Amant i alumna de Man Ray (ambdós van "inventar" la solarització) i amiga de Picasso. Però, per sobre de tot, artista extraordinària. Al Museu Picasso, i fins al 16 de setembre, Lee Miller se'ns presenta com la fidel documentalista que, a través del seu company, Roland Penrose, retrata Picasso en tots els seus àmbits i vessants. Però també se'ns descobreix com la gran artista que va ser més enllà dels homes que la van envoltar. A les darreres sales, els seus inicis sota l'estela surrealista parisina de Ray deixen pas aviat a una fotografia molt personal i poètica, capaç, a través de la seva Rolleiflex, de convertir l'horror dels camps nazis i de la guerra en un material que sobrepassa el testimoniatge per donar lloc a analogies conceptuals. És l'obra de la Miller que jo no havia vist mai (més enllà del seu autoretrat a la banyera del führer, on, segons ella, es va intentar treure "la pols" de Dachau i Buchenwald) i la que voldria poder veure més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada