5 de març de 2009

Amélie

Amélie Nothomb el dimarts a Barcelona. EFE/Toni Albir

L'Amélie Nothomb no és gens com me la imaginava. O sí. És simpàtica, perspicaç, neuròtica. I se sap posar el públic (i la premsa) a la butxaca. A la seva darrera novel·la publicada a casa nostra, Ni d'Eva ni d'Adam, retorna al Japó d'Estupor i tremolors, però des d'un punt de vista completament oposat. "Molta gent em demana per què he tornat a escriure un llibre sobre el mateix període de la meva vida, per què el que publico ara no ho vaig incloure en aquella novel·la; però per a mi, en el meu cap, les dues històries són dos mons oposats. No té res a veure la història d'amor que hi vaig viure amb la meva experiència laboral en una empresa japonesa, on vaig acabar sent l'última de les esclaves". "No faig mai explícites les escenes de sexe; quan llegeixo llibres d'altres autors, sempre trobo que hi ha una inadequació profunda entre el llenguatge i el sexe; l'experiència sexual no es pot traduir en paraules sense que fracassi. Considero que el meu lector és prou intel·ligent per poder-la llegir ente línies. De fet, l'únic llibre de la història de la literatura que trobo que és absolutament eròtic és La princesse de Cléves de Madame de La Fayette, un llibre amb una tensió eròtica brutal, on no passa res en el pla sexual ja que la protagonista rebutja la passió boja que sent pel duc de Nemours, però, no obstant, aquest fet fa que l'erotisme de la novel·la sigui total". "És impossible explicar una història d'amor entre un japonès i una francesa sense fer referència a Hiroshima mon amour, però el món que retrata Duras, de postguerra, és molt diferent al de la meva novel·la"."Sempre m'he sentit d'enlloc fins fa uns mesos arran de la gran crisi política belga; la fragilitat de la identitat belga, una identitat que ara es qüestiona, m'ha fet reafirmar com a dona belga: sempre he considerat que la meva identitat era poc definida, abans pensava que era degut al meu passat i al fet d'haver viscut a molts països, i que arran d'això no em podia considerar d'enlloc, però ara m'adono que realment ser belga és això, no tenir clara la teva identitat, per tant, voilà!, queda clar que sóc belga!"."No pots conèixer a una altra persona si no menges com ella, si no menges el que ella menja, no pots penetrar en una civilització si no penetres en la seva cuina; compartir el menjar és compartir sensacions i emocions, és compartir una cultura"."Escric cada dia del món de 4 a 8h del matí. Que com m'ho faig? Evidentment quan em llevo estic zombie, a vegades només he dormit una hora, però he descobert que és l'únic moment del dia que m'és possible escriure com escric, amb una mena de virginitat mental i una energia espiritual que no trobo a cap altra hora. Escriure per mi és una necessitat vital; així que només aixecar-me em preparo mig litre de te ben fort i me'l bec gairebé d'un glop; aquesta matinada a Barcelona he començat la que serà la meva 66ª novel·la, tot i que només n'he publicades 17. La tria del que es publicarà o el que no la faig jo mateixa, ja li agradaria al meu editor francès poder-la fer ell! Cada hivern, com un ritual, repasso els manuscrits que he escrit al llarg de l'any i decideixo quins vull que es publiquin i quins no; mai recupero manuscrits d'un any per l'altre. Però els que queden descartats no els llanço, són com els meus fills... El problema serà què passarà un cop em mori. Els primers 75 anys després de la meva mort els manuscrits no es podran tocar, però què passarà després? Em preocupa... Estic oberta a les suggerències que la gent em vulgui fer sobre el tema. De moment m'han proposat enviar-los a l'espai, però tal com van les coses estic convençuda que aviat l'espai serà un lloc massa transitat; també m'han dit que els faci enterrar amb mi, però el món és ple de bojos gòtics que violen sarcòfags...; algú m'ha proposat que els cedeixi a la Biblioteca del Vaticà, però no sé com s'ho prendria el Papa, no sé quina és la nostra relació en aquests moments... I, finalment i amb molta malícia, algú em va indicar que els publiqués a La Pléiade, que així segur que no els llegiria ningú!". "De fet, no deuen valer gran cosa, doncs a casa meva han entrat a robar dues vegades i mai s'han endut cap manuscrit, i en canvi sí que em van robar el maquillatge! I això que les caixes amb els manuscrits són per tot arreu i a la vista... Potser el lladre va començar a llegir-los i no l'hi van agradar... Qui sap!".