24 de setembre de 2009

Chet

Bruce Weber, Chet Baker

Podia haver penjat una foto de Chet Baker amb vint-i-pocs anys, alguna d'aquelles espaterrants imatges plenes de força, de bellesa, de talent, com les que li va fer William Claxon a principis dels anys cinquanta, que el van convertir en el "James Dean del jazz". Però he preferit posar aquesta fotografia feta per Bruce Weber durant el rodatge de Let's get lost, el retrat d'un Chet Baker ja en plena davallada (moriria un any després, el 1988, al caure des de l'habitació d'un hotel a Àmsterdam; el seu cos presentava restes de cocaïna i heroïna, speedball, en el llenguatge de la droga), però, tanmateix, una imatge que transmet tot el magnetisme i l'aura d'aquest trompetista excepcional que cantava xiuxiuejant.

I és que acabem de veure el documental de Weber, que ha arribat a les nostres pantalles més de dues dècades després de la seva realització. Un documental en b/n com només podia rodar un dels millors fotògrafs del món, amb uns fotogrames impecables, que mostren l'encara bellesa de Baker, el seu efecte attirant, però que deixen un regust amarg, el rastre d'un astre errant enamorat de les dones, dels cotxes, de la droga, però, sobretot, del jazz, que ell va ajudar a definir amb el seu característic estil "cool" de la costa oest americana. Un estel que va deixar de brillar fa temps, però del qual encara ens arriba certa llum. Hi ha un moment en el film on Chet Baker interpreta "Blame It on My Youth", d'Oscar Levant, i la seva veu delicada sembla voler-se fer perdonar totes les mentides i desencants. Ho aconsegueix.

20 de setembre de 2009

I wish I can go back in time


Nixon/Frost

S'abaixa el teló de Nixon/Frost i em queda la pell de gallina. No perquè l'obra sigui especialment emotiva (és la lluita entre dos púgils, l'un per mantenir-se actiu en el món de la política i l'altre per seguir sent el líder d'audiència). Però m'emociona aquest combat dialèctic, aquest quart poder del periodisme que ara sembla haver desaparegut, la poca ortodoxia de Frost, que, malgrat el seu historial dins del show business i l'entertainment, acaba arrencant la confessió de Nixon que no van obtenir els periodistes més bregats de Washington.

Ho vaig dir la temporada passada i ho torno a dir ara: Àlex Rigola se supera en cada muntatge, i malgrat el que declarava en una entrevista a l'Avui, "quan vaig començar aquesta feina tenia una necessitat brutal d'ensenyar-me i ja l'he perduda. Voldria fer bon teatre sense que quedi empremta de mi", Rigola fa un teatre amb una empremta molt forta, depurada i estilitzada (ja no necessita épater ningú), però marca indiscutible i de qualitat. I, per si no fos prou, ens serveix dues versions de la mateixa obra. Ahir vam anar a veure la realista, però em moro de ganes de veure l'unplugged.

No us la perdeu!

14 de setembre de 2009

Pluja


M'encanta que plogui, la llum dels dies de pluja, l'aire fred. Que s'acosti la tardor.

Llegeixo i preparo te i penso.

M'acabo Vals, del Trabal, amb el regust de creure que m'hauria d'haver entusiasmat més.

13 de setembre de 2009

Homage to Willy Ronis

Willy Ronis, Le nu provençal, Gordes, 1949

El fotògraf francès Willy Ronis, que va retratar el París de la postguerra juntament amb Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, ha mort avui als 99 anys.

Recuperació

Les hores ja no passen tan lentes i mica en mica els fragments es recomponen. Tinc ganes de tornar a la vida, allà fora, aquí fora. Recuperar-me per dins, també, i mirar endavant, molt endavant. M'agrada tenir tantes ganes de fer coses, de veure coses, d'aprendre coses. He llegit poc, quan més podia llegir. He flotat en un núvol. Estic tornant.

Tres dies amb la família

Hi he anat amb la Laia, la meva germana, que tenia moltes ganes de veure-la. Primera sortida des de l'operació. Ens ha agradat molt. Potser perquè aquesta família s'assembla a la nostra en alguns aspectes. Hi ha un moment en què Jöelle, la mare, diu alguna cosa així com "m'hagués agradat ser una mare i un dona perfecta, mais je suis qui je suis". I així es resumeix tot, a la vida, un és qui és, i neix a la família on neix.

1 de setembre de 2009

Un lent aprenentatge


La paciència és un art. Esperar. Que passin les hores. Que surtin les anàlisis. Que et puguis aixecar sense marejar-te. I anar al lavabo sola. Dormir. Tornar a ser conscient. Respirar sense que faci mal. O només el mal imprescindible. Apartar-te del món una estona i no patir. Perquè tot encara hi serà quan tornis.