Syd BarrettPensava que després de 2666 no em podria tornar a flipar res del que Rigola muntés sobre un escenari. How wrong I was! L'any 1968 els Pink Floyd expulsen el seu fundador, Syd Barrett, un déu Pan penjat de l'àcid, els tancs trepitgen les llambordes de Praga, Havel comença la dissidència i els Plastic People of the Universe intenten fer la seva pròpia revolució amb altes dosis de psicodèlia. Tot això és Rock'n'Roll, una història de somnis i il·lusions perdudes, de dialèctica materialista, de poesia sàfica, de confrontació entre realitat i idees, i de música, molta música. Un recorregut per la segona meitat del segle XX que emociona i colpeix.
"A Rock’n’Roll Max, el filòsof marxista, diu: “jo només crec en una cosa: que entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne... no perfecte, però digne”. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és “vivint amb honestedat” en una societat que es menteix a si mateixa. Durant la Txecoslovàquia de 1968 a 1990, una banda de rock'n'roll s’hi va apropar més que ningú."
Tom Stoppard (fragment del pròleg a l’edició britànica de Rock’n’Roll, Faber and Faber, Londres, 2006. Traducció de l’anglès de Roger Batalla).
3 comentaris:
Saps què? No sé si hi aniré, a veure RockandRoll (no sóc gaire amant de la faràndula, i el Kiko menys encara), però la citació que has agafat del pròleg m'ha semblat interessantíssima. I per parlar-ne durant hores. Ànims per aquesta setmana!
Hola guapa!! Ja fa dies que no escrius res... Com et va tot? He vist que t'ha fet mandra tornar a començar. Però dona sempre en fa!
Per aquí molt bé, gaudint de la ciutat i de tornar a ser estudiant... Ja he vist que tu tb t'has apuntat! Què tal?
Molts petons!
Núria
Hola guapa! Jo llegeixo el teu estat del Facebook i ja veig que estàs molt enfeinada... :) Què xulo viure a NYC, no saps l'enveja que em fas :P Jo estic contenta de tornar a estudiar, tot i que després d'una jornada laboral anar a classe de Crítica Literària I o d'Introducció a la Literatura Comparada a vegades és dur... Però em dóna una altra vidilla, i, per una estona, la feina s'evapora, i el que ha quedat pendent, doncs ja es farà demà.
Un petó ben gran
Publica un comentari a l'entrada