Hi ha coses, ara per ara, que són un privilegi. Una feina, un sou, un sostre, tenir família, i amics. Al final m'he acabat posant malalta per enèssima vegada en aquests dos últims mesos. Penso en, malgrat tot, la sort que tinc, que tenim. Però no puc parar de desitjar que alguna cosa canviï, que es mogui, que m'empenyi. O em quedaré petrificada. Llegeixo:"Aquella vida era privilegiada, i en Henry n'era perfectament conscient. L'única manera de pagar pel privilegi era treballar, i la majoria ho feien. Tampoc no eren especialment beneits. El problema d'en Henry era que els coneixia massa bé. Assegurava que podies anar a una festa a Marràqueix o a Rio i veure les mateixes cares i experimentar la mateixa claustrofòbia i el mateix déjà vu que quan marxaves de vacances o anaves a alguna fira d'art o a algun festival de cinema."
Hanif Kureishi, Una cosa per explicar-vos, pàgina 179.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada