Els Honors de Kureishi

Ho llegeixo a la BBC. Hanif Kureishi, es troba entre les celebritats condecorades en la New Year Honours List de la reina Elizabeth II d'Anglaterra, que es va donar a conèixer ahir. L'autor de El Buda dels suburbis ha estat nomenat CBE (Comanador de l'Imperi Britànic). L'escriptor, que va estar nominat a l'Oscar el 1985 pel guió de My Beautiful Laundrette (Mi hermosa lavandería) de Stephen Frears, va néixer el 1954 a Londres, de pare pakistanès i mare anglesa, i es va començar a guanyar la vida escrivint novel·les eròtiques amb el pseudònim d'Antonia French. Ara, conegut arreu, està preparant el seu darrer treball, Something to Tell You, que es publicarà l'any que ve. Jo recordo un Kureishi baixet, atractiu, extremadament culte (i esquerp) que va venir a presentar Mi oído en su corazón de la mà de Jordi Herralde i que sabia que Núria era el nom d'una gran actriu: Núria Espert.

Magnicidi

Shakil Adil/Associated Press

L'any s'acaba amb l'assassinat de Benazir Bhutto. La que va ser la primera dona que va liderar el Govern d'un país musulmà a l'era moderna ja havia patit un atemptat l'octubre passat. Arran d'aquest fet, va escriure al Wall Street Journal :

"Evidentemente, yo conocía los riesgos. Ya me había encontrado antes en dos ocasiones en el punto de mira de los asesinos de Al Qaeda (entre ellos, el célebre Ramzi Yusef). [...] Algunos miembros del Gobierno habían criticado mi regreso a Pakistán, así como el plan de visitar el mausoleo del fundador de mi país, Mohamed Ali Yinnah. Ahora bien, mi dilema era el siguiente. Llevaba en el exilio ocho dolorosos años. Pakistán es un país con una política de base, de masas, con contacto personal. No es California ni Nueva York, donde los candidatos pueden hacer campañas a través de anuncios en los medios de comunicación y cartas personalizadas. Semejante tecnología no sólo es una imposibilidad logística, sino que carece de base en nuestra cultura política. Los pakistaníes quieren ver y oír en persona a los dirigentes de su partido, y ser parte directa del proceso político. Esperan caravanas y concentraciones de masas, oír directamente a sus líderes a través de megáfonos y altavoces. En condiciones normales es todo un desafío. Bajo la amenaza terrorista, es de una dificultad extraordinaria." (reproduit a La Vanguardia del 28 de desembre de 2007).

Ahir, Bhutto va rebre el seu últim bany de masses.

'Una música constant'

"Where the piano note is too low for the violin, it leaps into a higher octave. As it is, it is playing the songline an octave above its script. Now, if it were a viola... but it has been years since I played the viola.

The last time was when I was a student in Vienna ten years ago. I return there again and again and think: was I in error? Was I unseeing? Where was the balance of pain between the two of us? What I lost there I have never come near to retrieving.

What happened to me so many years ago? Love or not love, I could not continue in that city. I stumbled, my mind jammed, I felt the pressure of every breath."

Vikram Seth, An Equal Music

Estic completament enganxada a Una música constant, de Vikram Seth. Per què no he tornat a París des de que me'n vaig anar?

The New Yorker

M'han regalat una subscripció al New Yorker!!! Gràcies, Mònica i Sergi !!

Bon Nadal

La Mafalda, que es passava la vida pendent de les notícies de la ràdio i de l'estat del món, per Nadal decidia escoltar música i oblidar els maldecaps de la política internacional. Us desitjo el mateix a tots. Siguin quins siguin els vostres maldecaps.

