Els Honors de Kureishi

Ho llegeixo a la BBC. Hanif Kureishi, es troba entre les celebritats condecorades en la New Year Honours List de la reina Elizabeth II d'Anglaterra, que es va donar a conèixer ahir. L'autor de El Buda dels suburbis ha estat nomenat CBE (Comanador de l'Imperi Britànic). L'escriptor, que va estar nominat a l'Oscar el 1985 pel guió de My Beautiful Laundrette (Mi hermosa lavandería) de Stephen Frears, va néixer el 1954 a Londres, de pare pakistanès i mare anglesa, i es va començar a guanyar la vida escrivint novel·les eròtiques amb el pseudònim d'Antonia French. Ara, conegut arreu, està preparant el seu darrer treball, Something to Tell You, que es publicarà l'any que ve. Jo recordo un Kureishi baixet, atractiu, extremadament culte (i esquerp) que va venir a presentar Mi oído en su corazón de la mà de Jordi Herralde i que sabia que Núria era el nom d'una gran actriu: Núria Espert.

Magnicidi

Shakil Adil/Associated Press

L'any s'acaba amb l'assassinat de Benazir Bhutto. La que va ser la primera dona que va liderar el Govern d'un país musulmà a l'era moderna ja havia patit un atemptat l'octubre passat. Arran d'aquest fet, va escriure al Wall Street Journal :

"Evidentemente, yo conocía los riesgos. Ya me había encontrado antes en dos ocasiones en el punto de mira de los asesinos de Al Qaeda (entre ellos, el célebre Ramzi Yusef). [...] Algunos miembros del Gobierno habían criticado mi regreso a Pakistán, así como el plan de visitar el mausoleo del fundador de mi país, Mohamed Ali Yinnah. Ahora bien, mi dilema era el siguiente. Llevaba en el exilio ocho dolorosos años. Pakistán es un país con una política de base, de masas, con contacto personal. No es California ni Nueva York, donde los candidatos pueden hacer campañas a través de anuncios en los medios de comunicación y cartas personalizadas. Semejante tecnología no sólo es una imposibilidad logística, sino que carece de base en nuestra cultura política. Los pakistaníes quieren ver y oír en persona a los dirigentes de su partido, y ser parte directa del proceso político. Esperan caravanas y concentraciones de masas, oír directamente a sus líderes a través de megáfonos y altavoces. En condiciones normales es todo un desafío. Bajo la amenaza terrorista, es de una dificultad extraordinaria." (reproduit a La Vanguardia del 28 de desembre de 2007).

Ahir, Bhutto va rebre el seu últim bany de masses.

'Una música constant'

"Where the piano note is too low for the violin, it leaps into a higher octave. As it is, it is playing the songline an octave above its script. Now, if it were a viola... but it has been years since I played the viola.

The last time was when I was a student in Vienna ten years ago. I return there again and again and think: was I in error? Was I unseeing? Where was the balance of pain between the two of us? What I lost there I have never come near to retrieving.

What happened to me so many years ago? Love or not love, I could not continue in that city. I stumbled, my mind jammed, I felt the pressure of every breath."

Vikram Seth, An Equal Music

Estic completament enganxada a Una música constant, de Vikram Seth. Per què no he tornat a París des de que me'n vaig anar?

The New Yorker

M'han regalat una subscripció al New Yorker!!! Gràcies, Mònica i Sergi !!

Bon Nadal

La Mafalda, que es passava la vida pendent de les notícies de la ràdio i de l'estat del món, per Nadal decidia escoltar música i oblidar els maldecaps de la política internacional. Us desitjo el mateix a tots. Siguin quins siguin els vostres maldecaps.

