The end

Summer is gone.

Nobody

'La soledad'

"A menudo pensamos haber abandonado las ocupaciones y sólo las hemos cambiado"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 324

'Los libros'

"No tengo duda alguna de que hablo con frecuencia de cosas que los maestros del oficio tratan mejor y con más verdad. [...] Si alguien va a la búsqueda de la ciencia, que la coja allí donde esté. Por mi parte, de nada hago menos profesión. Esto son mis fantasías, y con ellas no pretendo dar a conocer las cosas, sino a mí mismo"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 585.

Michel de Montaigne

Michel Eyquem (1533-1592) un dia va dir que ja n'estava fart de ser alcalde de Bordeaux, o de fer de mediador entre hugonots i catòlics a la cort de França, i es va tancar a la seva torre a escriure i meditar, mig morint-se de fred. Michel Eyquem, que fins als tres anys va viure al poble de Montaigne amb una dida perquè el seu pare volia que no fos aliè a les dures condicions de vida de la gent menys afortunada, i que un cop retornat al château familiar, dels tres als 10 només va parlar en llatí -el seu perceptor era alemany i tothom al seu voltant tenia ordres de dirigir-se al petit Michel en la llengua de l'antic imperi-, va perdre el seu millor amic, Étienne de la Boétie, el 1563. Amdós humanistes es van conèixer al Parlament de Bordeaux. A la seva mort, De la Boétie li va llegar la seva àmplia biblioteca. La seva trobada a Bordeaux ha estat descrita com a coup de foudre intel·lectual. Dos anys després de la mort de De la Boétie, Montaigne es va casar amb la que seria la seva dona, més per força que de grat.

El 1570 es va retirar del món a la torre del seu castell, una modesta estructura que servia per vigilar la fortalesa familiar. Allà va viure de manera austera, sense grans comoditats, fins a la seva mort. I allà va escriure els seus cèlebres Essais, mogut per la necessitat de comunicar-se després de la mort de qui va ser la seva ànima bessona.

"Cuando en 1570, a los treinta y ocho años de edad, Michel de Montaigne se recluye en su torre, cree haber concluido definitivamente su vida. Como más tarde Shakespeare, ha reconocido con mirada lúcida la fragilidad de las cosas: 'la petulancia de los cargos, el desvarío de la política, la humillación del servicio en la corte, el tedio del funcionario municipal' [Hamlet] y, sobre todo, su propia ineptitud para actuar en el mundo." Stefan Zweig, Montaigne, Acantilado.

La tercera edició d'aquests Essais, pòstuma, data de 1595, i la signa una dona, Marie de Gournay. De Gournay era una groupie de Montaigne i la seva obra. Filla d'una de les grans famílies de França, estableix una estreta relació amb Montaigne, que la considera fille d'alliance i aviat li confia el millor de la seva herència: l'edició del seus Essais després de la seva mort, tasca que ella va complir diligentment. Malgrat això, i fins fa relativament poc, l'edició de De Gournay havia estat menystinguda. Explica Antoine de Compagnon al pròleg de l'edició de 2007 de Los ensayos (Acantilado):

"Cuando yo era estudiante, todos leíamos a Montaigne en el Ejemplar de Burdeos y no podíamos imaginar otra cosa. Por lo demás, en las librerías no había otro texto disponible. Pues bien, des de hace una década, la balanza se inclina a favor de otro texto, el de la edición póstuma de 1595 procurada por Marie de Gournay, que hoy parece ser aceptado casi unánimamente por editores y traductores. Es curioso observar tales vuelcos del consenso crítico."

Jo no sé si "curioso" seria la palabra que faria servir. No sóc filòloga. Potser si en comptes de Marie de Gournay hagués estat un home el marmessor de l'herència literària de Montaigne... La meva mare, des de Indre-et-Loire m'envia una postal del castell de Chenonceaux: "Chenonceaux és el castell de les dones no cortesanes, de les dones de poder: Diana de Poitiers, Catalina de Mèdicis, etc. totes elles van tenir poders econòmics i socials". Doncs això. I sense ser feminista.

'Capri, c'est fini'

Malgrat la calor, per mi s'ha acabat l'estiu. La té tothom, la depre post-vacances?

