Signatura Lou Reed al CCCB

La Kerri ha penjat aquesta foto (feta per la gent del CCCB) a la web oficial del Lou Reed, a la notícia sobre el Made in Catalunya.

Prou, prou, prou!!!

Estic molt cansada.

"Perfect fit"

"Aquest és el meu tercer Kindle; els altres dos els vaig perdre a l'avió. Hi ha gent que diu que prefereix els llibres de sempre, però quan viatges va molt bé, jo hi tinc uns mil llibres a dins; quan el perds, te'ls tornen a col·locar sense que hagis de tornar a pagar". "Fa cinc anys que vaig deixar de fumar però encara se'm fa difícil; ho vaig aconseguir gràcies a la medicina xinesa, a un te xines que t'equilibra i a l'acupuntura". "Pots arribar a imaginar-te el nivell de la poesia que he llegit avui? És increïble per un país tan petit! I el recital? Hi havia dues sales i el pati ple, i encara s'ha quedat gent a fora. Això ho hauríem de fer a NYC, per què aquests tipus d'actes no funcionen a NYC?" [parlant amb John Giorno, poeta, ex parella de William Burroughs i protagonista del film Sleep d'Andy Warhol]. "You smell so good, what do you wear? CKOne? Is that a Spanish perfume? Calvin Klein!, I can't belive it!! It must be your skin...". "We should take a siesta together". "Lucky him". "Prenc el vi amb gel per prendre'n menys, podríem dir que prenc Chardonnay on ice". "You're so beautiful". "We are perfect fit".

'Perfect day'

Lou Reed by Lou Reed, 2008

"Estic fart que diguin que les meves cançons són fosques; llegiu Shakespeare! Llegiu Hamlet, El rei Lear, Macbeth!". "Les meves cançons no són fosques, són realistes"."Talent really shows". "Jo vaig estudiar a la Warhol University"."Warhol sempre estava treballant, fins i tot si anava a una festa, sempre s'enduia la seva càmera; sempre em preguntava: 'quantes cançons has fet aquesta setmana?' i si jo li deia, 'tres', em recriminava que era massa mandrós. En aquell temps, doncs, jo sempre anotava totes les coses que veia al meu voltant i que em podien servir com a material per futures cançons, perquè l'Andy no em digués que era mandrós. Ara ja no, ara només miro"."Escric per plaer, no ho considero una feina"."El meu altre mestre va ser el poeta Delmore Schwartz, autor de In Dreams Begin Responsibilities i a qui vaig dedicar la cançó European son; estava obsessionat amb James Joyce i em deia sovint que hauria de dedicar la meva vida a l'estudi de la seva obra"."Schwartz, que era el meu professor a la Syracuse University, no ens explicava la literatura, ens la llegia"."Una vegada en una festa de Halloween vam passar-nos la nit recitant Poe; va ser aleshores que vaig entendre'n el significat"."He escrit la Gran Novel·la Americana en música"."No puc explicar el significat de gran part del que faig; a vegades escric alguna cosa que no sé què vol dir, però confio en el meu instint; no sé què significa però m'agrada, té so i ritme"."Tot hauria de tenir, com a mínim, so i ritme". "Vaig fer Magic and Loss perquè no hi ha cap música que et consoli quan se't moren els amics; aquest disc és com un salm, no el toco mai en públic perquè és massa fort, no només per mi, és molt millor escoltar-lo a casa". "A vegades conec gent que em diuen que són fans meus i penso que mai no ho hauria dit". "Aquest tio m'acaba de dir que la meva música és la banda sonora de la seva vida, un altre em diu que els seus pares ja m'escoltaven; saps què vol dir això? Que sóc vell"."Barcelona m'agrada molt més que Madrid, però només em conviden a tocar a Madrid"."La primera vegada que vaig tocar a Barcelona, sota el franquisme, vaig patir una de les pitjors experiències de la meva carrera: la gent em demanava a crits que toqués una cançó determinada... -quina? Una cançó- i aleshores uns soldats [sic] van pujar a l'escenari i em van amenaçar amb una pistola. Em van dir, 'si la cantes, goodbye'".

Casa

Casa no és un lloc, és una sensació.

Sophie / Maria

The Shadow, Sophie Calle, 1981. Projecte en el qual va fer que la seva mare contractés un investigador privat que la seguís i li fes fotografies.

