20 de setembre de 2009

Nixon/Frost

S'abaixa el teló de Nixon/Frost i em queda la pell de gallina. No perquè l'obra sigui especialment emotiva (és la lluita entre dos púgils, l'un per mantenir-se actiu en el món de la política i l'altre per seguir sent el líder d'audiència). Però m'emociona aquest combat dialèctic, aquest quart poder del periodisme que ara sembla haver desaparegut, la poca ortodoxia de Frost, que, malgrat el seu historial dins del show business i l'entertainment, acaba arrencant la confessió de Nixon que no van obtenir els periodistes més bregats de Washington.

Ho vaig dir la temporada passada i ho torno a dir ara: Àlex Rigola se supera en cada muntatge, i malgrat el que declarava en una entrevista a l'Avui, "quan vaig començar aquesta feina tenia una necessitat brutal d'ensenyar-me i ja l'he perduda. Voldria fer bon teatre sense que quedi empremta de mi", Rigola fa un teatre amb una empremta molt forta, depurada i estilitzada (ja no necessita épater ningú), però marca indiscutible i de qualitat. I, per si no fos prou, ens serveix dues versions de la mateixa obra. Ahir vam anar a veure la realista, però em moro de ganes de veure l'unplugged.

No us la perdeu!