Coincideixo amb la Mònica sobre la retrospectiva que el MACBA dedica a Nancy Spero: impactant. M'ha flipat com feia temps que no em flipava una expo d'un artista contemporani. Nancy Spero obre la boca i n'expulsa una llengua carregada de crits.
Nancy Spero va fer el viatge a la inversa. L'any 1959 deixa New York amb el seu marit, Leon Golub, i se'n va a París. Els dos són pintors figuratius que fugen de l'expressionisme abstracte, que en aquells moments dominava el panorama artístic nord-americà. París era encara el París de postguerra, i em puc imaginar una Spero acabada d'arribar, que no entén el francès, que ja té dos fills (aviat serien tres) i que no s'instal·la còmodament enmig dels migrats cercles artístics francesos (els seus Black paintings reflecteixen molt bé la seva realitat: treballa de dia i pinta de nit), sinó que en queda exclosa. M'imagino una Spero que a París pinta el seu últim canvas: At Their Word (The Sick Woman), una mare que no té temps per ser artista, i que deixa la tela pel paper en un acte personal, el pas a un material menys masculí, menys hegemònic. "Ell [Golub] es movia i les seves obres entraven en col·leccions, però jo anava de bòlit amb els nens i em matava pintant" (del catàleg Nancy Spero. Dissidanses).
Però Spero, allunyada de la créme de la créme artística, s'acosta als moviments literaris i a la poesia francesa: de Mallarmé a Artaud, un poeta, com ella, excèntric i maleït, a qui dedica quatre anys del seu treball: la veu d'Artaud es converteix en la d'Spero en la sèrie dels Artaud paintings: "Artaud és excepcional per haver expressat les manifestacions més extremes de dislocació i d'alienació del segle XX. Es representa a si mateix com a la víctima per excel·lència. Violent en el gest i el llenguatge, és alhora masoquista i passiu… Jo m'hi identifico, en el sentit de víctima –utilitzant el seu llenguatge per exemplificar la meva pèrdua de llengua, fracturant el seu ja fracturat text. Perquè jo em sento víctima pel fet que sóc dona i artista, utilitzo Artaud per explorar els voltants de la victimització (imaginària o real)."
Artaud Paintings (Un noeud d'asphyxie centrale), Nancy Spero, 1970Tanmateix, Spero recupera la seva veu al final de la sèrie per dedicar-li una carta: "Spero creu que Artaud 'hauria desaprovat, i fins i tot odiat, el que jo feia, utilitzar i retallar el seu llenguatge segons els meus propòsits' " (Nancy Spero. Dissidances). De manera que, per primera i única vegada dins la sèrie de les Artaud paintings, Spero adopta la primera persona: Letter from Spero (1964), on es llegeix, amb lletres gruixudes de color vermell: "Artaud, I couldn't have borne to known you alive your despair. Spero" ("Artaud, no hauria pogut suportar conèixe't viu, el teu desesper. Spero").
Més endavant arribaria la primera obra magna, el Codex Artaud, 34 rotllos formats per fulls enganxats pels extrems que ocupen tota una sala del MACBA. Ha desaparegut l'escriptura autògrafa, que deixa pas a la lletra de màquina." 'El discurs femení' observa Pamela Wye, 'va ingressar en l'art d'aquest segle amb les llengües dels homes, no de les dones'. Quan reclama la veu d'Artaud, Spero ho fa com una mena d'homenatge. Per dur-lo a terme, adopta la lògica de la histèria, que té com a trets comuns la duplicació, la imitació i la còpia." (Nancy Spero. Dissidances).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada