13 de febrer de 2010

Marianne i Johan

 
Ingmar Bergman el realitzador Sven Nykvist, l'actor Erland Josephsson i l'actriu Liv Ullman a la casa-estudi que Bergman tenia a Fårö, Suècia, 1972.

Influenciat per la figura del seu pare, pastor luterà, l'obra d'Ingmar Bergman sempre gira al voltant de la idea de pecat, confessió, càstig, perdó i redempció, conceptes que, malgrat la seva voluntat deïcida, va seguir aplicant mentre escoltava el silenci de Déu.  I ho va fer també a l'intentar esbrinar la naturalesa de les relacions de parella a Escenes d'un matrimoni (Scener ur ett äktenskap), obra que Marta Angelat ens porta ara al TNC amb Francesc Orella i Mònica López en els papers de Marianne i Johan.

Escenes d'un matrimoni trasbalsa. Rodada originalment en format de sis capítols per a la televisió sueca el 1973 (un any després Bergman faria un tall de 155 minuts per a les sales de cinema), l'obra "s’endinsa en la crisi i les infidelitats del matrimoni en l’edat adulta. Bergman fa una dissecció de les relacions entre Marianne i Johan, una parella que se separa després de relacions extramatrimonials, intenta refer-se i descobreix que, d’alguna manera, estan destinats a retrobar-se" (Marta Angelat). Més que visualitzar els secrets i intimitats del matrimoni, l'espectador es veu interpelat, escopit a la cara. Bergman posa en joc la nostra concepció de la parella, de l'amor i del desamor. I els diàlegs que utilitza ens qüestionen a tots. Com quan fa dir a Johan alguna cosa com "fins ara tota la meva seguretat residia en allò que estava fora meu, allò que havia construït... Ara em sento segur amb allò que sóc".

Però Angelat ha volgut contraposar aquestes Escenes al testament cinematogràfic de Bergman, Saraband (2003). Rodada 30 anys després amb els mateixos protagonistes (Liv Ullman, la que va ser la seva musa i amant, i Erland Josephson), segons la directora, Sarabanda tanca el díptic "sobre els conflictes i les ferides obertes de les relacions de parella, que ni el pas del temps ni la distància aconsegueixen tancar". Per mi, i malgrat que la interpretació en aquesta segona part també és brillant (sobretot per part d'Angelat, que fa de Marianne, i d'Orella, ara en el paper de Henrik, fill de Johan), trobo que trenca molt amb el clímax de les Escenes. Potser perquè per l'espectador no han passat aquests 30 anys de distància que es va agafar Bergman per tornar a disseccionar els dos personatges, o, encara més probablement, perquè mentre que a la primera part se'ns permetia creure en l'amor més enllà dels convencionalismes, a la segona queda ben clar que estem sols. Potser intentant escoltar el silenci de Déu.

2 comentaris:

Eric ha dit...

El Marcos Ordoñez va publicar una bona crítica i amb un veredicte semblant al teu, tot i que amb conclusions diferents...

http://www.elpais.com/articulo/portada/perla/pedrusco/elpepuculbab/20100213elpbabpor_21/Tes

núria ha dit...

Ordoñez té raó com sempre, quin gran crític! Però l'Angelat fa el paper que li correspon, també a Saraband Liv Ullman es dedica a ser el mirall on es reflexen els conflictes que l'envolten... Miquel Cors està fluix (crec que cascat més enllà de l'obra) i l'Aina Clotet també (a mi no m'agrada ni quan fa comèdia) però l'Orella ha de fer un esforç brutal per deixar de ser Johan i ser Henrik, un personatge ple de frustracions a les antípodes del pare, i crec que se'n surt en el seu patetisme...