'Le droit à la paresse'

Costa molt tornar de les vacances. Costa. Molt.

Marxem

Foto de casa nostra by Ainhoa

Ens en anem demà a primera hora. Descanseu i passeu-vos-ho molt bé. I bones vacances a tothom!

On vacation

Ja estic de vacances! Un mes sencer sense trucades, mails, rodes de premsa, entrevistes... Gairebé no m'ho puc creure! Tot i que la rentrée serà dura (cada cop ens assemblem més als francesos en aquest aspecte editorial) la meva desconnexió ja ha començat...

De moment ja tinc dues lectures per l'estiu:

-Rafik Schami, El lado oscuro del amor, regal de l'Eugènia.
-David Grossman, La memoria de la piel, regal del Cornu.

Em queda una setmana a la ciutat per veure expos endarrerides, preparar el viatge, comprar un mapa, perdre'm.

Bon estiu a tothom!

Siri

No sé com es van conèixer Siri Hustvedt i Paul Auster a principis de la dècada dels 80. Va ser en un recital de poesia, però el que es van dir, com es van mirar... De tot això no en tinc ni idea. Tanmateix, l'escena podria haver estat aquesta:

"Inga met Max when she was a graduate student in philosophy at Columbia. He gave a reading at the university, and my sister was sitting in the front row. Inga was a twenty-five-years-old blond beauty, brilliant, fierce, and aware of her seductive power. She held Max Blaustein's fifth novel in her lap and listened intently to every word of his reading. When he was finished, she asked him a long complicated question about his narrative structures, which he did his best to answer, and then, when she laid her book on the table to have it signed, he wrote on the title page, "I surrender. Don't leave".

Siri Hustvedt, The Sorrows of an American

Vaig començar a llegir a la Hustvedt quan Circe li va traduir Todo cuanto amé (What I loved), un llibre que em va semblar extraordinari i que he regalat a quasi tothom. Potser uns dels meus preferits. Pensant-hi bé, sens dubte un dels meus preferits. Poc després vaig llegir La nit de l'oracle, de Paul Auster, que també em va agradar però que, no sé per què, quedava empobrit al costat de la novel·la de la seva dona. Potser perquè la temàtica dels dos llibres era molt semblant o, com a mínim, compartia uns paral·lelismes (autobiogràfics) i una atmòsfera que la Hustvedt va saber relatar amb molta més traça i força.

Ara llegeixo aquesta darrera novel·la seva, també, pel que sembla, tenyida de material de la seva pròpia vida. I penso que no seria gens estrany que l'Auster s'hagués literalment rendit als peus de la bellesa escandinava de 25 anys que estudiava a Columbia. Era la Hustvedt.

'My Generation'

"Why don't you all f-fade away (Talkin' 'bout my generation)

And don't try to dig what we all s-s-say (Talkin' 'bout my generation)

I'm not trying to cause a big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)

I'm just talkin' 'bout my g-g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)"

The Who

Calor

L'estiu és això: la calor enganxosa i el desig de no fer RES de RES.

'Expiació'

És increïble l'estil d'Ian McEwan quan escriu. Malgrat que la trama de les seves novel·les és sovint angoixant o, si més no, inquietant, la manera com construeix les frases, com cus paraula rere paraula, transmet una pau indescriptible. És com la calma abans de la tempesta, que només es percep en petits detalls invisibles. Vaig tenir aquesta sensació llegint Dissabte, i la tinc ara amb Expiació:

"La Cecilia va anar a la cuina a omplir el gerro, i el va dur fins a dalt a la seva habitació per recuperar les flors que havia deixat al rentamans. Quan les hi va deixar, es van negar a posar-se en el desordre artístic que ella hauria preferit i es van anar gronxant dins l'aigua amb una pulcritud obstinada, amb les tiges més altes distribuïdes uniformement al voltant de la vora. Va alçar les flors i les va tornar a deixar anar, i de nou van respectar un patró ordenat. Al cap i a la fi, no era gens important. Era difícil imaginar-se el senyor Marshall queixant-se que les flors que tenia al costat del llit estaven col·locades de manera massa simètrica."

Ian McEwan, Expiació, labutxaca, pàgina 68.

McEwan és, a més a més, un escriptor reconegut i bastant famós (dins del que cap per ser escriptor i no, posem per cas, estrella de Hollywood). Malgrat tot, la fama i els diners, sempre ha reconegut el seu origen humil (la seva mare era dona de fer feines i el seu pare va ser soldat a la II Guerra Mundial, fet que li va permetre pagar la universitat del jove McEwan). Lluny d'avergonyir-se de la llengua que va aprendre de petit, la d'una mare que no parlava pas RP (Received Pronuntiation, o pronunciació estàndard de l'anglès) en un país on la manera de parlar delata la teva classe social com un estigma inesborrable, McEwan va reconèixer en un article a The Guardian que el seu estil no només prové de l'universitat de Sussex, sinó també, i sobretot, d'aquesta llengua materna.

PS: Sobre McEwan és també molt curiosa la història del seu germà, una història que podria ser l'argument de qualsevol de les seves novel·les: Rose McEwan (aleshores Rose Wort) va tenir un affair durant la II Guerra Mundial amb un oficial britànic, David McEwan, mentre el seu marit combatia com a soldat al front. D'aquesta relació va néixer un nen l'any 1942, que Rose va donar en adopció perquè el seu marit no se n'assabentés quan tornés de permís. Però, coses de la vida, el marit va morir en el desembarcament de Normandia. Un cop mort, Rose es va casar amb David McEwan i al cap de sis anys van tenir un altre fill, Ian. Tanmateix, mai van anar a buscar el fill que havien donat en adopció. Fa uns anys aquests fill, David Sharp, que treballa de paleta, va voler saber qui eren els seus pares biològics i va acabar descobrint que era germà d'Ian McEwan. La història va saltar a la palestra al gener del 2007, i se'n van fer ressó tots els mitjans anglosaxons.

Murakami: 'The Running Novelist'

"As long as you have a pair of running shoes and a good road you can run to your heart's content".

'The Running Novelist', Haruki Murakami, article publicat al número del 9 i 16 de juny de The New Yorker.

Als 33 anys Murakami va abandonar la vida taciturna i noctàmbula de propietari d'un club de jazz per dedicar-se a escriure novel·les. Alhora, va començar a practicar una altra de les seves passions: córrer. Aquests van ser els dos grans resultats d'una crisi, la de la trentena, que el va fer canviar radicalment. I ho explica amb aquell seu estil en aquest article i en el seu proper llibre (que es publicarà en anglès a l'agost i en català l'any vinent), What I Talk About When I Talk About Running, un títol que fa clara referència a Raymond Carver i el seu What We Talk About When We Talk About Love, que Murakami ha traduït al japonès.

Aquest cap de setmana de quatre dies he desconnectat totalment, només he llegit revistes, m'he estirat a la sorra, he voltat per una Catalunya deserta. Les reflexions de Murakami m'acompanyen i, en temps de crisi, les faig meves. Estic contenta i en pau.

Til·lers

Estic escoltant les notícies. Parlen del barri barceloní de la Mina, un dels de pitjor anomenada de la ciutat. Hi ha hagut canvis, s'hi ha instal·lat una comissaria i una estació de tramvia. De sobte, en una enquesta a peu de carrer una dona diu "Si no hay en Barcelona una barriada más buena que ésta, pero tenemos que cuidarla". Tota una lliçó d'estima, de la felicitat de les coses petites (això que ara està tan de moda); de valorar el que es té com si fos el millor del món. Olé per la senyora.

Fa dies que sento l'olor dels til·lers de la Rambla de Catalunya quan enfilo el camí cap a casa. Ara, acompanyats de les les escultures de Valdés. M'encanta aquest final de dia.

Invitation à l'indolence

André Kertész, Carnaval, París 1926 (dona llegint darrere l'escenari).

Aquitània

Aquest any: Aquitània. D'aquí un mes i mig. Vacances. Sí.

Angelin Preljocaj

Vaig veure una coreografia de Preljocaj per primera vegada a l'Opéra de Paris, al Palais Garnier, l'any 2000. Hi vaig anar amb P., que m'esperava a les escales, a dins. Jo duia un abric, deuria ser l'hivern. Al sostre, les pintures de Marc Chagall. I de sobte, la música, els cossos que no ballen, flueixen, d'una manera tan poc rígida, tan poc impostada, tan magnètica... Demà tornaré a veure el Ballet Preljocaj, a Barcelona. Em ve al cap Mallarmé, Nijinski, L'après-midi d'un faune i els meus 21 anys. Déjà vu.

'The Womanizer'

"Though he took his arm from her grip and reached it around her shoulder and pulled her close to him until they reached her little black Opel and got in, where touching stopped".

Richard Ford, The Womanizer

Plou i fa sol

Plou i fa sol. Tot s'enfonsa i s'eleva. Alhora. Ja fa olor d'estiu.

Paral·lelisme

Primavera, Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Spring, Vanessa Bell

A la vida les coses no sempre succeeixen l'una darrera l'altra. A vegades, simultaniegen.

Richard Ford II

"No sóc Frank Bascombe perquè no m'he divorciat, no tinc fills i, per sort, no tinc càncer". "Sento anunciar-vos que a mesura que un es fa gran no es fa pas més llest; simplement passa que tens el cap més ple de coses". "Vaig conèixer a la noia adequada el 1968 quan vaig decidir ser escriptor: li vaig dir 'Crec que vull ser escriptor' i ella em va respondre 'Fantàstic! Fes-ho'. Em va donar tot el temps que vaig necessitar. No hi ha res al món més important que això, per mi". "Hi ha aquella dita de que fins i tot els paranoics tenen enemics, i jo hi afegiria que fins i tot els hipocondríacs tenim malalties". "A la meva vida hi faltava alguna cosa fins que vaig començar a llegir; els llibres em van proveir d'una vida extra; la vida és prou important com per escriure'n un llibre; la vida val tot aquest esforç". "Em considero afortunat pel fet de ser escriptor i per haver tingut tanta sort". "No busco que el lector m'estimi ni que s'enamori del meu llibre; vull que l'obri per la pàgina u i arribi fins al final". "Sam Sheppard és molt amic meu, però crec que és bastant tonto, com l'etern nòvio adolescent; l'altre dia em va trucar i em va preguntar que què estava llegint. Quan li vaig dir que llegia Persuasió de la Jane Austen em va dir: "You know man, I never read books by chicks". "Vull un vodka ben fred en una copa de Martini". "Moltes gràcies a tots per haver vingut".

Richard Ford

"Voldria disculpar-me per haver escrit un llibre de 576 pàgines... M'honora que els meus editors se l'hagin llegit"."Quan es tradueix poesia, allò que es perd en el camí és, precisament, la poesia. Estic content de comprovar que en la traducció d'Acció de Gràcies es manté el sentit de l'humor de l'original; com diu una vella dita dels comediants, 'si res no és divertit, res no és seriós'. "Els Americans estan molt segurs de la incertesa". "La incertesa és inherent a la condició humana; la literatura ens diu que la incertesa existeix però que, malgrat això, hem de poder dur unes vides normals, que no estem exempts d'assumir les nostres responsabilitats; no estem atrapats en cap dilema sartrià". "A EE UU som molt optimistes, fet que demostra com d'aprop es toquen la desesperació i l'optimisme". "Em considero un gran patriota, estimo el meu país, però això no vol pas dir que no sigui crític amb les actuacions del Govern". "La política comença amb les decisions de la vida quotidiana". "L'imperatiu més important de l'art és parar atenció"." No hi ha literatura europea i literatura americana: només literatura a seques". "Vaig créixer llegint a Txékhov i, pel que fa a mi, Txékhov vivia a Mississipi". "No vull escriure cap llibre basant-me en criteri de màrqueting; escriure una novel·la ha de ser com prendre la decisió de casar-se: n'has d'estar completament segur". "Mai no he deixat cap novel·la inacabada: si la començo a escriure la segueixo fins al final". "El meu lector ideal hauria de saber llegir i tenir 19 anys... l'edat que jo tenia quan vaig llegir Absalom, Absalom de William Faulkner". "L'art sempre ens remet a un passat; a la nostra pròpia veu en el passat"."Malgrat això, faig el que puc per fer les meves novel·les immediates". "La literatura parla de l'ara; faig això ara, sento això ara, penso això ara". "Hi ha autors que pensen que són tan bons com els seus llibres".

1 de juny amb pluja

... i continuo fugint.

Sud-àfrica

Un bebé reposa sobre la seva mare en un camp de refugiats a Johannesburg. REUTERS/Mike Hutchings

Comença el fred, s'acosta l'horror.

Diumenge

Els diumenges a la nit em desespero i intento allargar els caps de setmana. Aleshores vaig al cine. I si és a l'última sessió, molt millor. Ahir, Before the Devil Knows You're Dead. “May you be in heaven half an hour before the devil knows you’re dead” (brindis irlandès).

Magnum. 10 seqüències

Harry Gruyaert, London, 2004

Al CCCB fan una petita exposició que et deixa sense alè, que t'impacta. Deu fotògrafs de l'agència Magnum recreen en el seu treball la influència del cinema. El resultat són fragments d'una realitat brutal, fràgil i dura alhora: no és Hollywood. Però val molt la pena. De debò.

Ser o semblar

"Al capdevall, el paper de l'agent immobiliari mai no s'exerceix completament, per més temps que hi dediquis. Per algun motiu sempre penses que tu 'en realitat' ets una altra cosa."

Richard Ford, Acció de Gràcies

O para de ploure o em moro

Aquesta pressió atmosfèrica em mata (o descompressió, o el que sigui: quasi vaig suspendre física a BUP).

Rosa Regàs

Escolto a la Rosa Regàs parlant amb l'Emilio Manzano a S(avis) i m'admira aquesta dona profunda i valenta, que s'ha sabut reinventar a tothora, prescindint de modes i morals. M'agrada molt la seva casa de Llofriu (Baix Empordà) que ja havia vist en alguna revista: una gran taula a la cuina i una biblioteca lluminosa.

"En aquella època [anys 60' i 70'] es parlava de literatura, es podia discutir hores i hores sobre un vers de W.H. Auden, no com ara, i aquesta va ser la meva formació". "Va ser l'època en què més he llegit de la meva vida". [no puc oblidar allò que li cantaven quan, amb 20 o 30 anys, es passejava pel món en minifaldilla: "Rosa Regàs, qué buena estás!".

Hi ha hagut un moment al principi de la conversa que la Regàs ha parlat dels seus morts i s'ha explicat amb una imatge poètica però fàcilment comprensible. Deia que en certa manera li agrada pensar que és ella la que se n'ha anat, no els seus amics; que ells segueixen allà, al Bocaccio, atrapats en una festa de la qual ja no participa. A vegades penso en els llocs on he estat i no tornaré (segurament) mai: París, Cape Town. Aquests espais o espais-temps també s'han quedat amb una part de mi, que viu allà baix, que ha evolucionat amb independència de qui sóc aquí i ara. Com línies paral·leles, vides en un altre lloc.

Finalment, la feminista avant la lettre deixa anar l''última lliçó: "L'únic que fa falta per educar bé els fills és carinyo i sentit comú".

Estiu

Plou però l'estiu s'acosta.

Festa

... "and the sun also rises".

Rodoreda

"Escric. Escric i no arribo a poder comunicar la gran barreja de sensacions que voldria poder comunicar. A la vida de debò no hi arriba ningú. Assaigs. [...] Parlo de mi. I no parlo gens de mi. Quan algú molt intel·ligent dirà: Ja la tenim amb totes les seves astúcies d'escriptor que vol i no arriba... i com confessa, Senyor... es trobarà amb les mans buides. No donaré res. Parlaré sense parar de mi i no donaré res. Paràlisi sóc jo."

Mercè Rodoreda, Paràlisi.
Conte que apareix a l'antologia de textos del final del llibre de Mercè Ibarz, Rodoreda. Exili i desig.

PS: Segons Jordi Cornudella, editor de les obres completes de Rodoreda, Paràlisi és el relat més autobiogràfic de l'autora.