Carla Bruni i la premsa rosa

Ho admeti o no, també m'agraden els cotilleos. Però no tots. Quan dic que no miro mai la tele i que quan la miro és per veure les notícies del 3/24, el Karakia, els programes de llibres, l'Sputnik i algun documental tipus segle XX, no m'estic fent l'esnob, és la pura realitat. Les sèries, que abans m'havien arribat a enganxar (tipus House, CSI, Friends, etc) ara no em diuen res i no en segueixo cap. I la resta de programació (realities, tomates i salses roses diverses, ...) no l'he mirada mai ni per casualitat. Ara bé, m'encanta el safareig del món de la cultura, o el del meu entorn més proper (gens cultural).

Així, per exemple, la Carla Bruni és un personatge que no para de meravellar-me. Del seu llarg historial amorós, em va sorprendre descobrir, gràcies a la Mònica, que havia estat amant de l'editor Jean-Paul Enthoven (d'éditions Grasset & Fasquelle), però que finalment va acabar amb el seu fill, Raphaël Enthoven, a qui dedica una cançó, Raphaël, en el seu àlbum debut Quelqu'un m'a dit i amb qui va tenir un fill el 2001. Però això no és tot, doncs resulta que Raphaël Enthoven, quan va quedar penjat de l'amant del seu pare, era un home casat, ni més ni menys que amb la filla del millor amic de Jean-Paul, el filòsof francès Bernard-Henri Lévy, tota una institució. Ella, Justine Lévy, no sé si com a petita venjança personal o si simplement per superar el trauma, ho va deixar tot escrit en una novel·la, Rien de grave, on, oh, casualitats de la vida!, explica la història de Louise, Adrien i Paola, un triangle amorós fàcilment identificable. A la contracoberta s'hi pot llegir: "Je ne savais pas encore que c'était la meilleur chose qui puisse m'arriver, qu'il me quitte. Comment j'aurais pu le savoir? Il était toute ma vie."

Ara la Bruni torna a sortir a les pàgines roses de la política internacional, aquest cop per ser (o fer veure que és) l'amant del president de la República, Nicolas Sarkozy, que s'ha divorciat fa poc de la seva segona esposa, Cécilia. Els periodistes, que som com som, ja han etiquetat a la Bruni de femme fatale, han recordat al món la seva llista d'ex amants (d'Eric Clapton a Mick Jagger passant per Kevin Costner o l'ex primer ministre francès, Laurent Fabius), i el seu gust per la poliàndria, i n'han subratllat les semblances amb l'ex primera dama. També s'han afanyat a explicar que, en les darreres eleccions presidencials, Bruni va fer campanya per la rival de Sarkozy, la candidata socialista a l'Elisi, Ségolène Royal.

Carla Bruni és, a més, la germana petita de Valèria Bruni-Tedeschi, actriu i directora de cinema, que va debutar darrera la càmera el 2003 amb Il est plus facile pour un chameau... , una sàtira sobre la seva família italiana i aristòcrata, amb Chiara Mastroianni en el paper de Bianca (el pseudònim de Carla a la pel·lícula).

'Apartheid. El mirall sud-africà'

David Goldbaltt, George Nkomo, venedor ambulant, Johannesurg, 2002

District Six (Ciutat del Cap)

"Un dels casos més emblemàtics de l’aplicació de la Group Areas Act –la llei que segregava radicalment les àrees urbanes en funció de criteris «racials»– es va produir durant les dècades de 1970 i 1980 al District Six de Ciutat del Cap.
Aquest districte, situat ben bé al centre del conglomerat urbà, era el barri més multiracial de la ciutat, amb predomini d’una població on confluïen totes les herències i tradicions de les diferents i successives onades de pobladors.
La decisió de destruir el barri i desplaçar els 60.000 residents es va haver d’enfrontar a una forta resistència, encapçalada pels veïns però secundada per un ampli moviment ciutadà que incloïa sectors antiracistes de la població blanca. El moviment no va aconseguir evitar la destrucció del districte, però va paralitzar els projectes de reconversió de la zona en una àrea residencial estrictament blanca.
Des de 1982 fins fa molt poc, els solars erms del vell District Six han constituït un dramàtic memorial dels deliris de l’apartheid. " CCCB, Apartheid. El mirall sud-africà, fins el 3 de febrer

En record d'un matí de diumenge plujós al districte sisè de Ciutat del Cap.

