Rolleiflex

Richard Avedon photographs Sophia Loren, New York, 1966.

Vull una càmera.

'Torture of Women'

Torture of Women, Nancy Spero, 1976

"Marduk va atrapar Tiamat al seu cau, i va fer entrar els vents que l'acompanyaven dins del cos de Tiamat, i quan va tenir la panxa prou inflada hi va tirar la llança i la hi va clavar al cor, i li va arrencar les entranyes i amb una maça li va aixafar el crani. Es va plantar damunt el cos d'ella i amb un ganivet el va partir com si fos un llenguado en dues meitats, i d'una d'elles en va fer el mantell del cel.

Aquest antic mite sumeri, que es remunta a un dels orígens de la cultura humana, 5.000 aC, ja posa de manifest la por, l'odi i la crueltat envers les dones. L'odi expressat en el desmembrament de Tiamat s'absol en aparença amb la idealització de Tiamat com a cel. L'elevació de Tiamat a l'inassolible és una versió subliminada de la por". Nancy Spero, 1983 (del catàleg Nancy Spero. Dissidances).

La sèrie Torture of Women fa plorar. De debò.

Spero / Artaud

Codex Artaud (detall) Nancy Spero, 1971-72

Coincideixo amb la Mònica sobre la retrospectiva que el MACBA dedica a Nancy Spero: impactant. M'ha flipat com feia temps que no em flipava una expo d'un artista contemporani. Nancy Spero obre la boca i n'expulsa una llengua carregada de crits.

Nancy Spero va fer el viatge a la inversa. L'any 1959 deixa New York amb el seu marit, Leon Golub, i se'n va a París. Els dos són pintors figuratius que fugen de l'expressionisme abstracte, que en aquells moments dominava el panorama artístic nord-americà. París era encara el París de postguerra, i em puc imaginar una Spero acabada d'arribar, que no entén el francès, que ja té dos fills (aviat serien tres) i que no s'instal·la còmodament enmig dels migrats cercles artístics francesos (els seus Black paintings reflecteixen molt bé la seva realitat: treballa de dia i pinta de nit), sinó que en queda exclosa. M'imagino una Spero que a París pinta el seu últim canvas: At Their Word (The Sick Woman), una mare que no té temps per ser artista, i que deixa la tela pel paper en un acte personal, el pas a un material menys masculí, menys hegemònic. "Ell [Golub] es movia i les seves obres entraven en col·leccions, però jo anava de bòlit amb els nens i em matava pintant" (del catàleg Nancy Spero. Dissidanses).

Però Spero, allunyada de la créme de la créme artística, s'acosta als moviments literaris i a la poesia francesa: de Mallarmé a Artaud, un poeta, com ella, excèntric i maleït, a qui dedica quatre anys del seu treball: la veu d'Artaud es converteix en la d'Spero en la sèrie dels Artaud paintings: "Artaud és excepcional per haver expressat les manifestacions més extremes de dislocació i d'alienació del segle XX. Es representa a si mateix com a la víctima per excel·lència. Violent en el gest i el llenguatge, és alhora masoquista i passiu… Jo m'hi identifico, en el sentit de víctima –utilitzant el seu llenguatge per exemplificar la meva pèrdua de llengua, fracturant el seu ja fracturat text. Perquè jo em sento víctima pel fet que sóc dona i artista, utilitzo Artaud per explorar els voltants de la victimització (imaginària o real)."

Artaud Paintings (Un noeud d'asphyxie centrale), Nancy Spero, 1970

Tanmateix, Spero recupera la seva veu al final de la sèrie per dedicar-li una carta: "Spero creu que Artaud 'hauria desaprovat, i fins i tot odiat, el que jo feia, utilitzar i retallar el seu llenguatge segons els meus propòsits' " (Nancy Spero. Dissidances). De manera que, per primera i única vegada dins la sèrie de les Artaud paintings, Spero adopta la primera persona: Letter from Spero (1964), on es llegeix, amb lletres gruixudes de color vermell: "Artaud, I couldn't have borne to known you alive your despair. Spero" ("Artaud, no hauria pogut suportar conèixe't viu, el teu desesper. Spero").

Més endavant arribaria la primera obra magna, el Codex Artaud, 34 rotllos formats per fulls enganxats pels extrems que ocupen tota una sala del MACBA. Ha desaparegut l'escriptura autògrafa, que deixa pas a la lletra de màquina.

" 'El discurs femení' observa Pamela Wye, 'va ingressar en l'art d'aquest segle amb les llengües dels homes, no de les dones'. Quan reclama la veu d'Artaud, Spero ho fa com una mena d'homenatge. Per dur-lo a terme, adopta la lògica de la histèria, que té com a trets comuns la duplicació, la imitació i la còpia." (Nancy Spero. Dissidances).

Prova superada

Els olímpics

S'han acabat els olímpics i s'han acabat les vacances. Aquest hauria de ser un post positiu i ple de bons propòsits. Vull fer més fotos, aconseguir una càmera reflex, atrevir-me a muntar la meva pròpia empresa.

Són idees que potser no portaré mai a terme, però que ara, a dia zero de la nova temporada, no em deixen dormir.

M'encanta llegir i m'apassionen els llibres, fins i tot com a objectes, però alguna cosa grinyola quan sóc incapaç de trobar un bon motiu per aixecar-me demà.

Bordeaux sous la pluie

Mercat de Libourne

The end

Summer is gone.

Nobody

'La soledad'

"A menudo pensamos haber abandonado las ocupaciones y sólo las hemos cambiado"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 324

'Los libros'

"No tengo duda alguna de que hablo con frecuencia de cosas que los maestros del oficio tratan mejor y con más verdad. [...] Si alguien va a la búsqueda de la ciencia, que la coja allí donde esté. Por mi parte, de nada hago menos profesión. Esto son mis fantasías, y con ellas no pretendo dar a conocer las cosas, sino a mí mismo"

Michel de Montaigne, Los ensayos, Acantilado, pàg. 585.

Michel de Montaigne

Michel Eyquem (1533-1592) un dia va dir que ja n'estava fart de ser alcalde de Bordeaux, o de fer de mediador entre hugonots i catòlics a la cort de França, i es va tancar a la seva torre a escriure i meditar, mig morint-se de fred. Michel Eyquem, que fins als tres anys va viure al poble de Montaigne amb una dida perquè el seu pare volia que no fos aliè a les dures condicions de vida de la gent menys afortunada, i que un cop retornat al château familiar, dels tres als 10 només va parlar en llatí -el seu perceptor era alemany i tothom al seu voltant tenia ordres de dirigir-se al petit Michel en la llengua de l'antic imperi-, va perdre el seu millor amic, Étienne de la Boétie, el 1563. Amdós humanistes es van conèixer al Parlament de Bordeaux. A la seva mort, De la Boétie li va llegar la seva àmplia biblioteca. La seva trobada a Bordeaux ha estat descrita com a coup de foudre intel·lectual. Dos anys després de la mort de De la Boétie, Montaigne es va casar amb la que seria la seva dona, més per força que de grat.

El 1570 es va retirar del món a la torre del seu castell, una modesta estructura que servia per vigilar la fortalesa familiar. Allà va viure de manera austera, sense grans comoditats, fins a la seva mort. I allà va escriure els seus cèlebres Essais, mogut per la necessitat de comunicar-se després de la mort de qui va ser la seva ànima bessona.

"Cuando en 1570, a los treinta y ocho años de edad, Michel de Montaigne se recluye en su torre, cree haber concluido definitivamente su vida. Como más tarde Shakespeare, ha reconocido con mirada lúcida la fragilidad de las cosas: 'la petulancia de los cargos, el desvarío de la política, la humillación del servicio en la corte, el tedio del funcionario municipal' [Hamlet] y, sobre todo, su propia ineptitud para actuar en el mundo." Stefan Zweig, Montaigne, Acantilado.

La tercera edició d'aquests Essais, pòstuma, data de 1595, i la signa una dona, Marie de Gournay. De Gournay era una groupie de Montaigne i la seva obra. Filla d'una de les grans famílies de França, estableix una estreta relació amb Montaigne, que la considera fille d'alliance i aviat li confia el millor de la seva herència: l'edició del seus Essais després de la seva mort, tasca que ella va complir diligentment. Malgrat això, i fins fa relativament poc, l'edició de De Gournay havia estat menystinguda. Explica Antoine de Compagnon al pròleg de l'edició de 2007 de Los ensayos (Acantilado):

"Cuando yo era estudiante, todos leíamos a Montaigne en el Ejemplar de Burdeos y no podíamos imaginar otra cosa. Por lo demás, en las librerías no había otro texto disponible. Pues bien, des de hace una década, la balanza se inclina a favor de otro texto, el de la edición póstuma de 1595 procurada por Marie de Gournay, que hoy parece ser aceptado casi unánimamente por editores y traductores. Es curioso observar tales vuelcos del consenso crítico."

Jo no sé si "curioso" seria la palabra que faria servir. No sóc filòloga. Potser si en comptes de Marie de Gournay hagués estat un home el marmessor de l'herència literària de Montaigne... La meva mare, des de Indre-et-Loire m'envia una postal del castell de Chenonceaux: "Chenonceaux és el castell de les dones no cortesanes, de les dones de poder: Diana de Poitiers, Catalina de Mèdicis, etc. totes elles van tenir poders econòmics i socials". Doncs això. I sense ser feminista.

'Capri, c'est fini'

Malgrat la calor, per mi s'ha acabat l'estiu. La té tothom, la depre post-vacances?

'Le droit à la paresse'

Costa molt tornar de les vacances. Costa. Molt.

Marxem

Foto de casa nostra by Ainhoa

Ens en anem demà a primera hora. Descanseu i passeu-vos-ho molt bé. I bones vacances a tothom!

On vacation

Ja estic de vacances! Un mes sencer sense trucades, mails, rodes de premsa, entrevistes... Gairebé no m'ho puc creure! Tot i que la rentrée serà dura (cada cop ens assemblem més als francesos en aquest aspecte editorial) la meva desconnexió ja ha començat...

De moment ja tinc dues lectures per l'estiu:

-Rafik Schami, El lado oscuro del amor, regal de l'Eugènia.
-David Grossman, La memoria de la piel, regal del Cornu.

Em queda una setmana a la ciutat per veure expos endarrerides, preparar el viatge, comprar un mapa, perdre'm.

Bon estiu a tothom!

Siri

No sé com es van conèixer Siri Hustvedt i Paul Auster a principis de la dècada dels 80. Va ser en un recital de poesia, però el que es van dir, com es van mirar... De tot això no en tinc ni idea. Tanmateix, l'escena podria haver estat aquesta:

"Inga met Max when she was a graduate student in philosophy at Columbia. He gave a reading at the university, and my sister was sitting in the front row. Inga was a twenty-five-years-old blond beauty, brilliant, fierce, and aware of her seductive power. She held Max Blaustein's fifth novel in her lap and listened intently to every word of his reading. When he was finished, she asked him a long complicated question about his narrative structures, which he did his best to answer, and then, when she laid her book on the table to have it signed, he wrote on the title page, "I surrender. Don't leave".

Siri Hustvedt, The Sorrows of an American

Vaig començar a llegir a la Hustvedt quan Circe li va traduir Todo cuanto amé (What I loved), un llibre que em va semblar extraordinari i que he regalat a quasi tothom. Potser uns dels meus preferits. Pensant-hi bé, sens dubte un dels meus preferits. Poc després vaig llegir La nit de l'oracle, de Paul Auster, que també em va agradar però que, no sé per què, quedava empobrit al costat de la novel·la de la seva dona. Potser perquè la temàtica dels dos llibres era molt semblant o, com a mínim, compartia uns paral·lelismes (autobiogràfics) i una atmòsfera que la Hustvedt va saber relatar amb molta més traça i força.