Dec ser l'única persona al món que no sabia que Sophie Calle ha inspirat un personatge de Paul Auster a Leviatan, el de Maria Turner, l'artista excèntrica. Va ser fa unes setmanes que, llegint aquesta meva novel·la de metro, vaig començar a identificar les actituds atribuïdes al personatge austerià. Reconec que em vaig mig indignar pel plagi, però volia saber si la Calle, la primera artista contemporània que em va marcar, fa molts anys, arran de l'exposició Relats (Centre Cultural de la Fundació La Caixa al Palau Macaya, 1997), estava al corrent de tot plegat. Ara, buscant una mica per Google, he trobat aquesta explicació des de la web del Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona:

"Sens dubte la relació més directa de Sophie Calle amb la literatura és la col·laboració, o millor dit, l'intercanvi realitzat amb l'escriptor Paul Auster. Per a la seva novel·la Leviatan, Auster es va inspirar en Calle, en la seva vida, manies i rituals, per al personatge de Maria Turner, una fotògrafa que feia fotos de persones a qui seguia, es colava de cambrera en hotels o bars o que una nit va actuar en un striptease de Times Square i va demanar a una amiga que li fes fotos mentre actuava. Uns anys més tard, realitza l'exposició Double Game, que divideix en tres seccions: la vida de Maria i la seva influència en la vida de Sophie, la vida de Sophie i la seva influència en la vida de Maria i "una de les moltes maneres de barrejar ficció amb realitat o com intentar convertir-se en un personatge fictici", per a la qual cosa proposa a Auster que creï un nou personatge fictici que guiï la seva vida durant un any, oferta que Auster refusa, encara que li ofereix una sèrie d'instruccions per millorar la vida a la ciutat de Nova York (entre d’altres, somriure als desconeguts). "

Bressola

Pugem al cotxe i ja és de nit. Faig anar el seient del copilot endavant i endarrere, endarrere i endavant. Un balanceig d'esma, de nen petit que s'adorm. Les cançons de White Chalk em bressolen...

Pyongyang

Guy Delisle, Pyongyang, Astiberri.

Acabo de veure un reportatge boníssim al 30 minuts de TV3: Corea del Nord: la gran il·lusió. Sergi Vicente i els seus companys s'endinsen (sota l'atenta mirada d'un personatge oficial mediocre i sinistre) en la Corea de l'Estimat Líder (Kim Jong Il). Bé, s'endinsen en la Corea del Nord oficial, la que ensenya els mosaics de pedres precioses dels seus hospitals, i no el funcionament del sistema sanitari, les escoles on nens ensinistrats com lloros repeteixen el lloc, dia i any del naixement del Gran Líder, pare de la pàtria comunista, o la dels pagesos que es mostren contents de tenir un diploma i un petit fogonet elèctric. Un país claustrofòbic i absurd, una dictadura megalòmana que sobreviu gràcies al control total de la població. A l'altra banda del paral·lel 38, i des de l'any 1953, s'aixeca una altra Corea, la del Sud, a 40 o 50 anys llum de la seva germana del nord. Tot plegat, com diuen al reportatge:

"Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una gran il·lusió."

El reportatge m'ha fet pensar en Pyongyang, una novel·la gràfica de Guy Delisle -que, per cert, acaba de publicar a la mateixa editorial una altra joia, Crónicas birmanas-, on explica la seva estada a "l'últim paradís stalinista" i l'horror de la vida quotidiana sota un règim totalitari. Altament recomanable.

'Rock'n'Roll'

Syd Barrett

Pensava que després de 2666 no em podria tornar a flipar res del que Rigola muntés sobre un escenari. How wrong I was! L'any 1968 els Pink Floyd expulsen el seu fundador, Syd Barrett, un déu Pan penjat de l'àcid, els tancs trepitgen les llambordes de Praga, Havel comença la dissidència i els Plastic People of the Universe intenten fer la seva pròpia revolució amb altes dosis de psicodèlia. Tot això és Rock'n'Roll, una història de somnis i il·lusions perdudes, de dialèctica materialista, de poesia sàfica, de confrontació entre realitat i idees, i de música, molta música. Un recorregut per la segona meitat del segle XX que emociona i colpeix.

"A Rock’n’Roll Max, el filòsof marxista, diu: “jo només crec en una cosa: que entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne... no perfecte, però digne”. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és “vivint amb honestedat” en una societat que es menteix a si mateixa. Durant la Txecoslovàquia de 1968 a 1990, una banda de rock'n'roll s’hi va apropar més que ningú."

Tom Stoppard (fragment del pròleg a l’edició britànica de Rock’n’Roll, Faber and Faber, Londres, 2006. Traducció de l’anglès de Roger Batalla).

