Catherine M.

Quan va sortir la seva primera obra autobiogràfica, La vida sexual de Catherine M no em va cridar gens l'atenció. Els meus prejudicis em feien témer que fos una altra història pseudollibertina-maig del 68-què radicals, moderns, joves i guapos que érem tots. Una successió d'experiències nimfòmanes i res més.

Però el cap de setmana passat em vaig empassar Gelosia, la continuació o, més aviat, el pròleg d'aquesta primera novel·la, i he d'admetre que estava molt equivocada respecte a Mdme. Millet.

Perquè Catherine Millet fa una cosa admirable: s'exposa. És a dir, es mostra i s'arrisca. I s'enfronta als seus dimonis i tabús sense sentir-se la reina del mambo, sinó deixant palesa la seva vulnerabilitat. 

Així, explica que va escriure La vida sexual de Catherine M per recuperar una sexualitat que havia estat esborrada, envaïda i desplaçada per la del seu home, Jacques Henric. Perquè La vie sexulle és una resposta a un atac de gelosia brutal que Catherine va experimentar durant tres anys de la seva vida, i que ara descriu, amb la mateixa metòdica descriptivista que utilitza per parlar d'art contemporani, a Gelosia, un llibre que en l'original francès es titula, precisament, Jour de souffrance.

"Durant tres anys, descobrir la llibertat sexual del meu company em va sotmetre a un sofriment enorme. A més a més, per mi la gelosia com a concepte era un sentiment tabú, detestable, per la qual cosa el meu patiment era doble", diu Millet. "De sobte em vaig trobar desposseïda de la meva pròpia sexualitat i obsedida per la de Jacques; la seva vida sexual eclipsava totalment la meva", en aquest sentit, "La vida sexual de Catherine M era una manera de recuperar el meu jo jouissante".  I ho fa no només a través de l'escriptura, sinó també de la psicoanàlisi més dura, amb un terapeuta de l'escola Lacaniana. "Per sort, el segle XX és un període de la literatura i l'art en què es permet parlar del jo sense màscares, sense ocultar res. Si no hagués escrit Gelosia i m'hagués quedat amb La vie sexuelle no hauria anat fins al fons de la qüestió, no hauria estat honesta amb mi mateixa; necessito molta distància entre els meus jos, una mena de mirar la meva pròpia vida des de fora, però també necessito parlar sense cap censura". "Quan vaig descobrir que Jacques tenia relacions amb noies molt més joves, sobre les quals exercia una influència paternalista, em vaig adonar sorpresa que jo, que em considerava una dona independent, alliberada, intel·lectual, també necessitava aquesta protecció paternal de part del meu marit, tot i que ell, evidentment, no ho hauria sospitat mai".

Catherine Millet era una noia de banlieue, de les rodalies de París, que volia ser Françoise Sagan i, en cert sentit, ho va aconseguir. Gràcies al seu talent i determinació, va escapar al seu suposat destí per sentir-se com a casa en els ambients artístics més sofisticats de París i Europa en general. La seva vida transcorria entre la direcció de la prestigiosa revista Art Press, que va fundar, i les mostres i biennals d'art d'arreu del món, en una atmòsfera de llibertat absoluta en tots els terrenys. Però Catherine Millet també és l'adolescent que es va trasbalsar al descobrir a la seva mare petonejant-se amb un altre home, o més directament quan aquesta li va confessar que havia tingut set amants (és a dir, que tenia vida més enllà del nucli familiar de marit i fills), és la nena que va tenir una formació catòlica estricta i que admet haver gaudit molt de la sexualitat de manera passiva (com a receptacle per a la imaginació dels seus companys de joc), també és la dona que murmura, arran d'una pregunta de periodista, que sí, que li hagués agradat tenir fills, però que "mai van arribar". És, en definitiva, una dona valenta. Amb les seves obsessions i neurosis, les seves pors i els seus dubtes, però també amb un coratge i una força que la fan destacar per sobre de la majoria.

A Gelosia hi ha diversos fragments que m'han cridat l'atenció. Sobretot les que parlen de la nostra posició respcte a nosaltres, i respcte als altres. "És un error creure que qui somieja es desvia del món, perquè, ben al contrari, les seves altres vides molt sovint hi fan possible l'empatia" (pàgina 30). O aquesta reflexió: "Dalí utilitza la seva demostració com a pretext per atacar la geometria euclidiana, que no tan sols regeix la nostra representació del món a través de la perspectiva piramidal, sinó que s'ha acabat imposant a la nostra manera de percebre, i fins i tot de pensar. Per ser sensibe al que s'esdevé als marges i als racons, és necessari tenir la ment lliure respecte als sistemes jeràrquics que hi concediexen menys importància que a tot allò que ocupa el centre o la part alta, tant si s'anomenen sistemes d'ordre social, moral o fins i tot estètic [...]. Una mirada tan perfectament disponible, que duu a terme una "igualació" tan perfecta de la realitat, és pròpia de qui es desplaça pel món deixant-se portar per una curiositat del tot desproveïda d'apriorisme.  Aquest rebutja d'entrada les distincions entre el que és interessant i el que no ho és, el que és noble i el que és innoble, la bellesa i la lletjor. El món conserva davant seu alguna cosa de la unitat anterior a la caiguda. Fonamentalment, és amoral".

Una mena de consol, petit potser, per algú com jo que creu que s'equivoca cada cop que obre la boca. O que diu el que pensa.