'Sota la bomba'. Perplexitat al MACBA

Divendres tarda. Plego relativament d'hora de la feina perquè he quedat amb la Laia per anar a veure aquesta exposició al MACBA: 'Sota la bomba. El jazz de la guerra d’imatges transatlàntica. 1946-1956'. I no sé què pensar-ne. D'entrada, és una exposició llarga, de dues plantes, cosa que també deteriora la meva, de per si poca, capacitat de concentració i/o de percepció. Per sort, el preu de l'entrada inclou tantes visites com siguin necessàries.

Anem per parts. 'Sota la bomba' és una exposició ambiciosa. Com diuen els comissaris de la mostra (Serge Guilbaut i Manuel Borja Villel) :

"Aquesta exposició analitza les querelles estètiques del període comprès entre 1946 i 1956, època en què Nova York va substituir París com a centre neuràlgic de l’art modern. La mostra vol comparar i contrastar l’art produït a França i als Estats Units en aquells anys, amb l’objectiu d’entendre com i per què algunes obres es van convertir, per bé que fos per poc temps a cada país, en icones culturals que contenien poders simbòlics fabulosos però limitats, per després convertir-se en signes mediàtics comercialitzables de gran popularitat. A 'Sota la bomba' s’estudiaran, també, els motius pels quals les icones populars d’una cultura no van ser reconegudes per l’altra cultura en aquell moment en concret. Després de la victòria de l’expressionisme abstracte americà, els crítics americans van menysprear la producció artística francesa perquè la consideraven vana i sense sentit. Confrontada amb la imponent presència del moviment victoriós de l’expressionisme abstracte, l’escena artística francesa, en la seva riquesa fragmentada, semblava incapaç de projectar una veu o una direcció úniques per al futur, com París ho havia fet en el passat. ".

Ara bé, l'espectador capta aquesta informació per la simple disposició de les obres? No. O, almenys, jo no. El MACBA t'obliga a fer un esforç titànic de reconstrucció de trencaclosques entre allò que ja sabies i allò que estàs veient. Les obres estan col·locades sobre el blanc de Meier així, sense més. Seguint un suposat ordre/disposició temàticocronològica. Hi ha uns petits fulls informatius (impossible llegir-los tots) a cada sala, que van indicant les intencions de la mostra, però poca cosa més. Hauria de ser didàctica? No ho sé. Tampoc ho estic demanant. Però vaig sortir d'allà amb la sensació d'estar-me perdent alguna cosa, de que, malgrat del mig segle llarg transcorregut des de la fi de la II Guerra Mundial, l'art d'aquest període no ha acabat d'arribar completament al públic i que, a sobre, cal afegir-hi la cojuntura geopolítica segons la qual, em sembla recordar haver sentit en algun lloc, als EE UU els interessava potenciar el seu propi art "degenerat" (i.e. Jackson Pollock) en un context de guerra freda en contra d'allò que arribava de l'Europa "roja". En aquest sentit, i ja cap al final de la mostra, destaca la sala que confronta l'obra de Pollock amb la de Van Velde i Giacometti.

Pel que fa al contingut, i no al continent, l'exposició és excel·lent. En aquest aspecte, destaco que per fi he vist més imatges de Lee Miller com a fotoreportera de guerra, que em sembla genial la idea del Théâtre de la mode de Cocteau (i està molt bé el documental que l'acompanya) i em van flipar les obres de Jean Fautrier, Henri Michaux (els seus frottages), Robert Motherwell i Arshile Gorky (personatge del qual vaig sentir a parlar per primer cop a la pel·lícula Ararat, i que il·lustra aquest post amb la seva 'Última pintura. El monjo negre', de 1948).

De Gorky (pseudònim de Vostanik Manoog Adoyan) em va frapar que, havent suportat tot el que va arribar a viure com a supervivent del genocidi dels turcs contra els armenis, s'acabés penjant al seu estudi quan la seva dona el va deixar per un dels seus millors amics...