Harold Pinter

Harold Pinter by Eamonn McCabe

Aterra el meu avió i llegeixo que ha mort Harold Pinter. No em sorprenc, però sí que m'entristeixo una mica. Recordo Old Times (Vells temps) a la Beckett. Recordo les classes de literatura anglesa a la facultat amb un professor boig per Pinter (com va anar la cosa, vam passar del Beowulf a Pinter via Coleridge així, d'una tirada?). Li deien la consciència del teatre. Com el seu admirat Beckett, a qui va portar en escena tantes vegades. Hem perdut una veu, però ressonen les seves paraules.

Bon Nadal a tothom!

Bon Nadal a tothom!
No és Thanksgiving, però acostuma a tenir els mateixos efectes secundaris :)

El món en una habitació

Des que la Mònica em va convidar al Lliure a veure Jugar amb un tigre que m'he fet addicta a l'obra de Doris Lessing. He començat a llegir la primera part de la seva autobiografia, Dintre meu (Destino) i espero acabar aquestes vacances de Nadal amb la segona part, Passejant per l'ombra, i la mítica El quadern daurat (Edicions 62). De moment, us deixo amb un text del programa de l'obra escrit per la seva directora, Carlota Subirós:

"De fet, el cor de El quadern daurat i de Jugar amb un tigre és la crònica d’una consciència feta trossos, d’una persona assetjada per la por d’esclatar en mil bocins. La fascinació de Hamlet –que tot l’univers pugui cabre dins d’un cervell s’inverteix i esdevé pànic de no poder afirmar una coherència vital, de sucumbir al fracàs de tots els anhels per donar sentit al món. Sense dubte es tracta d’una profunda crisi moral i política que troba la seva manifestació més extrema en el terreny de la pura intimitat: en les relacions d’amistat, en el lligam amb un fill, en la recerca desesperada de l’amor.

En una de les últimes pàgines d’El quadern daurat, l’amant d’Anna fa una mirada al seu voltant i diu: “Aquesta habitació és extraordinària. És com un món”. Tot el que la novel·la té d’obertura i de complexitat, la peça teatral ho té de concentració: Lessing busca l’essència del conflicte entre el compromís i la llibertat en l’ànima d’una dona, d’un home i d’una habitació."

'Brideshead Revisited'

"'I don't want to make it easier for you,' I said; 'I hope your heart may break; but I do understand'."

Evelyn Waugh, Brideshead Revisited, Penguin, pàgina 324.

Encara no l'he llegit, però aquesta frase literal apareix al film de Julian Jarrold, i la trobo genial. Decadent, demodé, esteticista, classista... El món que Waugh retrata, entre la dolce vita i el pecat és absolutament fascinant.

'Il y a longtemps que je t'aime'

La vaig veure fa setmanes però encara hi penso. La solitud, la incomprensió, l'absurditat, la culpabilitat, la redempció. Impactant i molt bona.

'El dia revolt'

Julià Guillamon avui a la presentació d'El dia revolt.

"'El dia revolt' és el títol d'un poema de Josep Carner d'un dels seus primers llibres, Bella terra, bella gent (1918). La companyia Edigsa el va enregistrar en disc, l'any 1963. Carner parla d'un daltabaix, viscut com una gran dissort i com una oportunitat esplèndida, motiu de por i d'esperança. En arribar a la darrera estrofa, s'emociona, s'ennuega i gairebé no pot acabar de llegir el text. Sovint, quan es parla de l'exili, s'acostuma a oferir una versió que realça els moments dramàtics i deixa de banda els aspectes més quotidians. [...] Quan vaig començar a escriure aquest llibre, la primera generació de l'exili havia desaparegut. Amb molt poques excepcions, només quedaven els joves i els nens, els fills i els néts americans. Els quaranta-dos reportatges que componen El dia revolt presenten el seu punt de vista, diferent del que s'acostuma a trobar en els llibres d'història, construïts sempre poc o molt al voltant d'una narració heroica. L'exili apareix carregat de matisos i contradiccions, com un dia revolt, en el que conviuen diverses situacions vitals: la fidelitat, el dolor, el desarrelament, el desig de començar una nova vida. Cel negre, sol radiant, núvols esquinçats, pluja daurada. 26 de gener de 1939: les tropes de Franco són a les portes de Barcelona...".

