7 d’abril de 2008

Juno

M'ha encantat aquesta pel·lícula. Res de films sòrdids de l'Europa comunista. 4 mesos 3 setmanes i 2 dies potser és una obra mestra com diuen els crítics i els guardons (Palma d'Or a Cannes), però Juno té humor, poètica, música, i, per sobre de tot, un guió excel·lent i una magnífica interpretació. En contraposició, el film de Cristian Mungiu és fosc, aspre, angoixant. El realisme social no em desagrada, al contrari, crec que hi ha hagut èpoques en les que m'he dedicat exclusivament a pagar per veure aquestes pel·lícules, la majoria de factura europea, que gairebé s'equiparen a un documental. Però tornem-hi. 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies no és una bona pel·lícula. No et deixa clavat a la cadira del cinema. Molt ben ambientada, la història que explica és inversemblant des de molts punts de vista, per molt creïble que sigui la situació (coneixem prou romanesos exiliats i prou història de les dictadures dites "comunistes" com per saber que les coses eren així o pitjor). Tanmateix, el pacte narratiu trontolla. I surts del cine amb un regust estrany.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Juno és un alè d'aire que et roba un somriure a cada moment.

núria ha dit...

Completament d'acord.