'House of Meetings'

La novel·la House of Meetings, que al febrer publicarà Empúries en català amb el títol de Casa de trobades, també forma part de la llista de les deu millors obres de ficció de l'any segons Time.

'50 Top 10 List of 2007'

De les 50 llistes de Top 10 que han elaborat els de Time, em quedo amb la de Top 10 Magazine Covers (les millors deu portades de revista). Especialment aquesta de The New Yorker del 8 d'octubre d'enguany:

"Tota la llista de Top 10 podria estar feta a base de portades del New Yorker; moltes parlen d'un tema candent de l'actualitat, són intel·ligents i donen peu a llargues converses. L'il·lustrador Barry Blitt podria tenir la seva pròpia subllista.[ ...] Aquesta en particular és una coberta amb doble sentit : d'una banda, ridiculitza a Ahmadinejad per haver dit que a l'Iran no hi ha gays i, de l'altra, juga brillantment amb el recent escàndol que va esquitxar al senador de Idaho, Larry Craig, en un lavabo públic. No calen paraules".

"Scrittore della domenica"

Primo Levi va sobreviure a Auschwitz. Primo Levi va escriure Se questo è un uomo. Primo Levi s'anomenava a ell mateix "escriptor de diumenge".

De professió químic, aquest arqueòleg de l'ànima humana (volia "pensar l'home", donar-li una possibilitat, tal com va explicar dimecres qui va ser el seu editor a Einaudi, Ernesto Ferrero), va sobreviure a l'horror, no tan sols a l'horror de l'holocaust per se, sinó a l'horror de la cultura, al fracàs de la civilització més refinada de la primera meitat del segle XX: Alemanya. Diu Ferrero que Levi no era un home desesperat, doncs va aprendre al lager que la desesperació no porta enlloc, que sobreviure és sobreviure i prou, sense reflexions. Era, explica, "l'home de l'etern somriure", de la curiositat enciclopèdica.

Però, tanmateix, també l'home que, malgrat les aparences, no va poder sobreviure a Auschwitz. L'home que ens va ensenyar que la brutalitat s'amaga darrera qualsevol cantonada.

"Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana."

Primo Levi, Si això és un home, Edicions 62

Saillagouse i Llo

El temps que s'estira com una regalèssia. I el gat a la vora del foc.

El botó de l'abric

"Que difícil el dia i la casa
el domèstic avui me patina,
tot s'arregla amb el just bricolatge
que les coses en si necessiten"

Joan Miquel Oliver a Taxi, d'Antònia Font.

'Incerta glòria'

Omplir els ulls de muntanyes (i tenir els llavis tallats pel fred).

Escenes chez Mikel by Ainhoa

'Eastern Promises'

Per fi! Per fi hem anat a veure Eastern Promises (Promesas del este) ... Al ritme que canvia la cartellera a Barcelona ja em pensava que seria un d'aquelles (moltes, massa) pel·lícules que acaben a la llista de "m'hagués agradat veure-la". I és que val molt la pena. Molt més que Una història de violencia, que en el seu moment ja em va entusiasmar. Clar que no estic descobrint la sopa d'all, doncs ja ho havien dit tots els crítics haguts i per haver.

"Con este nuevo film, Cronenberg depura al máximo una serie de formas narrativas sin parangón en el cine contemporáneo. Sus encuadres son asfixiantes, cerrados, como cajas en las que se agitaran criaturas incapaces de encontrar una salida. Frente a una cierta manera de filmar quizá demasiado frecuente en el cine de hoy, basada en el plano de bordes flotantes y una cámara imprecisa, aquí se propone un espacio con sus propias reglas, que a su vez pueden verse vulneradas desde dentro." Carlos Losilla a Cahiers du cinéma.

'La mort de la cultura francesa' ?

La revista Time d'aquesta setmana obre amb un article provocador: La mort de la cultura francesa. La tesi: malgrat les subvencions, el gran volum de llibres publicats al llarg de l'any (727 nous títols només aquesta rentrée), l'enorme espai que es dedica als llibres i a la cultura en general en els mitjans francesos, malgrat la infinitat de cicles de concerts, de pel·lícules franceses, de grans exposicions... Malgrat tot això, la que va ser una cultura admirada per l'excel·lència dels seus escriptors, músics, cineastes i artistes, ha perdut pistonada. És per aquesta raó, diuen a l'article, que el carismàtic nou president de la República, Nicolas Sarkozy, s'esforça per restaurar el prestigi de la grandeur francesa. A mi, que vols que et digui, ja m'agradaria tenir aquí el nivell cultural de la societat francesa.

Felicitats, pare!

"Els homes són com els vins: l'edat fa agrejar els dolents i millorar els bons" Ciceró.

Armes de guerra

"Els quadres no estan fets per decorar les cases: són armes de guerra".

Pablo Ruíz Picasso

Divendres

El Sergi és en una festa de comiat. I jo estic sola a casa. Preparo te. Poso música. Escric. Paro. Llegeixo. Envio un mail. PJ Harvey torna a sonar. Recupero les meves cançons. I m'acabo el llibre de la Joan Didion. "But now we float. Take life as it comes".

Castellet insomne

M'ha encantat l'entrevista que en Manzano li acaba de fer a Josep Maria Castellet. Lúcid. Brillant. Irònic. Autoparòdic. Intel·ligent i, sí, per fi tenim alguna cosa en comú: insomne.

'Ne pas déranger le chat'

Estic llegint. O cuinant. O mirant Karakia.

Acabar llibres

Acabar els llibres que començo a llegir, no abandonar-los per reprendre'ls al cap de vuit mesos, dos anys o, pitjor, mai més, ni començar cinc llibres alhora i anar-los alternant. No suporto el meu caos lector, però alhora he de fer esforços per evitar-lo. És com si em passés la vida navegant a la superfície: sense submergir-m'hi. Com a mínim pel que fa a les lectures. Vull ser una lectora àvida, perseverant, insaciable. No indolent, escapista, dispersa.

'Mare immigrant'

Aquesta fotografia sempre m'ha semblat impactant. Forma part d'un reportatge que Dorothea Lange va realitzar per encàrrec de la Farm Security Administration i que ja ha esdevingut un dels principals testimonis gràfics de la Gran Depressió de la dècada dels anys 30' a EE UU. La mare d'aquesta imatge segurament no té més de trenta anys. Tanmateix, com diu John Steinbeck a Los vagabundos de la cosecha (Libros del Asteroide) quan descriu una dona que es troba en la mateixa situació:

"Madre de familia con tres hijos. Tiene treinta y ocho años; la cara, delgada y llena de arrugas; la mirada, vidriosa y endurecida. Los tres hijos que lograron sobrevivir nacieron antes de 1929, cuando la familia arrendaba un a granja en Utah. En 1930 esta mujer tuvo un hijo que sólo vivió cuatro meses y murió 'de un cólico'. En 1931 tuvo otro niño, que nació muerto porque 'una carretilla llena de cajas se me echó encima dos días antes de que naciera el bebé'. En 1932 sufrió un aborto espontáneo. 'Perdí el bebé porque estaba enferma'. Se siente avergonzada. En 1933 su bebé vivió una semana. 'Se murió, tal cual... No sé de qué'. En 1934 no quedó embarazada. Esto también la avergüenza un poco. En 1935 su bebé vivió un poco más, nueve meses".

"Life is what happens to you while you're busy making other plans"

Ho va dir John Lennon. La vida és allò que et va passant mentre estàs ocupat fent altres plans. La de la foto és Grace Kelly, de vacances a Jamaica l'any 1956, una fotografia que pertany a una sèrie d'imatges fins ara inèdites de la que va ser la princesa de Monaco. El més sorprenent és que la foto podria semblar la d'una model d'avui en dia i ja té més de 50 anys.

'I'm so tired'

"I'm so tired,

I haven't slept a wink

I'm so tired,

my mind is on the blink (...)

You know I can't sleep,

I can't stop my brain

You know it's three weeks,

I'm going insane

You know I'd give you everything

I've got for a little peace of mind"

The Beatles

Estic cansada, molt cansada. I no és tan un tema físic com mental. Faig mala cara. Cara blanca. Ulleres. El cap que m'esclata i jo que em pregunto ¿què cony hi faig aquí? I aquí no és enlloc, sinó només l'ull de l'uracà, l'epicentre del terratrèmol. Vull continuar fugint. Ser completament excèntrica. I poder desconnectar.

'2666'

Excel·lent. Imprescindible. El millor Rigola. Cinc hores que passen volant.

(em vénen ganes de llegir les més de 1.000 pàgines que va escriure Bolaño d'aquesta novel·la inacabada)

'Sota la bomba'. Perplexitat al MACBA

Divendres tarda. Plego relativament d'hora de la feina perquè he quedat amb la Laia per anar a veure aquesta exposició al MACBA: 'Sota la bomba. El jazz de la guerra d’imatges transatlàntica. 1946-1956'. I no sé què pensar-ne. D'entrada, és una exposició llarga, de dues plantes, cosa que també deteriora la meva, de per si poca, capacitat de concentració i/o de percepció. Per sort, el preu de l'entrada inclou tantes visites com siguin necessàries.

Anem per parts. 'Sota la bomba' és una exposició ambiciosa. Com diuen els comissaris de la mostra (Serge Guilbaut i Manuel Borja Villel) :

"Aquesta exposició analitza les querelles estètiques del període comprès entre 1946 i 1956, època en què Nova York va substituir París com a centre neuràlgic de l’art modern. La mostra vol comparar i contrastar l’art produït a França i als Estats Units en aquells anys, amb l’objectiu d’entendre com i per què algunes obres es van convertir, per bé que fos per poc temps a cada país, en icones culturals que contenien poders simbòlics fabulosos però limitats, per després convertir-se en signes mediàtics comercialitzables de gran popularitat. A 'Sota la bomba' s’estudiaran, també, els motius pels quals les icones populars d’una cultura no van ser reconegudes per l’altra cultura en aquell moment en concret. Després de la victòria de l’expressionisme abstracte americà, els crítics americans van menysprear la producció artística francesa perquè la consideraven vana i sense sentit. Confrontada amb la imponent presència del moviment victoriós de l’expressionisme abstracte, l’escena artística francesa, en la seva riquesa fragmentada, semblava incapaç de projectar una veu o una direcció úniques per al futur, com París ho havia fet en el passat. ".

Ara bé, l'espectador capta aquesta informació per la simple disposició de les obres? No. O, almenys, jo no. El MACBA t'obliga a fer un esforç titànic de reconstrucció de trencaclosques entre allò que ja sabies i allò que estàs veient. Les obres estan col·locades sobre el blanc de Meier així, sense més. Seguint un suposat ordre/disposició temàticocronològica. Hi ha uns petits fulls informatius (impossible llegir-los tots) a cada sala, que van indicant les intencions de la mostra, però poca cosa més. Hauria de ser didàctica? No ho sé. Tampoc ho estic demanant. Però vaig sortir d'allà amb la sensació d'estar-me perdent alguna cosa, de que, malgrat del mig segle llarg transcorregut des de la fi de la II Guerra Mundial, l'art d'aquest període no ha acabat d'arribar completament al públic i que, a sobre, cal afegir-hi la cojuntura geopolítica segons la qual, em sembla recordar haver sentit en algun lloc, als EE UU els interessava potenciar el seu propi art "degenerat" (i.e. Jackson Pollock) en un context de guerra freda en contra d'allò que arribava de l'Europa "roja". En aquest sentit, i ja cap al final de la mostra, destaca la sala que confronta l'obra de Pollock amb la de Van Velde i Giacometti.

