Ja fa gairebé una setmana que vaig anar a veure El silenci abans de Bach i no me la puc treure del cap. No és, certament, una pel·lícula feta per explicar una història, malgrat que n'explica diverses i en deixa intuir unes quantes més, però la seva bellesa rau en la poètica, en el joc de la música, el silenci i la imatge, i no en el relat. En aquest Bach persistent que no sona igual en una pianola que "jugat" a Sant Tomàs de Leipzig. Vaig saber que m'agradaria quan en vaig veure el tràiler. Vaig saber-ho mirant les mans dibuixar pentagrames.
2 comentaris:
Em va encantar! Mònica.
qui canta,ressa el dople,(dues vegades)
Publica un comentari a l'entrada