Ara llegeixo aquesta darrera novel·la seva, també, pel que sembla, tenyida de material de la seva pròpia vida. I penso que no seria gens estrany que l'Auster s'hagués literalment rendit als peus de la bellesa escandinava de 25 anys que estudiava a Columbia. Era la Hustvedt.

'My Generation'

"Why don't you all f-fade away (Talkin' 'bout my generation)

And don't try to dig what we all s-s-say (Talkin' 'bout my generation)

I'm not trying to cause a big s-s-sensation (Talkin' 'bout my generation)

I'm just talkin' 'bout my g-g-g-generation (Talkin' 'bout my generation)"

The Who

Calor

L'estiu és això: la calor enganxosa i el desig de no fer RES de RES.

'Expiació'

És increïble l'estil d'Ian McEwan quan escriu. Malgrat que la trama de les seves novel·les és sovint angoixant o, si més no, inquietant, la manera com construeix les frases, com cus paraula rere paraula, transmet una pau indescriptible. És com la calma abans de la tempesta, que només es percep en petits detalls invisibles. Vaig tenir aquesta sensació llegint Dissabte, i la tinc ara amb Expiació:

"La Cecilia va anar a la cuina a omplir el gerro, i el va dur fins a dalt a la seva habitació per recuperar les flors que havia deixat al rentamans. Quan les hi va deixar, es van negar a posar-se en el desordre artístic que ella hauria preferit i es van anar gronxant dins l'aigua amb una pulcritud obstinada, amb les tiges més altes distribuïdes uniformement al voltant de la vora. Va alçar les flors i les va tornar a deixar anar, i de nou van respectar un patró ordenat. Al cap i a la fi, no era gens important. Era difícil imaginar-se el senyor Marshall queixant-se que les flors que tenia al costat del llit estaven col·locades de manera massa simètrica."

Ian McEwan, Expiació, labutxaca, pàgina 68.

McEwan és, a més a més, un escriptor reconegut i bastant famós (dins del que cap per ser escriptor i no, posem per cas, estrella de Hollywood). Malgrat tot, la fama i els diners, sempre ha reconegut el seu origen humil (la seva mare era dona de fer feines i el seu pare va ser soldat a la II Guerra Mundial, fet que li va permetre pagar la universitat del jove McEwan). Lluny d'avergonyir-se de la llengua que va aprendre de petit, la d'una mare que no parlava pas RP (Received Pronuntiation, o pronunciació estàndard de l'anglès) en un país on la manera de parlar delata la teva classe social com un estigma inesborrable, McEwan va reconèixer en un article a The Guardian que el seu estil no només prové de l'universitat de Sussex, sinó també, i sobretot, d'aquesta llengua materna.

PS: Sobre McEwan és també molt curiosa la història del seu germà, una història que podria ser l'argument de qualsevol de les seves novel·les: Rose McEwan (aleshores Rose Wort) va tenir un affair durant la II Guerra Mundial amb un oficial britànic, David McEwan, mentre el seu marit combatia com a soldat al front. D'aquesta relació va néixer un nen l'any 1942, que Rose va donar en adopció perquè el seu marit no se n'assabentés quan tornés de permís. Però, coses de la vida, el marit va morir en el desembarcament de Normandia. Un cop mort, Rose es va casar amb David McEwan i al cap de sis anys van tenir un altre fill, Ian. Tanmateix, mai van anar a buscar el fill que havien donat en adopció. Fa uns anys aquests fill, David Sharp, que treballa de paleta, va voler saber qui eren els seus pares biològics i va acabar descobrint que era germà d'Ian McEwan. La història va saltar a la palestra al gener del 2007, i se'n van fer ressó tots els mitjans anglosaxons.