Reading women

"Reading with someone else who's also reading is a special agreement, you could call it an erotic pact. It's a permitted space right at the centre of togetherness, a separate but still shared silence and concentration [...] You know when you can read with someone like this that you're truly at home, truly permitted to be yourself, with her or him. I love to read with someone else reading beside me - it's a profound agreement of company and breathing space, maybe one of the most intimate things you can do with anyone. "

Estic completament d'acord amb aquesta afirmació que Ali Smith escriu en un magnífic article del Guardian on es demanava a algunes escriptores angleses que escollissin una imatge del llibre Reading woman, o com la icona de la dona lectora, nua o vestida, ha fascinant a artistes de tots els temps. Per variar (la Miller m'apareix a tot arreu), Smith tria una fotografia que el pare de Lee Miller va fer a la seva filla i a Tanja Ramm, al llit.

Llistes

.... i llistes i més llistes. Temes pendents que s'arrosseguen ad aeternum. Una mica d'aire. Ja no llegeixo. No en sé.

Ja ha arribat!

“The Suicided Burgermeister’s Daughter,” Leipzig, Germany, 1945.

El meu primer New Yorker! És l'exemplar de 21 de gener i conté un reportatge sobre la vida i l'obra de Lee Miller en motiu de la retrospectiva The Art of Lee Miller que fins fa poc es podia veure al Victoria and Albert Museum de Londres i que aquest mes viatjarà al Philadelphia Museum of Art. "She had the gift of finding beauty in wasteland, and her eye tends to petrify what it looks at" ("Tenia el do de trobar bellesa fins i tot en la terra erma, i la seva mirada tendeix a petrificar allò que observa") .

"Die Stille vor Bach"

Ja fa gairebé una setmana que vaig anar a veure El silenci abans de Bach i no me la puc treure del cap. No és, certament, una pel·lícula feta per explicar una història, malgrat que n'explica diverses i en deixa intuir unes quantes més, però la seva bellesa rau en la poètica, en el joc de la música, el silenci i la imatge, i no en el relat. En aquest Bach persistent que no sona igual en una pianola que "jugat" a Sant Tomàs de Leipzig. Vaig saber que m'agradaria quan en vaig veure el tràiler. Vaig saber-ho mirant les mans dibuixar pentagrames.

Tea time

Preparo el viatge a Londres. Vull que sigui com Dissabte, com London fields, com Una música constant, com Historias de Londres, com Mrs Dalloway, com Intimitat, com High Fidelity, com les cançons dels Beatles i els Stones, com el London calling dels Clash, com God Save the Queen dels Pistols, com East Enders, com Match point... Com tot el que ja conec d'aquesta ciutat que no he visitat mai. Una tassa de te a les cinc de la tarda.

Esgarrapar dies

... hores, minuts, segons. Trobar un vestit pel casament, i un poema per llegir. Caminar en hores de llum. Que la Yasmina Reza no sigui tan snob.

Pensaments

... elaboro pensaments i llistes. Dies de reflexió i futur. A poc a poc.

Felicitats, Simone!

Demà 9 de gener Simone de Beauvoir hauria fet 100 anys. El seu llibre més conegut, Le Deuxième Sexe, va ser rebutjat i vilipendiat a França quan es va publicar l'any 1949. A l'altra banda de l'Atlàntic, però, es va convertir en l'obra fundadora del pensament feminista. Em rebenta el tòpic que les feministes són totes lletges i gordes o lesbianes. Començant per la Beauvoir, que era guapíssima (malgrat el monyo a l'estil Ferrusola que no es va treure mai i que, sincerament, no pot afavorir a cap dona). Com deia ella mateixa: "On ne naît pas femme. On le devient". Llegiu Beauvoir i oblideu-vos de Sartre.

P.S.: Si visqués als EE UU votaria a la Hillary Clinton, ni que només fos perquè una dona, per primer cop a la història (sense comptar la reina Victòria d'Anglaterra o Caterina la Gran de Rússia) governi el país més important del món.

Jacqueline du Pré

No sabia res de Jacqueline du Pré fins que vaig veure la pel·lícula Hilary and Jackie, on Emily Watson interpreta el paper de la brillant violoncel·lista. Ja aleshores, al sofà de casa, la pel·lícula em va resultar sospitosa. Descrivia a la Du Pré com a una artista enfollida, consumida per la perfecció musical i l'èxit, allunyada de la seva família i dèspota. El retrat, fet un cop morta, el signava la seva germana, Hilary du Pré, segurament dolguda per la meteòrica carrera internacional de la seva germana (ella no va passar mai de ser una flautista mediocre) i pel fet que el seu marit, el director d'orquestra Christopher "Kiffer" Finzi, amb qui Hillary tenia quatre fills, hagués tingut un affaire amb Jackie. La Du Pré és un mite musical del segle XX, no només per la seva destresa musical, sinó també per la seva mort prematura, amb només 42 anys, víctima de l'esclerosi múltiple. Casada amb el pianista Daniel Barenboim, i part d'un cercle d'intèrprets que començaven a despuntar i que ara estan completament consagrats, la seva música continua captivant a qui l'escolta. Ara la sento des de The Complete EMI Recordings, un total de 17 CD's d'una bellesa inabastable, i realment combrego amb el que va escriure Agustí Fancelli en el seu article al Babelia, El mito trágico: "Du Pré fue una mujer de su época, llevaba minifalda y vestidos floreados al estilo hippy. Y reía, todo el tiempo reía: la seriedad asociada a la música culta se derretía en sus proximidades."

Vacances

... demà és el meu últim dia d'aquestes vacances acumulades. He desconnectat tan profundament que el que m'arriba via mail o mòbil (poc, val a dir) em desconcerta tant com si estigués escrit en xino. Em pensava que seria incapaç de tallar el fil i no només l'he tallat, sinó que ara em falta força per tornar-lo a bastir. Mandra seria la paraula exacta. Em pregunto sovint per què tinc aquesta insatisfacció laboral, per què encara no he trobat el meu lloc al món (com a mínim a nivell laboral). El fet que el Sergi i jo estiguem fent ara el mateix tipus de feina és altament intoxicant. Però no és aquesta la qüestió.  Vull tenir temps, la joia més preuada, tant de temps que no em sàpiga gens de greu perdre'l, divagar-hi, passejar-m'hi.

'Un cos sense límits'

Antropometries d'Yves Klein, o la dona com a pinzell

"Què tenen en comú les representacions d’un cos de Derain, Matisse, Picasso, Bacon, Giacometti, Chagall, Miró, Freud, Magritte, Staël, Klein, Tàpies? Res, llevat de la llibertat de dir, no el que veuen, sinó el que són. Proclamen amb força la possibilitat de fer aparèixer un cos en les incerteses de la vida" va explicar Jean-Louis Prat, comissari de l'exposició Un cos sense límits a la Fundació Joan Miró.

D'aquesta mostra els experts n'han criticat la desaparició de les formes o la falta d'exponents, però a mi m'ha agradat veure alguns exemples de la representació del cos en aquest segle, de la representació del cos després de les guerres més destructives d'occident, de la representació del cos que ja no ha de ser una prefiguració de cap idea ni de cap cànon, sinó que es pot expressar ja no només tal i com és, sinó, a més, tal i com l'artista el percep. Com diu Lucien Freud, "no pinto a les persones tal com són, sinó tal com les veig".

El darrer llargmetratge de Pascale Ferran, Lady Chatterley, basat en la segona versió que D.H. Lawrence va escriure de L'amant de Lady Chatterley, és una altra celebració del cos, del gest, de la mirada, ... una celebració a dos, Constance Chatterley i el guardabosc del castell del seu marit, que té lloc precisament en aquesta espècie de paradís perdut, de verger enorme. En contraposició, Sir Chatterley és un home sense cos, profundament amargat a causa d'una invalidesa de cintura en avall (ferit a la I Guerra Mundial), un personatge démodé aferrat al seus privilegis de classe, però que, en les escenes finals acaba despertant la compassió de l'espectador i, crec, de la mateixa Constance. El New York Times en va parlar amb aquests termes: The New Lady Chatterley: Sober, Sensual, French . La posada en escena, els detalls dels interiors (mobles, tasses, estris, etc) i la roba que llueix Marina Hands, un 10!