11 de setembre de 2010

Hobbes


Aquest de la foto és el Hobbes, el meu gos. O hauria de dir que "era", el meu gos, doncs es va morir unes setmanes després de fer-la. Però aquest no és un post sobre el Hobbes, o no de manera directa. Aquest és un post sobre un llibre extraordinari. Sobre La història d'Edgar Sawtelle. Una novel·la que vaig llegir aquest juliol en la seva versió de pre-publicació i que em va colpir molt. Una història sobre el valor de la lleialtat, sobre en qui confiem i en qui no, a qui ens aferrem fins a la mort. No sabia si volia escriure'n alguna cosa aquí, però. Tanmateix, ja se n'ha començat a parlar, i volia afegir-hi el que vaig sentir al llegir-la. És força evident que La història d'Edgar Sawtelle ha estat pensada per ser una Gran Novel·la. Beu de Shakespeare (Hamlet, sobretot), de les tragèdies gregues (amb oracle inclòs), dels fenòmens de realisme màgic i de les novel·les d'aventures de tota la vida, Jack London en especial. Però no és un collage (aquesta paraula, quan la sento aplicada a un text sempre se'm substitueix per pastiche, i immediatament, em resulta pejorativa). Una de les virtuts de l'obra de David Wroblewski és precisament la seva capacitat per trenar totes aquestes influències, d'empeltar-se de la tradició occidental i reformular-la en una història que t'atrapa pel coll de la camisa i no et deixa anar fins al final. I quan el final arriba, malgrat que no és un final que tingui cap pietat amb el lector, no pots no pensar que has estat testimoni d'una gran aventura, que n'has sortit il·lès, però que t'ha tocat, t'ha emocionat i, en certa manera, ha quedat en tu per sempre.  

Wroblewski diu que "escrivim el que voldríem llegir". I afegeix: "La història d'Edgar Sawtelle va sorgir precisament del meu desig de voler llegir una novel·la sobre un noi i el seu gos.[Així doncs], La història d'Edgar Sawtelle és la història d'un noi i el seu gos explicada als adults. Si estigués cercant una novel·la així, com vaig fer fa temps, aquesta és l'única cosa que voldria saber-ne. [Lector], treu i amaga la sobrecoberta del llibre. No la miris fins que el tanquis per darrera vegada. Una novel·la és una màquina per somiar despert. Et desitjo una llarga i lenta lectura. La possibilitat de viure una doble vida. Amb gossos."

PS: Podeu llegir l'article sobre l'Edgar i els seus gossos d'avui diumenge a El País per Maruja Torres aquí.

3 comentaris:

el llibreter ha dit...

Em sap greu si la paraula collage et resulta pejorativa, però a mi em sembla evident que David Wroblewski hi juga deliberadament. El final, del tot inesperat, és Hamlet traslladat a l’Amèrica profunda. Les altres influències —com se m’havia passat Jack London!— són deliberades, són “distraccions” orientades a crear el gran final del llibre. Quan hi vaig arribar, em vaig adonar com Hamlet hi era tota l’estona, des del primer capítol. I em sembla magistral la manera com s’estableix un paral•lelisme entre l’ensinistrament dels gossos —incloent-hi la fidelitat, però també la “crida amb distraccions”— i la lectura del llibre. Al meu apunt esmento Shakespeare però no Hamlet perquè em semblava que matava el final: homenatge, reescriptura, apropiació... per a mi és l’element principal d’un gran collage.

Salutacions cordials.

núria ha dit...

Ostres, em sap greu que et sàpiga greu (s'entén, això?), però crec que hem fet dues lectures diferents de l'obra(visca la diferència!). No he anat a analitzar tant les influències (qualsevol novel·la del s.XXI beu de tota la tradició anterior) sinó el resultat. A mi, al contrari del que et passa a tu, el final no és la part que més m'ha agradat (i no pel desenllaç, perquè no és gens trist, ni desolat, ni ...) sinó que em va agradar tot el que hi ha abans! La manera com de seguida vaig entrar en la història, en l'evolució del personatge i, sobretot, sobretot, en les seves aventures i aprenentatges, en el món que crea amb els pares i els gossos, ... En l'emoció que provoca la novel·la, bàsicament. Després es pot disseccionar, taxonomitzar (existeixen aquests verbs?)i buscar-ne les cues d'influències i sentits. Però la novel·la és, per mi i des de sempre, un artefacte per gaudir d'una història que et permet precisament el que diu Wroblewski, "viure una vida paral·lela". Això no vol dir en cap cas identificar-se amb la trama o els personatges, però sí vibrar i sentir i, en algun punt, pensar "collons, què bé que escriu!". I el terme collage em remet al contrari, a l'anàlisi, a estar pensant més enllà del text (teixit), a una operació molt posterior. Però entenc la teva explicació teleològica, la teva lectura a posteriori a partir del desenllaç. Només que el teu post em va fer dubtar sobre si t'havia agradat prou o no, i necessitava expressar la contundència de la meva opinió :) --malgrat que el llibre sigui d'Empúries i, sobretot, gràcies a que aquest és un blog ultra minoritari--

Anònim ha dit...

Hola Nuria... he llegit aixo del teu gos. Em sap greu! El coneixia poc pero era un bon gos i amb un nom increible ;)