Nick

Magnètic, elegant, sexy. Amb la guitarra penjada i una electricitat contagiosa o abocat al piano en el seu vessant més intimista, aquesta icona dels 80 va oferir un dels concerts més bons de la temporada dissabte passat al Casino de l'Aliança del Poblenou. Potser perquè no es tractava d'un concert, o no només d'un concert. Amb motiu de la publicació de la seva segona novel·la La mort d'en Bunny Munro (dues dècades després de la desafortunada And the Ass Saw the Angel) un Cave completament desintoxicat (a la tassa que reposava sobre seu piano no hi havia crack, tal i com ell mateix ironitzava, sinó, molt probablement, te amb llet i sense sucre) va aterrar a casa nostra per "trencar el mur que separa allò que passa dalt l'escenari d'allò que es viu a la platea". I ho va fer gairebé retornant als orígens, en la penúltima estació d'un low budget tour, en un teatre de barri on contrastaven els cartells del ball de la castanyada i els jubilats que el regenten amb tot l'equip tècnic del seu management i el personal de producció de Dr Music.

I és que Cave ho va donar tot; amb una veu i una energia desbordant que ja havia mostrat a les proves de so de la tarda, va entonar alguns dels seus clàssics acompanyat de Martyn P. Casey al baix i de Warren Ellis a la percusió i el violí. Irònic i sarcàstic, divertit i tendre. Terriblement atractiu.

Quan tornaven a l'hotel després de sopar, baixant per una Rambla del Poblenou gairebé deserta (eren quarts de tres de la matinada), dues noies li van preguntar si volia anar a fer copes amb elles."I'm too old for that, too old to go for a drink with a pair of complete strangers". No sé si vell seria la paraula. Un autèntic seductor.