Farewell to Paul

Paul Newman a Somebody Up There Likes Me (Marcado por el odio), el 1956 /Sanford Roth.

S'ha mort Paul Newman i amb ell una manera d'interpretar. Elegant, magnètic i guapíssim fins al final. Et trobarem a faltar.

Daniel Pennac

Daniel Pennac / EFE Xavier Bertral

"No tingueu por del futur, no serà un present agreujat". "Com pot ser que la culpa de tots els mals de l'escola sigui el Maig de '68 i la suposada pèrdua de l'autoritat? Si un alumne arriba a classe i diu que no ha fet els deures perquè va tenir la grip el mes passat no acceptaríem aquesta excusa; aleshores, com podem acusar a l'escola actual de ser víctima d'un moviment estudiantil de fa 40 anys?". "Els nens d'avui, abans que aprenguin a escriure, llegir, sumar o raonar ja són consumidors"."Si la societat ha canviat tant no és degut a la lluita contra l'autoritat, sinó per la clientalització dels nens"."Els estats occidentals no estan interessats a formar adults intel·ligents". "Una classe no és res més que un tros de realitat, la vida s'hi troba allà en estat pur". "El mestre només té una eina per educar: la matèria que ensenya, i l'ha de fer servir".

La Fac, de nou

Demà és la data límit per formalitzar la matrícula de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Vull tornar a sentir que el cervell se m'omple de coses inútilment útils.

Paul Auster i altres pecats

Torno al meu caos lector. Leviatan, de Paul Auster, s'ha saltat totes les cues per anar a parar directament al bolso: no sé si és degut al seu format (butxaca) o per les recomanacions que me n'ha fet tothom, però el cert és que allà està, acompanyant-me en el via crucis diari de transbords impossibles (m'atrau la idea de tenir una lectura que només sigui pel metro).

Mentre llegeixo la història de Sachs penso en l'entrevista que li fan a l'Auster a Vanity Fair aquest mes (edició espanyola). Si allà l'escriptor renega dels paral·lelismes vida/obra ("jo sempre separo la realitat de la meva vida de la realitat dels meus llibres" Paul Auster, Vanity Fair, pàgina 283), a les seves novel·les cada vegada en trobo més. M'agrada de l'Auster no el que explica, si no les atmòsferes que construeix, els estats d'ànims, els enigmes, però també les comoditats, els moments amables, els personatges amb passat, o millor encara, el passat dels personatges. I no m'interessa l'atzar, o no l'atzar com a motor, ni com a destí.

"Artistes, escriptors, professors, crítics, editors, galeristes, tots s'arribaven fins a Brooklyn, s'atracaven amb els menjars de la Fanny i bevien i conversaven fins a altes hores de la nit" (Leviatan, labutxaca, pàgina 91).

Altres llibres que he començat a furgar, desesperada, són La família del meu pare, de Lolita Bosch, que té un inici espectacular: "Jo no vaig néixer en un lloc si no en una història. I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d'aquí", Postales de invierno, d'Ann Beattie (volia comprar-me una agenda Moleskine i vaig acabar comprant-me un llibre), The Sea, the Sea, d'Iris Murdoch, de Foyles en l'últim vist i no-vist londinenc, juntament amb All the Days and Nights. The Collected Stories of William Maxwell, autor que alguns consideren cursi però que a mi m'encanta. I nar fent. Pàgines que s'acumulen i dies que s'acaben.

London: anada i tornada

Hi ha moltes coses que no entenc. M'encanta Londres, malgrat the weather.

Rolleiflex

Richard Avedon photographs Sophia Loren, New York, 1966.

Vull una càmera.

'Torture of Women'

Torture of Women, Nancy Spero, 1976

"Marduk va atrapar Tiamat al seu cau, i va fer entrar els vents que l'acompanyaven dins del cos de Tiamat, i quan va tenir la panxa prou inflada hi va tirar la llança i la hi va clavar al cor, i li va arrencar les entranyes i amb una maça li va aixafar el crani. Es va plantar damunt el cos d'ella i amb un ganivet el va partir com si fos un llenguado en dues meitats, i d'una d'elles en va fer el mantell del cel.

Aquest antic mite sumeri, que es remunta a un dels orígens de la cultura humana, 5.000 aC, ja posa de manifest la por, l'odi i la crueltat envers les dones. L'odi expressat en el desmembrament de Tiamat s'absol en aparença amb la idealització de Tiamat com a cel. L'elevació de Tiamat a l'inassolible és una versió subliminada de la por". Nancy Spero, 1983 (del catàleg Nancy Spero. Dissidances).