Julià Guillamon, El dia revolt, Empúries, pàgina 22.

Amicitia

"No érem indiferents. Vivíem en el nostre temps, que era un temps difícil. Teníem els nostres interessos, que eren principalment literaris i intel·lectuals i només ocasionalment, indefugiblement, polítics. Però el que la memòria em porta d'allà no és la política, ni la dificultat de viure amb cent cinquanta dòlars al mes, ni tan sols el que escrivia, sinó els detalls de l'amistat: festes, pícnics, passejos, converses a mitjanit, visions de les hores de lleure ocasionals. L'amicitia dura més que la res publica, i com a mínim igual que l'ars poetica. O així m'ho sembla ara. El que realment il·lumina aquells mesos són les cares dels nostres amics."

Wallace Stegner, En lloc segur, Libros del Asteroide, pàgina 117

Ann Nixon Cooper

via brown paper and string

"She was born just a generation past slavery; a time when there were no cars on the road or planes in the sky; when someone like her couldn't vote for two reasons - because she was a woman and because of the colour of her skin. [...] A man touched down on the Moon, a wall came down in Berlin, a world was connected by our own science and imagination. And this year, in this election, she touched her finger to a screen, and cast her vote, because after 106 years in America, through the best of times and the darkest of hours, she knows how America can change. Yes, we can. "

Barak Obama's victory speech.

Signatura Lou Reed al CCCB

La Kerri ha penjat aquesta foto (feta per la gent del CCCB) a la web oficial del Lou Reed, a la notícia sobre el Made in Catalunya.

Prou, prou, prou!!!

Estic molt cansada.

"Perfect fit"

"Aquest és el meu tercer Kindle; els altres dos els vaig perdre a l'avió. Hi ha gent que diu que prefereix els llibres de sempre, però quan viatges va molt bé, jo hi tinc uns mil llibres a dins; quan el perds, te'ls tornen a col·locar sense que hagis de tornar a pagar". "Fa cinc anys que vaig deixar de fumar però encara se'm fa difícil; ho vaig aconseguir gràcies a la medicina xinesa, a un te xines que t'equilibra i a l'acupuntura". "Pots arribar a imaginar-te el nivell de la poesia que he llegit avui? És increïble per un país tan petit! I el recital? Hi havia dues sales i el pati ple, i encara s'ha quedat gent a fora. Això ho hauríem de fer a NYC, per què aquests tipus d'actes no funcionen a NYC?" [parlant amb John Giorno, poeta, ex parella de William Burroughs i protagonista del film Sleep d'Andy Warhol]. "You smell so good, what do you wear? CKOne? Is that a Spanish perfume? Calvin Klein!, I can't belive it!! It must be your skin...". "We should take a siesta together". "Lucky him". "Prenc el vi amb gel per prendre'n menys, podríem dir que prenc Chardonnay on ice". "You're so beautiful". "We are perfect fit".

'Perfect day'

