De professió químic, aquest arqueòleg de l'ànima humana (volia "pensar l'home", donar-li una possibilitat, tal com va explicar dimecres qui va ser el seu editor a Einaudi, Ernesto Ferrero), va sobreviure a l'horror, no tan sols a l'horror de l'holocaust per se, sinó a l'horror de la cultura, al fracàs de la civilització més refinada de la primera meitat del segle XX: Alemanya. Diu Ferrero que Levi no era un home desesperat, doncs va aprendre al lager que la desesperació no porta enlloc, que sobreviure és sobreviure i prou, sense reflexions. Era, explica, "l'home de l'etern somriure", de la curiositat enciclopèdica.
Però, tanmateix, també l'home que, malgrat les aparences, no va poder sobreviure a Auschwitz. L'home que ens va ensenyar que la brutalitat s'amaga darrera qualsevol cantonada.
"Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana."
Primo Levi, Si això és un home, Edicions 62
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada