Jacqueline du Pré

No sabia res de Jacqueline du Pré fins que vaig veure la pel·lícula Hilary and Jackie, on Emily Watson interpreta el paper de la brillant violoncel·lista. Ja aleshores, al sofà de casa, la pel·lícula em va resultar sospitosa. Descrivia a la Du Pré com a una artista enfollida, consumida per la perfecció musical i l'èxit, allunyada de la seva família i dèspota. El retrat, fet un cop morta, el signava la seva germana, Hilary du Pré, segurament dolguda per la meteòrica carrera internacional de la seva germana (ella no va passar mai de ser una flautista mediocre) i pel fet que el seu marit, el director d'orquestra Christopher "Kiffer" Finzi, amb qui Hillary tenia quatre fills, hagués tingut un affaire amb Jackie. La Du Pré és un mite musical del segle XX, no només per la seva destresa musical, sinó també per la seva mort prematura, amb només 42 anys, víctima de l'esclerosi múltiple. Casada amb el pianista Daniel Barenboim, i part d'un cercle d'intèrprets que començaven a despuntar i que ara estan completament consagrats, la seva música continua captivant a qui l'escolta. Ara la sento des de The Complete EMI Recordings, un total de 17 CD's d'una bellesa inabastable, i realment combrego amb el que va escriure Agustí Fancelli en el seu article al Babelia, El mito trágico: "Du Pré fue una mujer de su época, llevaba minifalda y vestidos floreados al estilo hippy. Y reía, todo el tiempo reía: la seriedad asociada a la música culta se derretía en sus proximidades."