'And the Hippos Were Boiled in their Tanks'

Allen Ginsberg, William Burroughs and Jack Kerouac, New York City, 1953

Llegeixo a El País d'avui que Penguin publicarà al novembre la novel·la que Jack Kerouac i William S. Burroughs van escriure sobre l'assassinat que va cometre el seu amic Lucien Carr. Aquest fet l'explica Joyce Johnson al principi de Personajes secundarios i dedueixo que el periodista que signa l'article dominical, Joseba Elola, també s'ha llegit l'obra de la Johnson, doncs la truca per fer-la servir de font autoritzada. Sobre aquest homicidi, J.J. diu: "Aquell incident va dinamitar el grup", i afegeix, "va ser una catàstrofe, cadascú va anar a la seva arran de l'episodi Kammerer".

Ara la polèmica bascula entre els que creuen que val la pena editar l'obra pel seu interès "històric" i els que diuen que devalua el valor literari dels seus autors, doncs es tracta d'una obra molt menor (de joventut). Jo penso que està bé que estigui disponible, i que és un document més sobre aquest mosaic beatnik que, més de mig segle després de la seva eclosió, ens segueix intrigant.

De moment Jordi Herralde ja ha dit que n'està negociant els drets de l'edició castellana...

Buscant per internet he trobat la crítica de On the Road del New York Times que Jack Kerouac i Joyce Johnson van llegir la matinada del 4 al 5 de setembre de 1957 al Donnelly's de Nova York:

"The day in September 1957 that On the Road was published, Kerouac was staying with Johnson in her narrow-windowed apartment off 68th Street. At midnight, they headed to a newsstand at 66th Street and Broadway, to collect the first copy of the New York Times review, in which the critic Gilbert Millstein would proclaim it "the most beautifully executed, the clearest and most important utterance yet made by the generation Kerouac himself named years ago as 'beat', and whose principal avatar he is".

As much as the review made Kerouac's reputation as a writer, it also encouraged in him a degree of self-destructive behaviour as he attempted to live up to that role as "principal avatar" of the beats. "Following that [review] most of the attention he got was hostile, humiliating," Johnson recalls. "It's very hard to stand up to a barrage like that. Suddenly you become not only famous but notorious. And then to have all these people who expected a much more extroverted character as their leader, than Jack was." The Guardian, 'I never met anyone else like Jack Kerouac'

'Elegy'

Malgrat el preciosisme estètic de la proposta, falla la poesia a la que la Coixet ens havia acostumat. Potser perquè és un film d'encàrrec, potser perquè el guió no és seu, potser perquè és l'adaptació d'una novel·la. Potser. D'un llibre que m'encanta en queden les "belles imatges" i prou. Un final menys cru, això sí.

PS: He llegit en una entrevista que, a la seva propera pel·lícula, ambientada al Japó, Murakami hi farà un cameo. A Elegy, a part dels magnífics Ben Kingsley i Denis Hopper (la Cruz s'interpreta sempre a sí mateixa, tot i que a les escenes finals està molt bé), compta amb la presència d'una madura Blondie en un paper secundari.

Projectes

Endreçar papers, estalviar, organitzar horaris, quedar amb amics, inscriure'm a la universitat, pagar el títol de llicenciada, renovar el passaport, fer fotos, llegir en anglès, estar informada, trobar pis, buscar pis (o era a l'inrevés?), preparar vacances, ponts, caps de setmana, anar a dormir d'hora, llevar-me d'hora, anar a la farmàcia, comprar un rellotge per la cuina, desapuntar-me del gimnàs, no comprar més llibres, ni cd's, ni te, ni tasses, comprar roba, anar al dentista, al ginecòleg, respondre mails, sortir, viatjar ...

biggerbang

Ja és la tercera vegada que torno a començar amb aquest disc. Tota la tarda. Primer per animar-me a plegar roba. Després per inèrcia. Fa sol a fora. Aquests dies he revisat els meus articles (molt poquets i alguns moooolt dolents). Just quan començava a definir un estil vaig passar-me més d'un any traduint, escurçant i titulant teletips, amb un marge quasi nul per a la creació. Desxifrant la política de George W. Bush, la guerra d'Israel contra Líban, l'atemptat a la mesquita daurada. Que és una escola? Sí, però també un pal. No ho enyoro. Però. Sempre hi ha el però. Em pensava que no volia escriure més, que preferia llegir. Ara ja no ho tinc tan clar. Em trobo en un loop ad aeternum. Com el biggerbang.

