14 de maig de 2008

Rosa Regàs

Escolto a la Rosa Regàs parlant amb l'Emilio Manzano a S(avis) i m'admira aquesta dona profunda i valenta, que s'ha sabut reinventar a tothora, prescindint de modes i morals. M'agrada molt la seva casa de Llofriu (Baix Empordà) que ja havia vist en alguna revista: una gran taula a la cuina i una biblioteca lluminosa.

"En aquella època [anys 60' i 70'] es parlava de literatura, es podia discutir hores i hores sobre un vers de W.H. Auden, no com ara, i aquesta va ser la meva formació". "Va ser l'època en què més he llegit de la meva vida". [no puc oblidar allò que li cantaven quan, amb 20 o 30 anys, es passejava pel món en minifaldilla: "Rosa Regàs, qué buena estás!".

Hi ha hagut un moment al principi de la conversa que la Regàs ha parlat dels seus morts i s'ha explicat amb una imatge poètica però fàcilment comprensible. Deia que en certa manera li agrada pensar que és ella la que se n'ha anat, no els seus amics; que ells segueixen allà, al Bocaccio, atrapats en una festa de la qual ja no participa. A vegades penso en els llocs on he estat i no tornaré (segurament) mai: París, Cape Town. Aquests espais o espais-temps també s'han quedat amb una part de mi, que viu allà baix, que ha evolucionat amb independència de qui sóc aquí i ara. Com línies paral·leles, vides en un altre lloc.

Finalment, la feminista avant la lettre deixa anar l''última lliçó: "L'únic que fa falta per educar bé els fills és carinyo i sentit comú".