'Un cos sense límits'

Antropometries d'Yves Klein, o la dona com a pinzell

"Què tenen en comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida" va explicar Jean-Louis Prat, comissari de l'exposició Un cos sense límits a la Fundació Joan Miró.

D'aquesta mostra els experts n'han criticat la desaparició de les formes o la falta d'exponents, però a mi m'ha agradat veure alguns exemples de la representació del cos en aquest segle, de la representació del cos després de les guerres més destructives d'occident, de la representació del cos que ja no ha de ser una prefiguració de cap idea ni de cap cànon, sinó que es pot expressar ja no només tal i com és, sinó, a més, tal i com l'artista el percep. Com diu Lucien Freud, "no pinto a les persones tal com són, sinó tal com les veig".

El darrer llargmetratge de Pascale Ferran, Lady Chatterley, basat en la segona versió que D.H. Lawrence va escriure de L'amant de Lady Chatterley, és una altra celebració del cos, del gest, de la mirada, ... una celebració a dos, Constance Chatterley i el guardabosc del castell del seu marit, que té lloc precisament en aquesta espècie de paradís perdut, de verger enorme. En contraposició, Sir Chatterley és un home sense cos, profundament amargat a causa d'una invalidesa de cintura en avall (ferit a la I Guerra Mundial), un personatge démodé aferrat al seus privilegis de classe, però que, en les escenes finals acaba despertant la compassió de l'espectador i, crec, de la mateixa Constance. El New York Times en va parlar amb aquests termes: The New Lady Chatterley: Sober, Sensual, French . La posada en escena, els detalls dels interiors (mobles, tasses, estris, etc) i la roba que llueix Marina Hands, un 10!