Lou Reed by Lou Reed, 2008

"Estic fart que diguin que les meves cançons són fosques; llegiu Shakespeare! Llegiu Hamlet, El rei Lear, Macbeth!". "Les meves cançons no són fosques, són realistes"."Talent really shows". "Jo vaig estudiar a la Warhol University"."Warhol sempre estava treballant, fins i tot si anava a una festa, sempre s'enduia la seva càmera; sempre em preguntava: 'quantes cançons has fet aquesta setmana?' i si jo li deia, 'tres', em recriminava que era massa mandrós. En aquell temps, doncs, jo sempre anotava totes les coses que veia al meu voltant i que em podien servir com a material per futures cançons, perquè l'Andy no em digués que era mandrós. Ara ja no, ara només miro"."Escric per plaer, no ho considero una feina"."El meu altre mestre va ser el poeta Delmore Schwartz, autor de In Dreams Begin Responsibilities i a qui vaig dedicar la cançó European son; estava obsessionat amb James Joyce i em deia sovint que hauria de dedicar la meva vida a l'estudi de la seva obra"."Schwartz, que era el meu professor a la Syracuse University, no ens explicava la literatura, ens la llegia"."Una vegada en una festa de Halloween vam passar-nos la nit recitant Poe; va ser aleshores que vaig entendre'n el significat"."He escrit la Gran Novel·la Americana en música"."No puc explicar el significat de gran part del que faig; a vegades escric alguna cosa que no sé què vol dir, però confio en el meu instint; no sé què significa però m'agrada, té so i ritme"."Tot hauria de tenir, com a mínim, so i ritme". "Vaig fer Magic and Loss perquè no hi ha cap música que et consoli quan se't moren els amics; aquest disc és com un salm, no el toco mai en públic perquè és massa fort, no només per mi, és molt millor escoltar-lo a casa". "A vegades conec gent que em diuen que són fans meus i penso que mai no ho hauria dit". "Aquest tio m'acaba de dir que la meva música és la banda sonora de la seva vida, un altre em diu que els seus pares ja m'escoltaven; saps què vol dir això? Que sóc vell"."Barcelona m'agrada molt més que Madrid, però només em conviden a tocar a Madrid"."La primera vegada que vaig tocar a Barcelona, sota el franquisme, vaig patir una de les pitjors experiències de la meva carrera: la gent em demanava a crits que toqués una cançó determinada... -quina? Una cançó- i aleshores uns soldats [sic] van pujar a l'escenari i em van amenaçar amb una pistola. Em van dir, 'si la cantes, goodbye'".

Casa

Casa no és un lloc, és una sensació.

Sophie / Maria

The Shadow, Sophie Calle, 1981. Projecte en el qual va fer que la seva mare contractés un investigador privat que la seguís i li fes fotografies.

Dec ser l'única persona al món que no sabia que Sophie Calle ha inspirat un personatge de Paul Auster a Leviatan, el de Maria Turner, l'artista excèntrica. Va ser fa unes setmanes que, llegint aquesta meva novel·la de metro, vaig començar a identificar les actituds atribuïdes al personatge austerià. Reconec que em vaig mig indignar pel plagi, però volia saber si la Calle, la primera artista contemporània que em va marcar, fa molts anys, arran de l'exposició Relats (Centre Cultural de la Fundació La Caixa al Palau Macaya, 1997), estava al corrent de tot plegat. Ara, buscant una mica per Google, he trobat aquesta explicació des de la web del Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona:

"Sens dubte la relació més directa de Sophie Calle amb la literatura és la col·laboració, o millor dit, l'intercanvi realitzat amb l'escriptor Paul Auster. Per a la seva novel·la Leviatan, Auster es va inspirar en Calle, en la seva vida, manies i rituals, per al personatge de Maria Turner, una fotògrafa que feia fotos de persones a qui seguia, es colava de cambrera en hotels o bars o que una nit va actuar en un striptease de Times Square i va demanar a una amiga que li fes fotos mentre actuava. Uns anys més tard, realitza l'exposició Double Game, que divideix en tres seccions: la vida de Maria i la seva influència en la vida de Sophie, la vida de Sophie i la seva influència en la vida de Maria i "una de les moltes maneres de barrejar ficció amb realitat o com intentar convertir-se en un personatge fictici", per a la qual cosa proposa a Auster que creï un nou personatge fictici que guiï la seva vida durant un any, oferta que Auster refusa, encara que li ofereix una sèrie d'instruccions per millorar la vida a la ciutat de Nova York (entre d’altres, somriure als desconeguts). "

Bressola

Pugem al cotxe i ja és de nit. Faig anar el seient del copilot endavant i endarrere, endarrere i endavant. Un balanceig d'esma, de nen petit que s'adorm. Les cançons de White Chalk em bressolen...

Pyongyang

Guy Delisle, Pyongyang, Astiberri.