Carla Bruni i la premsa rosa

Ho admeti o no, també m'agraden els cotilleos. Però no tots. Quan dic que no miro mai la tele i que quan la miro és per veure les notícies del 3/24, el Karakia, els programes de llibres, l'Sputnik i algun documental tipus segle XX, no m'estic fent l'esnob, és la pura realitat. Les sèries, que abans m'havien arribat a enganxar (tipus House, CSI, Friends, etc) ara no em diuen res i no en segueixo cap. I la resta de programació (realities, tomates i salses roses diverses, ...) no l'he mirada mai ni per casualitat. Ara bé, m'encanta el safareig del món de la cultura, o el del meu entorn més proper (gens cultural).

Així, per exemple, la Carla Bruni és un personatge que no para de meravellar-me. Del seu llarg historial amorós, em va sorprendre descobrir, gràcies a la Mònica, que havia estat amant de l'editor Jean-Paul Enthoven (d'éditions Grasset & Fasquelle), però que finalment va acabar amb el seu fill, Raphaël Enthoven, a qui dedica una cançó, Raphaël, en el seu àlbum debut Quelqu'un m'a dit i amb qui va tenir un fill el 2001. Però això no és tot, doncs resulta que Raphaël Enthoven, quan va quedar penjat de l'amant del seu pare, era un home casat, ni més ni menys que amb la filla del millor amic de Jean-Paul, el filòsof francès Bernard-Henri Lévy, tota una institució. Ella, Justine Lévy, no sé si com a petita venjança personal o si simplement per superar el trauma, ho va deixar tot escrit en una novel·la, Rien de grave, on, oh, casualitats de la vida!, explica la història de Louise, Adrien i Paola, un triangle amorós fàcilment identificable. A la contracoberta s'hi pot llegir: "Je ne savais pas encore que c'était la meilleur chose qui puisse m'arriver, qu'il me quitte. Comment j'aurais pu le savoir? Il était toute ma vie."

Ara la Bruni torna a sortir a les pàgines roses de la política internacional, aquest cop per ser (o fer veure que és) l'amant del president de la República, Nicolas Sarkozy, que s'ha divorciat fa poc de la seva segona esposa, Cécilia. Els periodistes, que som com som, ja han etiquetat a la Bruni de femme fatale, han recordat al món la seva llista d'ex amants (d'Eric Clapton a Mick Jagger passant per Kevin Costner o l'ex primer ministre francès, Laurent Fabius), i el seu gust per la poliàndria, i n'han subratllat les semblances amb l'ex primera dama. També s'han afanyat a explicar que, en les darreres eleccions presidencials, Bruni va fer campanya per la rival de Sarkozy, la candidata socialista a l'Elisi, Ségolène Royal.

Carla Bruni és, a més, la germana petita de Valèria Bruni-Tedeschi, actriu i directora de cinema, que va debutar darrera la càmera el 2003 amb Il est plus facile pour un chameau... , una sàtira sobre la seva família italiana i aristòcrata, amb Chiara Mastroianni en el paper de Bianca (el pseudònim de Carla a la pel·lícula).

'Apartheid. El mirall sud-africà'

David Goldbaltt, George Nkomo, venedor ambulant, Johannesurg, 2002

District Six (Ciutat del Cap)

"Un dels casos més emblemàtics de l’aplicació de la Group Areas Act –la llei que segregava radicalment les àrees urbanes en funció de criteris «racials»– es va produir durant les dècades de 1970 i 1980 al District Six de Ciutat del Cap.
Aquest districte, situat ben bé al centre del conglomerat urbà, era el barri més multiracial de la ciutat, amb predomini d’una població on confluïen totes les herències i tradicions de les diferents i successives onades de pobladors.
La decisió de destruir el barri i desplaçar els 60.000 residents es va haver d’enfrontar a una forta resistència, encapçalada pels veïns però secundada per un ampli moviment ciutadà que incloïa sectors antiracistes de la població blanca. El moviment no va aconseguir evitar la destrucció del districte, però va paralitzar els projectes de reconversió de la zona en una àrea residencial estrictament blanca.
Des de 1982 fins fa molt poc, els solars erms del vell District Six han constituït un dramàtic memorial dels deliris de l’apartheid. " CCCB, Apartheid. El mirall sud-africà, fins el 3 de febrer

En record d'un matí de diumenge plujós al districte sisè de Ciutat del Cap.

