'Rock'n'Roll'

Syd Barrett

Pensava que després de 2666 no em podria tornar a flipar res del que Rigola muntés sobre un escenari. How wrong I was! L'any 1968 els Pink Floyd expulsen el seu fundador, Syd Barrett, un déu Pan penjat de l'àcid, els tancs trepitgen les llambordes de Praga, Havel comença la dissidència i els Plastic People of the Universe intenten fer la seva pròpia revolució amb altes dosis de psicodèlia. Tot això és Rock'n'Roll, una història de somnis i il·lusions perdudes, de dialèctica materialista, de poesia sàfica, de confrontació entre realitat i idees, i de música, molta música. Un recorregut per la segona meitat del segle XX que emociona i colpeix.

"A Rock’n’Roll Max, el filòsof marxista, diu: “jo només crec en una cosa: que entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne... no perfecte, però digne”. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és “vivint amb honestedat” en una societat que es menteix a si mateixa. Durant la Txecoslovàquia de 1968 a 1990, una banda de rock'n'roll s’hi va apropar més que ningú."

Tom Stoppard (fragment del pròleg a l’edició britànica de Rock’n’Roll, Faber and Faber, Londres, 2006. Traducció de l’anglès de Roger Batalla).

Farewell to Paul

Paul Newman a Somebody Up There Likes Me (Marcado por el odio), el 1956 /Sanford Roth.

S'ha mort Paul Newman i amb ell una manera d'interpretar. Elegant, magnètic i guapíssim fins al final. Et trobarem a faltar.

Daniel Pennac

Daniel Pennac / EFE Xavier Bertral

"No tingueu por del futur, no serà un present agreujat". "Com pot ser que la culpa de tots els mals de l'escola sigui el Maig de '68 i la suposada pèrdua de l'autoritat? Si un alumne arriba a classe i diu que no ha fet els deures perquè va tenir la grip el mes passat no acceptaríem aquesta excusa; aleshores, com podem acusar a l'escola actual de ser víctima d'un moviment estudiantil de fa 40 anys?". "Els nens d'avui, abans que aprenguin a escriure, llegir, sumar o raonar ja són consumidors"."Si la societat ha canviat tant no és degut a la lluita contra l'autoritat, sinó per la clientalització dels nens"."Els estats occidentals no estan interessats a formar adults intel·ligents". "Una classe no és res més que un tros de realitat, la vida s'hi troba allà en estat pur". "El mestre només té una eina per educar: la matèria que ensenya, i l'ha de fer servir".

La Fac, de nou

Demà és la data límit per formalitzar la matrícula de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Vull tornar a sentir que el cervell se m'omple de coses inútilment útils.

Paul Auster i altres pecats

Torno al meu caos lector. Leviatan, de Paul Auster, s'ha saltat totes les cues per anar a parar directament al bolso: no sé si és degut al seu format (butxaca) o per les recomanacions que me n'ha fet tothom, però el cert és que allà està, acompanyant-me en el via crucis diari de transbords impossibles (m'atrau la idea de tenir una lectura que només sigui pel metro).

Mentre llegeixo la història de Sachs penso en l'entrevista que li fan a l'Auster a Vanity Fair aquest mes (edició espanyola). Si allà l'escriptor renega dels paral·lelismes vida/obra ("jo sempre separo la realitat de la meva vida de la realitat dels meus llibres" Paul Auster, Vanity Fair, pàgina 283), a les seves novel·les cada vegada en trobo més. M'agrada de l'Auster no el que explica, si no les atmòsferes que construeix, els estats d'ànims, els enigmes, però també les comoditats, els moments amables, els personatges amb passat, o millor encara, el passat dels personatges. I no m'interessa l'atzar, o no l'atzar com a motor, ni com a destí.

"Artistes, escriptors, professors, crítics, editors, galeristes, tots s'arribaven fins a Brooklyn, s'atracaven amb els menjars de la Fanny i bevien i conversaven fins a altes hores de la nit" (Leviatan, labutxaca, pàgina 91).

Altres llibres que he començat a furgar, desesperada, són La família del meu pare, de Lolita Bosch, que té un inici espectacular: "Jo no vaig néixer en un lloc si no en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d'aquí", Postales de invierno, d'Ann Beattie (volia comprar-me una agenda Moleskine i vaig acabar comprant-me un llibre), The Sea, the Sea, d'Iris Murdoch, de Foyles en l'últim vist i no-vist londinenc, juntament amb All the Days and Nights. The Collected Stories of William Maxwell, autor que alguns consideren cursi però que a mi m'encanta. I nar fent. Pàgines que s'acumulen i dies que s'acaben.

London: anada i tornada

Hi ha moltes coses que no entenc. M'encanta Londres, malgrat the weather.