Primavera, estiu, etc

Aquest cap de setmana, i empesa per la recomanació eufòrica de la Pema, m'he empassat Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals. A vegades un llibre m'entusiasma i no sé dir per què. M'ha passat amb Primavera, estiu, etc. Potser, d'entrada, perquè el paisatge on transcorre tota la novel·la és un dels meus paisatges preferits i idealitzats: les terres de l'Ebre. Pot ser perquè l'estructura és tan perfecta que res no hi sobra ni hi falta. Potser perquè descriu la meva generació i tots els nostres dubtes i contradiccions. O perquè el final de la novel·la és tan bo que quasi em fa plorar d'emoció [ATENCIÓ, HI HA QUI PENSA QUE A PARTIR D'ARA VE UN SPOILER:] (no pel que explica, sinó perquè no és un final ensucrat, ni un final on hem-de-deixar-ho-tot-ben-lligat-perquè-s'entengui). Primavera, estiu, etc a més, conté fragments com aquest. I a mi se m'esquinça alguna cosa:

"Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perquè el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? [...]Pero aquests orígens nous són orígens de pega... Perqué ja en tinc uns, i no els hai sapigut gestionar"