Ser valent o no ser

Els aeroports de tornada m'entristeixen. També si hi he d'anar a acomiadar a algú. Torno en un taxi sola cap a Fiumicino i recordo les llàgrimes de fa tres anys en un altre taxi tornant del Prat. Aquest cop no ploro, no puc, però tinc el cor encongit. He sortit a les 5 del matí de casa i hi torno, ara, malalta. He vist Roma des de la finestreta. Tancada en un hotel on fa temps es va rodar una pel·lícula amb un títol que ara em resulta irònic, La dolce vita.

Perquè la vida de Roberto, des de l'èxit de Gomorra, és més aviat una no-vida. Una presó. Des de fa quatre anys. I en té només 30. Tanmateix, no té por. I ho diu alt i clar. No és un heroi, està fart de semblar una verge de Guadalupe, que les mares li posin els seus nadons en braços, que la gent el toqui. No és el Padre Pio. Només és algú que un dia va començar a assenyalar amb el dit. A denunciar els crims que ningú s'atrevia a veure. El que ha estat passant a casa seva durant tants anys. Impunement. I ara torna amb un llibre imprescindible, incisiu, lúcid. Un recull d'articles, alguns anteriors a Gomorra. Enmig del seu infern particular, ell és allò que escriu. Contra els qui el difamen, contra els qui el voldrien mort. La bellesa i l'infern té un pròleg, El perill de llegir, que regira l'estómac, talla la respiració, eriça la pell. A Carta a la meva terra, Saviano es demana "però aquesta terra com es veu, com es representa a ella mateixa, com s'imagina? Vosaltres com us la imagineu la vostra terra, el vostre poble? Com us sentiu quan aneu a treballar a passejar, a fer l'amor? Us ho plantegeu, o us conformeu dient-vos que "sempre ha estat així i sempre ho serà"?. Com en el poema de Salvat-Papasseit, escup a la closca pelada dels cretins. 

Aterra l'avió minuts després que hagi acabat de llegir el darrer article, Qui escriu es mor. No vol ser un presagi, però sí que parla d'una altra escriptora perseguida i tristament assassinada pels sicaris de Putin: Anna Politkóvskaia. I acaba amb una pregària. Per l'Anna, pel Roberto, per tots els que s'arrisquen mentre nosaltres llegim apoltronats al sofà de casa: "Aquests mots són una pregària, pronunciada amb totes les possibles frases litúrgiques, cap al lector que ha decidit de dedicar-hi el temps. Una pregària perquè no deixi mai de reportar a tothom el que trobarà a Txetxènia i perquè no oblidi mai el sacrifici de qui va voler explicar. Una pregària perquè senti dins de la seva carn cada hora de la vida d'Anna Politkóvskaia, una vida sovint viscuda amb consciència de caducitat, però en la certesa que aquella data de caducitat només havia d'afectar el propi cos i alhora havia de difondre, com una constel·lació, les històries que contenia, dipositant-les en cada lector."

Només espero que la frase que Albert Camus escriu a L'homme révolté,  i que ell cita al pròleg, es faci realitat aviat: " l'enfern n'a qu'un temps, la vie recommence un jour."