PD: Acabo el pitjor/millor llibre que podria llegir en aquest moment: Personajes secundarios. Perquè tot té el seu tempo.

Reflexió

Egon Schiele, Semi-nude girl, reclining (1911)

T'adones massa tard que has oblidat fa temps d'on ets, qui ets i què vols. Que has regalat el temps a una empresa equivocada. Que t'has equivocat. Desitges poder tornar enrera. Recuperar allò que has perdut. Lamentar-se no funciona, però avui no pararies de plorar. I malgrat tot veus que encara tot es pot canviar i agraeixes el que et queda. Fi de la crisi.

Així es va acabar Sant Jordi

Virginia Woolf

Vanessa Bell, Virginia Woolf in Asheham (1912)

La Laia m'ha regalat dos llibres sobre la Woolf. L'un, Momentos de vida (Lumen, Biblioteca Virginia Woolf), publicat pòstumament el 1976, és, segons la contraportada del llibre, "l'única obra indissimuladament autobiogràfica de Virginia Woolf". "El títol fa referència a aquells instants en els què de sobte prenem consciència de la nostra vida i aconseguim separar-nos de la indiferència". L'altre és la biografia que en va fer el seu nebot, Quentin Bell, fill de la seva germana gran, Vanessa Bell, que es titula simplement Virginia Woolf i que ha traduït i prologat Marta Pessarodona per Lumen. El quadre que il·lustra la coberta el va fer Vanessa, que era pintora i també formava part del Grup de Bloomsbury. M'agrada perquè retrata una Woolf casolana, com només la podia pintar la seva germana.

post Sant Jordi

Encara estic massa cansada per adonar-me que Sant Jordi ja no és Sant Jordi, sinó el dia de més feina de l'any. Quina llàstima.

Vigílies

Demà el món s'acaba. O tot recomença. Només s'encenta una nova dècada, però em costa no mirar enrere.

'Personajes secundarios'

Deu ser la crisi dels 30, però em deixo seduir pel llibre de la Joyce Johnson i em pregunto, where have those days gone?, seriosament. I no em referixo als anys 50 als EE UU, als beatniks, al jazz, ni al fet de trencar totes les regles i reformular-les de nou, sinó al meu temps, aquell temps en què, si bé no em passava mig dia "transportant un mitjó d'una banda a l'altra de l'habitació", com diu Martin Amis, sí que em passava el dia estirada a la catifa (aquesta paraula em sona a àrab, però és veu que "alfombra" no és correcte segons el DIEC2) escoltant música, primer a la ràdio i després, oh, sí!, quin gran invent!, els meus propis cd's en un reproductor. Deu ser això, la crisi dels 30. Perquè, qui podria enyorar una vida així? Com diu la Johnson al principi del llibre que he començat i que crec que m'atraparà durant uns quants dies, "me resulta tan familiar como otra mujer que se le parecía mucho y a la que hace tiempo conocí y quise; tan extraña como la persona que todavía vive en lo más profundo y peligroso de mi interior."

P.S.: Aquests dies m'enxuto l'iPod a l'orella compulsivament. I tinc molta son.

P.S.2: El primer llibre de Kerouac que vaig llegir, quan tenia 14 anys, va ser Els pirats del Dharma (The Dharma Bums) que em va regalar un dia el meu pare quan ell i la meva mare em van venir a buscar en cotxe a l'escola (això no passava mai, sempre anàvem amb l'autobús o el tren). No recordo per què però havien anat a l'ABACUS i la meva mare em va portar una mena de manual sobre la història del feminisme. Més tard vaig trobar per casa l'edició d'Star (la revista) del llibre En la carretera (On the Road), que era del meu pare (no recordo com l'havien traduit, si així o En el camino), però duia un ex libris d'una llibreria que ja no existeix, El cinc d'Oros.

Un poema per a la llibertat d'expressió

Stuart Franklin, Agència Magnum, Tiananmen's Square, Beijing, 1989.

Juny
Shi Tao (traducció de Manel Ollé)

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el “juny”.
Juny: se m’hi va morir el cor
i se m’hi va morir el poema,
també l’estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell
i revela l’abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se’n va del mar de sang,
neda cap a una altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma
i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d’arribar a mans dels morts.