Pel que fa al contingut, i no al continent, l'exposició és excel·lent. En aquest aspecte, destaco que per fi he vist més imatges de Lee Miller com a fotoreportera de guerra, que em sembla genial la idea del Théâtre de la mode de Cocteau (i està molt bé el documental que l'acompanya) i em van flipar les obres de Jean Fautrier, Henri Michaux (els seus frottages), Robert Motherwell i Arshile Gorky (personatge del qual vaig sentir a parlar per primer cop a la pel·lícula Ararat, i que il·lustra aquest post amb la seva 'Última pintura. El monjo negre', de 1948).

De Gorky (pseudònim de Vostanik Manoog Adoyan) em va frapar que, havent suportat tot el que va arribar a viure com a supervivent del genocidi dels turcs contra els armenis, s'acabés penjant al seu estudi quan la seva dona el va deixar per un dels seus millors amics...

'Persépolis'

Em van encantar les novel·les gràfiques on Marjane Satrapi resumia 16 anys de la seva vida i, alhora, els principals aconteixements de la història d'Iran al segle XX, i ara acabo de veure la pel·lícula que ha escrit, dirigit i il·lustrat en base a aquesta obra. Brutal. Potser la necessitat de condensació ha fet accentuar el dramatisme de la història, sobretot el de la repressió de les dues dictadures (la del Sha i la dels aiatolàs) i la llarga nit de la guerra Iran-Iraq. Sobre el mateix tema són també imprescindibles dos altres grans llibres: El Sha o la desmesura del poder, de Ryszard Kapuscinski (Editorial Anagrama) i Leer Lolita en Teherán, d'Azar Nafisi (El Aleph Editores).

'Et in Arcadia ego' II

Ara sí:

"Frase acuñada en la Italia del siglo XVII que expresa, en forma elíptica, el sentimiento humanista: 'Hasta en la Arcadia me encontraréis a mí (la Muerte).' Es decir, ni siquiera en el mundo bucólico y escapista de la Arcadia hay refugio frente a la muerte. Las palabras aparecen en los cuadros de esa época inscritas en construcciones de piedra monumentales, especialmente en tumbas situadas en marcos campestres."

James Hall, Diccionario de temas y símbolos artísticos

Super Sister

La meva germana, que és la millor arquitectònica del món mundial, avui ha presentat el seu PFC (la biblioteca que podeu veure a la imatge en una recreació virtual). Felicitats Laia!!

'Et in Arcadia ego'

Se suposa que vaig estudiar iconografia grecoromana i cristiana, i que vaig anar a classes de cultura clàssica, I i II per ser més concrets, i que vaig llegir Virgili, tot i que l'Eneida, no les Bucòliques. I, tanmateix, em trobo buscant el sentit exacte de l'expressió Et in Arcadia ego a la wikipèdia. I el pitjor és que vaig veure aquella obra tan bona, Arcàdia, de Tom Stoppard al TNC, i vaig pensar en l'Arcàdia feliç, la dels pastors, les nimfes i els faunes (de fet, no sé si aquests éssers mitològics els hem de situar en la província de l'antiga Grècia, o només es tractava del paradís dels pastors, dels bons salvatges), bé, en això pensava fins que de sobte Lady Croom, infinítament més buida i ignorant que la seva filla, va exclamar allò de "Ras i curt, és la natura com Déu mana, que ens empeny a dir, tal com deia el pintor, Et in Arcadia ego! 'Ja sóc aquí, a Arcàdia' ". I des de que Lady Croom va dir la ditxosa frase que no podia deixar de preguntar-me: el pintor? Quin pintor?

I avui, ves per on, estava al porxo a casa els meus pares i feia sol, i tot era perfecte i m'he dit a mi mateixa "això deu ser l'Arcàdia" (o la sensació de ser-hi) i m'he trobat infinitament i íntimament pedant i alhora m'ha tornat l'obsessió pel pintor... que bé podria ser Nicolas Poussin, que va pintar aquest quadre (que s'exhibeix al Louvre de París) cap al 1638-1640, o qualsevol altre. Prometo seguir investigant.

Petita frivolitat

l'home més atractiu del món ;)

Has Her Majesty Read Any Good Books Lately?

Em volia comprar la Vanity Fair d'aquest mes perquè hi ha un article As Camelot Began: The Unseen Portraits of the Kennedys by Richard Avedon que em venia molt de gust llegir, però resulta que el VF a Barcelona cosat més de 7 euros. És a dir, i per posar un exemple, que puc menjar qualsevol cosa vinguda d'arreu del món per un preu igual o inferior al que té la mateixa cosa feta al meu país però, en canvi, no puc llegir res (diaris, revistes, llibres, etc) sense pagar-ne les taxes d'exportació pertinents. I jo dic: quin timo!

La neu de Praga

"Vaig fer de periodista durant pocs anys, només. No vaig deixar la professió voluntàriament; el diari on jo escrivia va ser prohibit, i a mi no se'm va permetre de treballar en cap altre periòdic. De tota manera, tampoc hagués volgut escriure en cap dels diaris que es publicaven al meu país en aquell temps. Però tanmateix, la necessitat d'expressar-me sobre certes qüestions de la manera més ràpida i directa possible em va romandre, i vaig continuar escrivint - sense diaris o cap altre mitjà de difusió pública."

Ivan Klima, The Spirit of Prague

Coses que fan mal de panxa

1. Obrir 100.000 vegades el mail i no trobar-hi la resposta adequada

2. Esperar fins que se't fan nusos als dits de tant retorçar les mans

3. Haver oblidat una cosa important (que, evidentment, no era important per tu, perquè sinó no l'hauries oblidada, però potser sí que ho era en l'ordre mundial de les coses importants)

4. Que desapareixis

'Elogio de la infidelidad'

Un article del nou EPS d'avui (per cert, per què canvien el disseny dels diaris si després sembla que no hagi canviat res? M'agrada molt el nou EL PAíS, però, després de 31 anys, m'esperava una revolució formal molt més bèstia) de la Rosa Montero que mereix una petita reproducció, ni que només sigui pel coratge de dir allò que tothom pensa:

"Y, así, además de este tercio largo de la población que se confiesa infiel, ¿quién no ha deseado o imaginado alguna vez una relación con alguien distinto a su pareja? Sinceramente, yo no veo demasiada diferencia entre tener una aventura real o desear ardientemente hacerlo y no atreverse. Entre meterse en la cama con un tercero o estar en los brazos de tu cónyuge mientras imaginas que es otra o es otro. Si algo he aprendido con la edad es lo difícil, lo agónicamente complicado que resulta quererse, por más que las parejas siempre suelen comenzar ansiosas de hacerlo. Tú deseas amar al otro con toda tu voluntad y todo tu corazón, pero luego, la mayor parte de las veces, no sabes hacerlo. Todo es tan complicado, en fin, que no creo que en este terreno haya fórmulas magistrales ni consejos infalibles: cada cual ha de buscarse su equilibrio como pueda. Pero sí sé que la fidelidad, esa gran palabra, es un concepto equívoco, una entelequia que puede causar daño y angustia. Yo prefiero la lealtad a la fidelidad: querer y respetar a tu pareja, atenderla y entenderla, cuidar de ella. Y creo que, a veces, una infidelidad intrascendente y discreta puede mejorar tu relación conyugal porque te permite jugar a ser otro. Y eso es lo que de verdad se dirime en las infidelidades: la ambición, tan humana, de ser quien no se es. Sí, la tópica cana al aire puede ayudarte a renovar el amor por tu cónyuge. Pero para eso no debes espiar los móviles ajenos ni llevar con sarkozyana ostentación las cartas íntimas."

