3 de febrer de 2008

'Coral romput'

"Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber.
No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res."

Vicent Andrés Estellés, Coral romput

Pot ser que una posada en escena d'un poema ens regiri, ens escupi a la cara, ens deixi buits i sols i tristos? Pot ser. I la veu de Pere Arquillué.
"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música. Coral Romput és de Vicent Andrés Estellés, però també d’Ovidi Montllor i Toti Soler. Per què dur a escena allò que va ser llibre i disc memorables? Per ser obedients al títol: “Coral” vol dir vàries veus: per imaginar -buscar les imatges- d’on poden néixer aquestes veus d’ homes i dones, de pares i fills, de poble i de ciutats estrangeres, de casa i carrer, d’alegria i dolor, de memòria, vida , amor, desig i mort." Joan Ollé

1 comentari:

Marta ha dit...

Ahir, jo a primera fila també em vaig emocionar amb les llàgrimes dels actors! Impressionant, doloròs, tendre...