Llegeixo a través del blog del Llibreter el blog Els dies i les dones, on s'explica que "Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya "Relleu del poema", per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.

El poema triat és Juny, del periodista i poeta xinès, Shi Tao que està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de "revelar secrets d'estat". Va ser condemnat per un e-mail que va ser enviat a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo! que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses. El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües."

Joan Miquel a l'Fnac

Joan Miquel Oliver ha escrit una novel·la collonuda. El misteri de l'amor. Això sí, només apta per a fans d'Antònia Font. Si el voleu sentir, demà dimarts a les 19h xerrarà amb Xavier Graset a la llibreria Fnac Triangle de Barcelona. I nar fent.

[Admeto que aquest post és propaganda gens subliminal d'un acte d'Empúries, però val la pena: total, els meus lectors sou amics i familiars, bàsicament].

Juno

M'ha encantat aquesta pel·lícula. Res de films sòrdids de l'Europa comunista. 4 mesos 3 setmanes i 2 dies potser és una obra mestra com diuen els crítics i els guardons (Palma d'Or a Cannes), però Juno té humor, poètica, música, i, per sobre de tot, un guió excel·lent i una magnífica interpretació. En contraposició, el film de Cristian Mungiu és fosc, aspre, angoixant. El realisme social no em desagrada, al contrari, crec que hi ha hagut èpoques en les que m'he dedicat exclusivament a pagar per veure aquestes pel·lícules, la majoria de factura europea, que gairebé s'equiparen a un documental. Però tornem-hi. 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies no és una bona pel·lícula. No et deixa clavat a la cadira del cinema. Molt ben ambientada, la història que explica és inversemblant des de molts punts de vista, per molt creïble que sigui la situació (coneixem prou romanesos exiliats i prou història de les dictadures dites "comunistes" com per saber que les coses eren així o pitjor). Tanmateix, el pacte narratiu trontolla. I surts del cine amb un regust estrany.

Llegir

I que no ens emprenyin.

Estar a casa

Estar a casa malalt és estrany. Se sent el soroll de la nevera. I veus que la veïna no treballa al matí, o com a mínim avui, perquè està estenent els llençols. Potser també té mal de panxa.

Estar a casa malalt és estrany. Perquè podries estar fent moltes coses però no en fas cap. Ni tan sols sortir al carrer. I hi fa sol.

L'autor, l'autor!

"Els escriptors, va decidir aviat la Reina, probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres".

Alan Bennett, Una lectora poc corrent

Segur que la gastroenteritis me l'ha provocada un cert autor. O un virus.

'Una lectora poc corrent'

"Va cometre l'error de mencionar això a Sir Kevin.
- Però la senyora en devia rebre informes, sens dubte.
-És clar - va dir la Reina-, però llegir un informe no és llegir. De fet, és l'antítesi de llegir. Un informe és precís, carregat de fets i concret. Llegir és descurós, discursiu i perpètuament incitant. Un informe tanca un tema, la lectura l'obre.
-¿Podria demanar a Sa Majestat que tornéssim a repassar la visita a la fàbrica de sabates? - va dir Sir Kevin.
-La setmana que ve -va dir la Reina amb sequedat-. ¿On he deixat el meu llibre?"

Pensaríem el mateix de la Reina d'Anglaterra si sabéssim que, sopant amb Sarkozy, el tema que planteja al seu convidat és quina opinió té el nou president de la República sobre Jean Genet? I si sabéssim que ha llegit a Nancy Mitford o que s'ha arrepentit de no haver-se aficionat abans als llibres i d'haver perdut, doncs, l'oportunitat de parlar amb T.S. Eliot, Philip Larkin o Ted Hugues, personatges a qui va arribar a conèixer? O que de sobte comença a descuidar les ocupacions del seu càrrec reial, al qual ha servit amb total dedicació des de fa 56 anys, en pro de la lectura?.Aquesta és la Reina Elizabeth II que retrata magistralment i amb un sentit de l'humor deliciosament britànic Alan Bennett a Una lectora poc corrent. Llegiu-lo. El teniu a l'abast en anglès i a partir de dijous també en català i en castellà (Empúries/Anagrama). Un molt bon regal de Sant Jordi. Vraiment.