Chet

Bruce Weber, Chet Baker

Podia haver penjat una foto de Chet Baker amb vint-i-pocs anys, alguna d'aquelles espaterrants imatges plenes de força, de bellesa, de talent, com les que li va fer William Claxon a principis dels anys cinquanta, que el van convertir en el "James Dean del jazz". Però he preferit posar aquesta fotografia feta per Bruce Weber durant el rodatge de Let's get lost, el retrat d'un Chet Baker ja en plena davallada (moriria un any després, el 1988, al caure des de l'habitació d'un hotel a Àmsterdam; el seu cos presentava restes de cocaïna i heroïna, speedball, en el llenguatge de la droga), però, tanmateix, una imatge que transmet tot el magnetisme i l'aura d'aquest trompetista excepcional que cantava xiuxiuejant.

I és que acabem de veure el documental de Weber, que ha arribat a les nostres pantalles més de dues dècades després de la seva realització. Un documental en b/n com només podia rodar un dels millors fotògrafs del món, amb uns fotogrames impecables, que mostren l'encara bellesa de Baker, el seu efecte attirant, però que deixen un regust amarg, el rastre d'un astre errant enamorat de les dones, dels cotxes, de la droga, però, sobretot, del jazz, que ell va ajudar a definir amb el seu característic estil "cool" de la costa oest americana. Un estel que va deixar de brillar fa temps, però del qual encara ens arriba certa llum. Hi ha un moment en el film on Chet Baker interpreta "Blame It on My Youth", d'Oscar Levant, i la seva veu delicada sembla voler-se fer perdonar totes les mentides i desencants. Ho aconsegueix.