El mapa de Josep Maria Castellet

És com un d'aquells secrets de família. Tothom sap que existeix però ningú no l'ha vist mai. El cert és que JMC té un mapa de tot, absolutament tot, el que passava al Bocaccio.

Mercè Rodoreda. Ahir, avui, sempre

'Turner Hugo Moreau. Entdeckung der abstraktion'

Els principis de l'abstracció a la Schirn Kunsthalle de Frankfurt

Frankfurter Hoff

M'agrada la llum de la tarda...

...encara que sigui en un paisatge de cartró-pedra.

VisualKultur.cat

a vegades em costa desxifrar-me a mi mateixa, sobretot quan creuo un pont i sé que a l'altra banda m'hi esperen imatges doloroses d'un altre passat.

Preparats, llestos, stand ja!

Sí, sí, teníem un stand minúscul... però el més xulo de tota l'edició catalana. Les biblioteques de l'Aballí aviat es van convertir en el plató preferit de tv3. Clar que dos Nobel, una Rodoreda i un gran planter d'escriptors catalans mai no fan mal.

Tout le monde en parle...

Anem a Frankfurt!
Recomanats l'especial Babèlia, Cultura/s i Cultura.

Lectures compulsives

Tinc ganes de llegir:

* La hoja plegada, de William Maxwell
* El cadillac de Big Bopper, de Jim Dodge
* La carretera, de Cormac McCarthy
* Com Déu mana, de Niccolò Ammaniti
* Contes, de John Cheever
* Pájaros de América, de Mary McCarthy
* Exploradores del abismo, d'Enrique Vila-Matas
* La trilogia Tu rostro mañana, de Javier Marías


... i tot alhora!!

'Caótica Ana'

La vaig veure ahir amb la Mònica i ens va agradar molt (excepte el capítol zero, que se'l podria haver estalviat).

Fans de Maxwell

Ja és a les llibreries La hoja plegada, de William Maxwell

De camaleons i paquets

A la feina aquesta setmana he après que si un camaleó se situa davant d'un fons vermell perd la capacitat de camuflatge, es col·lapsa, té un curtcircuit de colors.

També he après que, en la vida, només hi ha tres raons per les quals hom no fa una cosa:

1. No pot
2. No en sap
3. No vol

Així de fàcil. Llàstima que últimament tots plegats estem envoltats de parets roges.

'Les Amours d'Astrée et de Céladon'

No m'estranya que, a l'hivern de la vida, Rohmer faci un cant a la primavera.

'Visions of Cody'

"De las botas podridas de estos beatniks germinaron los hippies, pero fueron ellos los que convirtieron en filosofia, hace 50 años, esta locura en que se agita todavía el mundo: vivir consiste solo en huir detrás de un sueño hasta reventar".

Ho escriu Manuel Vicent a El País de diumenge 16 de setembre. Es refereix al mig segle de On the road (A la carretera) de Jack Kerouac. Però podria estar parlant de qualsevol cosa, simplement d'estar viu (no només de viure).

Vaig a Frankfurt.

Vídeo nostàlgia: 25 juliol 2003

Made by Ainhoa

Beatus ille

Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
potentiorum limina.

Feliç aquell que lluny dels negocis,
cultiva les terres heredades amb els seus bous,
com els antics humans feien,
lliurat de tot deute,
i ni és despertat com soldat per la corneta,
ni tremola per la mar irada,
evita el forum i les superbes vil·les
dels poderosos ciutadans.

Horaci dixit