14 d’abril de 2008

'Personajes secundarios'

Deu ser la crisi dels 30, però em deixo seduir pel llibre de la Joyce Johnson i em pregunto, where have those days gone?, seriosament. I no em referixo als anys 50 als EE UU, als beatniks, al jazz, ni al fet de trencar totes les regles i reformular-les de nou, sinó al meu temps, aquell temps en què, si bé no em passava mig dia "transportant un mitjó d'una banda a l'altra de l'habitació", com diu Martin Amis, sí que em passava el dia estirada a la catifa (aquesta paraula em sona a àrab, però és veu que "alfombra" no és correcte segons el DIEC2) escoltant música, primer a la ràdio i després, oh, sí!, quin gran invent!, els meus propis cd's en un reproductor. Deu ser això, la crisi dels 30. Perquè, qui podria enyorar una vida així? Com diu la Johnson al principi del llibre que he començat i que crec que m'atraparà durant uns quants dies, "me resulta tan familiar como otra mujer que se le parecía mucho y a la que hace tiempo conocí y quise; tan extraña como la persona que todavía vive en lo más profundo y peligroso de mi interior."

P.S.: Aquests dies m'enxuto l'iPod a l'orella compulsivament. I tinc molta son.

P.S.2: El primer llibre de Kerouac que vaig llegir, quan tenia 14 anys, va ser Els pirats del Dharma (The Dharma Bums) que em va regalar un dia el meu pare quan ell i la meva mare em van venir a buscar en cotxe a l'escola (això no passava mai, sempre anàvem amb l'autobús o el tren). No recordo per què però havien anat a l'ABACUS i la meva mare em va portar una mena de manual sobre la història del feminisme. Més tard vaig trobar per casa l'edició d'Star (la revista) del llibre En la carretera (On the Road), que era del meu pare (no recordo com l'havien traduit, si així o En el camino), però duia un ex libris d'una llibreria que ja no existeix, El cinc d'Oros.