'House of Meetings'

La novel·la House of Meetings, que al febrer publicarà Empúries en català amb el títol de Casa de trobades, també forma part de la llista de les deu millors obres de ficció de l'any segons Time.

'50 Top 10 List of 2007'

De les 50 llistes de Top 10 que han elaborat els de Time, em quedo amb la de Top 10 Magazine Covers (les millors deu portades de revista). Especialment aquesta de The New Yorker del 8 d'octubre d'enguany:

"Tota la llista de Top 10 podria estar feta a base de portades del New Yorker; moltes parlen d'un tema candent de l'actualitat, són intel·ligents i donen peu a llargues converses. L'il·lustrador Barry Blitt podria tenir la seva pròpia subllista.[ ...] Aquesta en particular és una coberta amb doble sentit : d'una banda, ridiculitza a Ahmadinejad per haver dit que a l'Iran no hi ha gays i, de l'altra, juga brillantment amb el recent escàndol que va esquitxar al senador de Idaho, Larry Craig, en un lavabo públic. No calen paraules".

"Scrittore della domenica"

Primo Levi va sobreviure a Auschwitz. Primo Levi va escriure Se questo è un uomo. Primo Levi s'anomenava a ell mateix "escriptor de diumenge".

De professió químic, aquest arqueòleg de l'ànima humana (volia "pensar l'home", donar-li una possibilitat, tal com va explicar dimecres qui va ser el seu editor a Einaudi, Ernesto Ferrero), va sobreviure a l'horror, no tan sols a l'horror de l'holocaust per se, sinó a l'horror de la cultura, al fracàs de la civilització més refinada de la primera meitat del segle XX: Alemanya. Diu Ferrero que Levi no era un home desesperat, doncs va aprendre al lager que la desesperació no porta enlloc, que sobreviure és sobreviure i prou, sense reflexions. Era, explica, "l'home de l'etern somriure", de la curiositat enciclopèdica.

Però, tanmateix, també l'home que, malgrat les aparences, no va poder sobreviure a Auschwitz. L'home que ens va ensenyar que la brutalitat s'amaga darrera qualsevol cantonada.

"Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d'afinitat humana."

Primo Levi, Si això és un home, Edicions 62

Saillagouse i Llo

El temps que s'estira com una regalèssia. I el gat a la vora del foc.

El botó de l'abric

"Que difícil el dia i la casa
el domèstic avui me patina,
tot s'arregla amb el just bricolatge
que les coses en si necessiten"

Joan Miquel Oliver a Taxi, d'Antònia Font.

'Incerta glòria'

Omplir els ulls de muntanyes (i tenir els llavis tallats pel fred).

Escenes chez Mikel by Ainhoa

'Eastern Promises'

Per fi! Per fi hem anat a veure Eastern Promises (Promesas del este) ... Al ritme que canvia la cartellera a Barcelona ja em pensava que seria un d'aquelles (moltes, massa) pel·lícules que acaben a la llista de "m'hagués agradat veure-la". I és que val molt la pena. Molt més que Una història de violencia, que en el seu moment ja em va entusiasmar. Clar que no estic descobrint la sopa d'all, doncs ja ho havien dit tots els crítics haguts i per haver.

"Con este nuevo film, Cronenberg depura al máximo una serie de formas narrativas sin parangón en el cine contemporáneo. Sus encuadres son asfixiantes, cerrados, como cajas en las que se agitaran criaturas incapaces de encontrar una salida. Frente a una cierta manera de filmar quizá demasiado frecuente en el cine de hoy, basada en el plano de bordes flotantes y una cámara imprecisa, aquí se propone un espacio con sus propias reglas, que a su vez pueden verse vulneradas desde dentro." Carlos Losilla a Cahiers du cinéma.