La sèrie Torture of Women fa plorar. De debò.

Spero / Artaud

Codex Artaud (detall) Nancy Spero, 1971-72

Coincideixo amb la Mònica sobre la retrospectiva que el MACBA dedica a Nancy Spero: impactant. M'ha flipat com feia temps que no em flipava una expo d'un artista contemporani. Nancy Spero obre la boca i n'expulsa una llengua carregada de crits.

Nancy Spero va fer el viatge a la inversa. L'any 1959 deixa New York amb el seu marit, Leon Golub, i se'n va a París. Els dos són pintors figuratius que fugen de l'expressionisme abstracte, que en aquells moments dominava el panorama artístic nord-americà. París era encara el París de postguerra, i em puc imaginar una Spero acabada d'arribar, que no entén el francès, que ja té dos fills (aviat serien tres) i que no s'instal·la còmodament enmig dels migrats cercles artístics francesos (els seus Black paintings reflecteixen molt bé la seva realitat: treballa de dia i pinta de nit), sinó que en queda exclosa. M'imagino una Spero que a París pinta el seu últim canvas: At Their Word (The Sick Woman), una mare que no té temps per ser artista, i que deixa la tela pel paper en un acte personal, el pas a un material menys masculí, menys hegemònic. "Ell [Golub] es movia i les seves obres entraven en col·leccions, però jo anava de bòlit amb els nens i em matava pintant" (del catàleg Nancy Spero. Dissidanses).

Però Spero, allunyada de la créme de la créme artística, s'acosta als moviments literaris i a la poesia francesa: de Mallarmé a Artaud, un poeta, com ella, excèntric i maleït, a qui dedica quatre anys del seu treball: la veu d'Artaud es converteix en la d'Spero en la sèrie dels Artaud paintings: "Artaud és excepcional per haver expressat les manifestacions més extremes de dislocació i d'alienació del segle XX. Es representa a si mateix com a la víctima per excel·lència. Violent en el gest i el llenguatge, és alhora masoquista i passiu… Jo m'hi identifico, en el sentit de víctima –utilitzant el seu llenguatge per exemplificar la meva pèrdua de llengua, fracturant el seu ja fracturat text. Perquè jo em sento víctima pel fet que sóc dona i artista, utilitzo Artaud per explorar els voltants de la victimització (imaginària o real)."

Artaud Paintings (Un noeud d'asphyxie centrale), Nancy Spero, 1970

Tanmateix, Spero recupera la seva veu al final de la sèrie per dedicar-li una carta: "Spero creu que Artaud 'hauria desaprovat, i fins i tot odiat, el que jo feia, utilitzar i retallar el seu llenguatge segons els meus propòsits' " (Nancy Spero. Dissidances). De manera que, per primera i única vegada dins la sèrie de les Artaud paintings, Spero adopta la primera persona: Letter from Spero (1964), on es llegeix, amb lletres gruixudes de color vermell: "Artaud, I couldn't have borne to known you alive your despair. Spero" ("Artaud, no hauria pogut suportar conèixe't viu, el teu desesper. Spero").

Més endavant arribaria la primera obra magna, el Codex Artaud, 34 rotllos formats per fulls enganxats pels extrems que ocupen tota una sala del MACBA. Ha desaparegut l'escriptura autògrafa, que deixa pas a la lletra de màquina.

" 'El discurs femení' observa Pamela Wye, 'va ingressar en l'art d'aquest segle amb les llengües dels homes, no de les dones'. Quan reclama la veu d'Artaud, Spero ho fa com una mena d'homenatge. Per dur-lo a terme, adopta la lògica de la histèria, que té com a trets comuns la duplicació, la imitació i la còpia." (Nancy Spero. Dissidances).

Prova superada

Els olímpics

S'han acabat els olímpics i s'han acabat les vacances. Aquest hauria de ser un post positiu i ple de bons propòsits. Vull fer més fotos, aconseguir una càmera reflex, atrevir-me a muntar la meva pròpia empresa.

Són idees que potser no portaré mai a terme, però que ara, a dia zero de la nova temporada, no em deixen dormir.

M'encanta llegir i m'apassionen els llibres, fins i tot com a objectes, però alguna cosa grinyola quan sóc incapaç de trobar un bon motiu per aixecar-me demà.

Bordeaux sous la pluie