai, sempre anàvem amb l'autobús o el tren). No recordo per què però havien anat a l'ABACUS i la meva mare em va portar una mena de manual sobre la història del feminisme. Més tard vaig trobar per casa l'edició d'Star (la revista) del llibre En la carretera (On the Road), que era del meu pare (no recordo com l'havien traduit, si així o En el camino), però duia un ex libris d'una llibreria que ja no existeix, El cinc d'Oros.

13 d’abril de 2008

12 d’abril de 2008

Un poema per a la llibertat d'expressió

Stuart Franklin, Agència Magnum, Tiananmen's Square, Beijing, 1989.

Juny
Shi Tao (traducció de Manel Ollé)

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el “juny”.
Juny: se m’hi va morir el cor
i se m’hi va morir el poema,
també l’estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell
i revela l’abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se’n va del mar de sang,
neda cap a una altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma
i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d’arribar a mans dels morts.

Llegeixo a través del blog del Llibreter el blog Els dies i les dones, on s'explica que "Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya "Relleu del poema", per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.

El poema triat és Juny, del periodista i poeta xinès, Shi Tao que està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de "revelar secrets d'estat". Va ser condemnat per un e-mail que va ser enviat a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo! que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses. El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües."

7 d’abril de 2008

Joan Miquel a l'Fnac

Joan Miquel Oliver ha escrit una novel·la collonuda. El misteri de l'amor. Això sí, només apta per a fans d'Antònia Font. Si el voleu sentir, demà dimarts a les 19h xerrarà amb Xavier Graset a la llibreria Fnac Triangle de Barcelona. I nar fent.

[Admeto que aquest post és propaganda gens subliminal d'un acte d'Empúries, però val la pena: total, els meus lectors sou amics i familiars, bàsicament].

Juno

M'ha encantat aquesta pel·lícula. Res de films sòrdids de l'Europa comunista. 4 mesos 3 setmanes i 2 dies potser és una obra mestra com diuen els crítics i els guardons (Palma d'Or a Cannes), però Juno té humor, poètica, música, i, per sobre de tot, un guió excel·lent i una magnífica interpretació. En contraposició, el film de Cristian Mungiu és fosc, aspre, angoixant. El realisme social no em desagrada, al contrari, crec que hi ha hagut èpoques en les que m'he dedicat exclusivament a pagar per veure aquestes pel·lícules, la majoria de factura europea, que gairebé s'equiparen a un documental. Però tornem-hi. 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies no és una bona pel·lícula. No et deixa clavat a la cadira del cinema. Molt ben ambientada, la història que explica és inversemblant des de molts punts de vista, per molt creïble que sigui la situació (coneixem prou romanesos exiliats i prou història de les dictadures dites "comunistes" com per saber que les coses eren així o pitjor). Tanmateix, el pacte narratiu trontolla. I surts del cine amb un regust estrany.

3 d’abril de 2008

Llegir

I que no ens emprenyin.

Estar a casa

Estar a casa malalt és estrany. Se sent el soroll de la nevera. I veus que la veïna no treballa al matí, o com a mínim avui, perquè està estenent els llençols. Potser també té mal de panxa.

Estar a casa malalt és estrany. Perquè podries estar fent moltes coses però no en fas cap. Ni tan sols sortir al carrer. I hi fa sol.

L'autor, l'autor!

"Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres".
Alan Bennett, Una lectora poc corrent

Segur que la gastroenteritis me l'ha provocada un cert autor. O un virus.

1 d’abril de 2008

'Una lectora poc corrent'

"Va cometre l'error de mencionar això a Sir Kevin.
- Però la senyora en devia rebre informes, sens dubte.
-És clar - va dir la Reina-, però llegir un informe no és llegir. De fet, és l'antítesi de llegir. Un informe és precís, carregat de fets i concret. Llegir és descurós, discursiu i perpètuament incitant. Un informe tanca un tema, la lectura l'obre.
-¿Podria demanar a Sa Majestat que tornéssim a repassar la visita a la fàbrica de sabates? - va dir Sir Kevin.
-La setmana que ve -va dir la Reina amb sequedat-. ¿On he deixat el meu llibre?"

Pensaríem el mateix de la Reina d'Anglaterra si sabéssim que, sopant amb Sarkozy, el tema que planteja al seu convidat és quina opinió té el nou president de la República sobre Jean Genet? I si sabéssim que ha llegit a Nancy Mitford o que s'ha arrepentit de no haver-se aficionat abans als llibres i d'haver perdut, doncs, l'oportunitat de parlar amb T.S. Eliot, Philip Larkin o Ted Hugues, personatges a qui va arribar a conèixer? O que de sobte comença a descuidar les ocupacions del seu càrrec reial, al qual ha servit amb total dedicació des de fa 56 anys, en pro de la lectura?.Aquesta és la Reina Elizabeth II que retrata magistralment i amb un sentit de l'humor deliciosament britànic Alan Bennett a Una lectora poc corrent. Llegiu-lo. El teniu a l'abast en anglès i a partir de dijous també en català i en castellà (Empúries/Anagrama). Un molt bon regal de Sant Jordi. Vraiment.