25 d’abril de 2010

Vertigo


El viatge a NY va ser una experiència increïble, un oasi en tots els sentits de la paraula.  Hi va haver un moment, només un, en què, a més, es va convertir en una experiència, per mi, gairebé existencial. Va ser el dia que vam pujar a l'Empire State de nit. I és curiós com un acte que fan centenars de persones cada dia a mi em va fer sentir tan sola, tan buida. Enfilats a la terrassa, amb el vent de cara i mirant als taxis grocs, uns 381 metres sota els nostres peus, em van venir al cap moltes coses, o potser molt poques. No podia deixar de mirar a baix, em sentia feliç, però alhora immensament petita. I sola, molt sola. La ciutat em recordava un fotograma de Blade Runner, i m'imaginava com seria si tot s'acabés, com a La carretera de Cormac McCarthy, una novel·la que havia llegit unes setmanes abans i que reconec que m'ha impactat molt. Per sort el Sergi em va abraçar i em va fer tornar a la Terra. Vam baixar uns quants pisos a peu i vam tornar al soroll de la 5a avinguda gairebé com si la ciutat ja fos nostra.

1 comentari:

Thais ha dit...

Perquè serà que Nova York sempre ens regala experiències especials? siguin quines siguin, sempre màgiques. Quines ganes de tornar-hi!