Acabo de veure un reportatge boníssim al 30 minuts de TV3: Corea del Nord: la gran il·lusió. Sergi Vicente i els seus companys s'endinsen (sota l'atenta mirada d'un personatge oficial mediocre i sinistre) en la Corea de l'Estimat Líder (Kim Jong Il). Bé, s'endinsen en la Corea del Nord oficial, la que ensenya els mosaics de pedres precioses dels seus hospitals, i no el funcionament del sistema sanitari, les escoles on nens ensinistrats com lloros repeteixen el lloc, dia i any del naixement del Gran Líder, pare de la pàtria comunista, o la dels pagesos que es mostren contents de tenir un diploma i un petit fogonet elèctric. Un país claustrofòbic i absurd, una dictadura megalòmana que sobreviu gràcies al control total de la població. A l'altra banda del paral·lel 38, i des de l'any 1953, s'aixeca una altra Corea, la del Sud, a 40 o 50 anys llum de la seva germana del nord. Tot plegat, com diuen al reportatge:

"Mig segle després de la Guerra de Corea, dues dècades després de la fi de la Guerra Freda, i amb el record recent de la gran fam de l"àrdua marxa", el Nord exalta la puresa ideològica i predica el somni de la reunifcació amb el Sud. Mentrestant, les empreses de Corea del Sud aprofiten les possibilitats d'inversió que ofereix Pyongyang. Coreans del nord i del sud comparteixen tots una gran il·lusió."

El reportatge m'ha fet pensar en Pyongyang, una novel·la gràfica de Guy Delisle -que, per cert, acaba de publicar a la mateixa editorial una altra joia, Crónicas birmanas-, on explica la seva estada a "l'últim paradís stalinista" i l'horror de la vida quotidiana sota un règim totalitari. Altament recomanable.

'Rock'n'Roll'

Syd Barrett

Pensava que després de 2666 no em podria tornar a flipar res del que Rigola muntés sobre un escenari. How wrong I was! L'any 1968 els Pink Floyd expulsen el seu fundador, Syd Barrett, un déu Pan penjat de l'àcid, els tancs trepitgen les llambordes de Praga, Havel comença la dissidència i els Plastic People of the Universe intenten fer la seva pròpia revolució amb altes dosis de psicodèlia. Tot això és Rock'n'Roll, una història de somnis i il·lusions perdudes, de dialèctica materialista, de poesia sàfica, de confrontació entre realitat i idees, i de música, molta música. Un recorregut per la segona meitat del segle XX que emociona i colpeix.

"A Rock’n’Roll Max, el filòsof marxista, diu: “jo només crec en una cosa: que entre la teoria i la pràctica hi ha d’haver un encaix digne... no perfecte, però digne”. La manera més difícil d’aconseguir aquesta correspondència entre la teoria i la pràctica és “vivint amb honestedat” en una societat que es menteix a si mateixa. Durant la Txecoslovàquia de 1968 a 1990, una banda de rock'n'roll s’hi va apropar més que ningú."

Tom Stoppard (fragment del pròleg a l’edició britànica de Rock’n’Roll, Faber and Faber, Londres, 2006. Traducció de l’anglès de Roger Batalla).

Farewell to Paul

Paul Newman a Somebody Up There Likes Me (Marcado por el odio), el 1956 /Sanford Roth.

S'ha mort Paul Newman i amb ell una manera d'interpretar. Elegant, magnètic i guapíssim fins al final. Et trobarem a faltar.

Daniel Pennac

Daniel Pennac / EFE Xavier Bertral

"No tingueu por del futur, no serà un present agreujat". "Com pot ser que la culpa de tots els mals de l'escola sigui el Maig de '68 i la suposada pèrdua de l'autoritat? Si un alumne arriba a classe i diu que no ha fet els deures perquè va tenir la grip el mes passat no acceptaríem aquesta excusa; aleshores, com podem acusar a l'escola actual de ser víctima d'un moviment estudiantil de fa 40 anys?". "Els nens d'avui, abans que aprenguin a escriure, llegir, sumar o raonar ja són consumidors"."Si la societat ha canviat tant no és degut a la lluita contra l'autoritat, sinó per la clientalització dels nens"."Els estats occidentals no estan interessats a formar adults intel·ligents". "Una classe no és res més que un tros de realitat, la vida s'hi troba allà en estat pur". "El mestre només té una eina per educar: la matèria que ensenya, i l'ha de fer servir".

La Fac, de nou

Demà és la data límit per formalitzar la matrícula de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Vull tornar a sentir que el cervell se m'omple de coses inútilment útils.