'Lee Miller: Picasso en privat'

Amant i alumna de Man Ray (ambdós van "inventar" la solarització) i amiga de Picasso. Però, per sobre de tot, artista extraordinària. Al Museu Picasso, i fins al 16 de setembre, Lee Miller se'ns presenta com la fidel documentalista que, a través del seu company, Roland Penrose, retrata Picasso en tots els seus àmbits i vessants. Però també se'ns descobreix com la gran artista que va ser més enllà dels homes que la van envoltar. A les darreres sales, els seus inicis sota l'estela surrealista parisina de Ray deixen pas aviat a una fotografia molt personal i poètica, capaç, a través de la seva Rolleiflex, de convertir l'horror dels camps nazis i de la guerra en un material que sobrepassa el testimoniatge per donar lloc a analogies conceptuals. És l'obra de la Miller que jo no havia vist mai (més enllà del seu autoretrat a la banyera del führer, on, segons ella, es va intentar treure "la pols" de Dachau i Buchenwald) i la que voldria poder veure més.

Qui vam ser

Manllevo el títol de la Lolita Bosch per encapçalar una reflexió: "A vegades no enyorem a algú amb qui hem compartit un fragment, sinó a la persona que nosaltres mateixos vam ser en aquell moment".

Propòsit 4: Llegir (més)

Propòsit 3: Viatjar (més)

Propòsit 2: Dormir (més)

Propòsit 1: Cuinar (més)

Perquè, com en Rémy va aprendre d'en Gusteau: "Tothom pot cuinar".

... i l'hospital de Salzburg

(resum d'un intent de vacances)

"Viatjar és una brutalitat. T’obliga a confiar en desconeguts i a prescindir de tot aquell confort familiar de casa teva i dels amics. Estàs en constant desequilibri. No posseeixes res tret de les coses essencials: l’aire, el descans, els somnis, el mar, el cel; i tot tendeix a l’etern o a allò que imaginem que és l’etern."

Cesare Pavese

Salzburg

Innsbruck sota la pluja

El perfeccionista a la cuina

"Lección segunda, parte segunda. No sólo es difícil, sino que lleva tiempo. River Cafe Green tiene una receta fabulosa de penne con tomate y nuez moscada (y albahaca, ajo y pecorino) que hago cada cierto tiempo; la nuez moscada es el principal ingrediente sorpresa. Pero antes tuve que superar la frase inicial de la receta <<2,5 kg de tomates cherry maduros, partidos por la mitad y despepitados>>. O sea, son mucho más de cinco libras de tomates. ¿Y cuántos de esos jodidos tomatitos crees que entran en una libra? Lo diré. Acabo de pesar quince y llegan a 113 y pico gramos. Lo que nos da sesenta por libra. Así que estamos hablando de 300 partidos por la mitad, de 600 mitades, jugo por todas partes, extripando las pepitas 600 veces con un cuchillo, con cuidado de extraer hasta la última. Ahora todos juntos: NO, ESTO NO LO HACEMOS. Dejen las pepitas dentro y consideren que la pulpa indigesta es una aportación adicional".

Fragments hilariants a El perfeccionista en la cocina (Anagrama/Viena) de Julian Barnes, que m'he empassat mentre observava com la lassanya que s'escalfava al forn no s'assemblava, ni poc ni gens, a la de la fotografia del llibre de receptes.

www.labutxaca.cat

Pels llegidors i llegidores...

Llibres de labutxaca

Roger i Sergi

Castelló de la Plana, 17 de juny de 2007

Allò que deuria veure Picasso

Horta de Sant Joan un dia fred de maig

L'església vella des d'on abans hi havia un carrer

Records d'una guerra (la nostra)

Quan tot feia pensar que ens quedaríem a casa, vam poder-nos escapar al nostre cul de món preferit: la Terra Alta. Enèssima passejada pels escenaris de la Batalla de l'Ebre. Caminem de la Fatarella al poble vell de Corbera, aquesta vegada el sol estalvia la imatge apocalíptica de la memòria. Un miratge potser, doncs torna a ennuvolar-se i enfilem, de pressa, la tornada.

Hi ha vida després de Sant Jordi?

La meva rosa, com a mínim, va sobreviure a un cap de setmana maratonià de llibres i escriptors.

'Négatif'

Banda sonora ideal per aquests dies de pluja i mandra...

Una habitació pròpia

"All I could do was to offer you an opinion upon one minor point—a woman must have money and a room of her own if she is to write fiction; and that, as you will see, leaves the great problem of the true nature of woman and the true nature of fiction unsolved."

Virginia Woolf, A Room of One's Own

I jo hi afegiria: i una mica de temps.

Te, té, tea, chai, chá...

M'encanta el te. És un fet indiscutible. El te i els seus rituals, que desconec, però que m'he fet propis, més adaptats a la meva vida que la tradicional cerimònia japonesa. Els meus: al sofà, mentre fullejo els diaris, a la cuina, mentre escolto la ràdio i esmorzo, en alguns locals barcelonins: Bliss, Caj Chai, Baraka, La Granja, La Clandestina, el Caelum, Salterio,...

P.D.: A la Casa Àsia estan fent una exposició deliciosa pels amants del te i la bellesa de les teteres: O chá da China (El te de la Xina), una col·lecció de 254 peces de ceràmica xinesa centrades en el món del te, que abarca dels segles XIII al XVIII, del col·leccionista portugués Luis Mendes da Graça.

Penguin mugs

Penguin fa 70 anys i per celebrar-ho posa a la venda una serie d'objectes amb el clàssic disseny dels seus llibres de butxaca. Com aquestes tasses.