Michel de Montaigne

Michel Eyquem (1533-1592) un dia va dir que ja n'estava fart de ser alcalde de Bordeaux, o de fer de mediador entre hugonots i catòlics a la cort de França, i es va tancar a la seva torre a escriure i meditar, mig morint-se de fred. Michel Eyquem, que fins als tres anys va viure al poble de Montaigne amb una dida perquè el seu pare volia que no fos aliè a les dures condicions de vida de la gent menys afortunada, i que un cop retornat al château familiar, dels tres als 10 només va parlar en llatí -el seu perceptor era alemany i tothom al seu voltant tenia ordres de dirigir-se al petit Michel en la llengua de l'antic imperi-, va perdre el seu millor amic, Étienne de la Boétie, el 1563. Amdós humanistes es van conèixer al Parlament de Bordeaux. A la seva mort, De la Boétie li va llegar la seva àmplia biblioteca. La seva trobada a Bordeaux ha estat descrita com a coup de foudre intel·lectual. Dos anys després de la mort de De la Boétie, Montaigne es va casar amb la que seria la seva dona, més per força que de grat.

El 1570 es va retirar del món a la torre del seu castell, una modesta estructura que servia per vigilar la fortalesa familiar. Allà va viure de manera austera, sense grans comoditats, fins a la seva mort. I allà va escriure els seus cèlebres Essais, mogut per la necessitat de comunicar-se després de la mort de qui va ser la seva ànima bessona.

"Cuando en 1570, a los treinta y ocho años de edad, Michel de Montaigne se recluye en su torre, cree haber concluido definitivamente su vida. Como más tarde Shakespeare, ha reconocido con mirada lúcida la fragilidad de las cosas: 'la petulancia de los cargos, el desvarío de la política, la humillación del servicio en la corte, el tedio del funcionario municipal' [Hamlet] y, sobre todo, su propia ineptitud para actuar en el mundo." Stefan Zweig, Montaigne, Acantilado.

La tercera edició d'aquests Essais, pòstuma, data de 1595, i la signa una dona, Marie de Gournay. De Gournay era una groupie de Montaigne i la seva obra. Filla d'una de les grans famílies de França, estableix una estreta relació amb Montaigne, que la considera fille d'alliance i aviat li confia el millor de la seva herència: l'edició del seus Essais després de la seva mort, tasca que ella va complir diligentment. Malgrat això, i fins fa relativament poc, l'edició de De Gournay havia estat menystinguda. Explica Antoine de Compagnon al pròleg de l'edició de 2007 de Los ensayos (Acantilado):

"Cuando yo era estudiante, todos leíamos a Montaigne en el Ejemplar de Burdeos y no podíamos imaginar otra cosa. Por lo demás, en las librerías no había otro texto disponible. Pues bien, des de hace una década, la balanza se inclina a favor de otro texto, el de la edición póstuma de 1595 procurada por Marie de Gournay, que hoy parece ser aceptado casi unánimamente por editores y traductores. Es curioso observar tales vuelcos del consenso crítico."

Jo no sé si "curioso" seria la palabra que faria servir. No sóc filòloga. Potser si en comptes de Marie de Gournay hagués estat un home el marmessor de l'herència literària de Montaigne... La meva mare, des de Indre-et-Loire m'envia una postal del castell de Chenonceaux: "Chenonceaux és el castell de les dones no cortesanes, de les dones de poder: Diana de Poitiers, Catalina de Mèdicis, etc. totes elles van tenir poders econòmics i socials". Doncs això. I sense ser feminista.