Mare

Sóc mare, oficialment, des del 15 de maig. En aquests gairebé tres mesos només he pogut llegir un llibre, una novel·la, Amy e Isabelle, d'Elizabeth Strout (el dia abans del part m'acabava la magnífica i molt emotiva Un matrimonio feliz, de Rafael Yglesias). Strout és l'autora d'Olive Kitteridge, una novel·la coral que funciona també com un conjunt de relats que construeixen el microcosmos d'un poble de Nova Anglaterra (em sembla recordar), uns relats que tenen en comú sempre la presència d'aquest personatge, Olive Kitteridge, a vegades com a protagonista i d'altres només tangencialment, a partir dels quals anem sabent qui era i, sobretot, què l'ha duta a ser qui és, una dona d'aparença aspra, rondinaire, malagradosa. I és que, en certa manera, l'Olive s'assembla força a la Isabelle d' Amy e Isabelle. Tot i que en aquesta altra novel·la no hi intervenen tants personatges --malgrat que déu n'hi do la quantitat d'històries paral·leles que s'hi expliquen--, veiem a Isabelle des dels ulls de la seva filla, del seu cap i de les seves companyes de feina. I Strout vol que reflexionem, de nou, sobre allò tan suat de ser fill d'unes circumstàncies. Però el que ara em ve al cap, sobretot, i potser des de la meva nova òptica, és la dificultat que tenen aquestes dues dones per ser mares. No en termes biològics, sinó emocionals. Com fracassen, ambdues, intentant fer-ho de la millor manera possible. Com creuen que se sacrifiquen per uns fills (l'una, renunciant a un amor apassionat, l'altra, criant sola a la seva filla) que segurament haguessin agraït unes mares més felices, més lliures. I que, conseqüentment, són incapaços de posar-se a la seva pell, fins i tot quan són a punt d'ensopegar amb la mateixa pedra que elles (el cas de l'Amy).

Però malgrat la soledat, la tristesa o, fins i tot, la mesquinesa, Strout deu ser una bon a noia protestant que creu en la gràcia divina, perquè les redimeix i els obre una porta d'esperança més enllà de la seva condició de mares. I jo em quedo encara pensant en aquesta condició, en tot el que m'ha passat en aquest darrer any (des del moment que el predictor va dir sí), però sobretot en aquests darrers tres mesos en els que gairebé res ha estat tal i com esperava que fos i en els que el temps s'ha allargat i escurçat alhora. En tot el que he après i en tot el que em queda per aprendre. En el que m'agradaria haver sabut abans i el que no podia preveure. I espero que si m'equivoco poc o molt, ell ho arribi a entendre.

PS: Aquesta matinada, mentre alletava el meu fill, m'he enrecordat que la renuncia de l'Olive no és voluntària, sinó provocada per una força major. Em falla la memòria a mesura que se m'acumulen les hores de son.