Traïció

"Crec", em va dir, "que tots els escriptors ho fan, d'una manera o altra. Perquè si no, sobre què escriuríem? Escrivim sobre alguna cosa que ens toca i sobre la realitat observable que ens envolta. No escrivim sobre la lluna. I crec que això, sempre que la peça estigui escrita amb comprensió, és legítim. No faig servir la 'compassió' perquè aquesta no és la missió del teatre... No crec que la compassió compti com una de les virtuts rellevants que tenen a veure amb l'escriptura dramàtica... Fins i tot m'atreviria a dir que el que busco és una comprensió clara i dura, que doni llum a un cert estat de coses. Si et mantens fidel a això, llavors no fas cap mal... Em resulta difícil defensar el que fas, com a dramaturg, quan crees personatges que es basen lliurement o superficialment o obliquament en altres persones... Però, per exemple, em sembla que la situació en què es troba la dona, a Traïció, és una situació en què molta gent es podrà reconèixer... Et trobes en aquesta situació i què fas? La vius, i vas buscant la manera de tirar endavant... la vida és així... Què puc dir sobre Traïció?... Jo ho vaig fer"

Harold Pinter a Michael Billington, The Life and Work of Harold Pinter, Faber & Faber

Traïció posa en joc la nostra concepció de la parella, de les relacions i de la fidelitat, a un mateix i envers als altres. Llàstima que l'escenografia del muntatge de Carles Alfaro desdramatitzi amb la seva fredor geomètrica i laberíntica.

Gran Torino

Clàssica i americana. Gran Clint Eastwood.

The reader

Una de les poques pel·lícules que m'ha agradat més que el llibre en la que està basada. Potser l'única.

Hanif

"A good relation between a man and a woman is a great missunderstanding".

Murakami's sense of humor

"Mai no em poso nerviós davant d'un auditori. Saps? No porto ulleres i no m'hi veig més enllà del nas, per tant per mi és com si no hi hagués ningú allà fora".

"Una vegada, estant a Noruega, el meu editor em va portar a un bosc i em va dir "ho veus?, això és un bosc noruec" (en referència al títol original de Tòquio Blues, Norwegian Wood, títol d'una cançó dels Beatles).

"Com dius que heu traduït Norwegian Wood a Espanya? Ah, sí, Tòquio Blues..." (private joke amb els seus editors, doncs el títol Tòquio Blues, inventat pels editors italians de Murakami, no agrada gens a l'autor).

"El Premi Nobel és per a la gent gran. Jo no sóc tan vell, no m'insultis!".

Murakami trivia

1. Un dels seus personatges literaris preferits és Pavel Smerdiakov, de Els germans Karamazov de Fiódor Dostoievski. El club de jazz que va regentar durants anys s'anomenava Smerdiakov en honor seu. Un altre és l'escarbat que Raymond Carver descriu durant dues pàgines d'un relat.

2. Una vegada va córrer una marató de 100km: va començar a les sis del matí i la va acabar a les cinc de la tarda. "Va ser esgotador, ara ja ho he fet, però no ho tornaria a fer".

3. Està casat amb la Yoko, i es van conèixer a la universitat.

4. Descriu com un dels seus moments de dissort saber que de jove podia haver-se'n anat al llit amb alguna de les nòvies que va tenir si s'hi hagués esforçat prou, però que era massa tímid per gosar intentar-ho. Ara se'n penedeix.

5. Quan escriu, ho fa sense música, per concentrar-se millor. Quan no està escrivint, però, escolta contínuament qualsevol tipus de bona música, especialment jazz i clàssica. El primer que va fer al arribar a Barcelona va ser passar una bona estona a la tenda de música jazz Jazz Messengers de la Rambla de Catalunya. Quan era petit i es quedava sol a casa, diu, només tenia tres coses per distreure's: els gats, la música i els llibres. I aquestes són tres passions que encara manté.

6. Fa 27 anys que corre cada dia o, com a mínim, 6 dies a la setmana.

7. Beu cafè i vi.

8. Li agrada escriure sobre allò que estima: la música, la literatura, els gats, córrer. "Escriure una novel·la és com una confessió d'amor; no m'agrada escriure sobre coses que no em plauen; es tracta de poder compartir alguna cosa amb el meu lector".

9. Mai rellegeix els seus llibres un cop publicats.

10."A After Dark, com que és una novel·la curta, em vaig permetre el luxe d'experimentar: primer vaig escriure els diàlegs i després hi vaig afegir els fragments de text."

11. "Si ets un escriptor, no necessites els somnis, perquè somies despert. "

12. "El bosc és un lloc especial. Sempre hi ha un cert risc de perdre's, de no sortir-ne. I si no pots sortir-ne, esdevé una zona fosca. Quan escric, penetro en aquesta zona fosca cada dia i en surto, perquè sóc un professional."

12. M'encanta aquesta cita: "You have to leave people alone but you don't have to leave them out."

What I Talk About When I Talk About Running?

Fotos de Murakami corrent a la Barceloneta cortesia de Xavi Ayén

"In the 1980s I used to jog every morning in Tokyo and often passed a very attractive young woman. We passed each other jogging for several years and got to recognize each other by sight and smile a greeting each time we passed. I never spoke to her (I'm too shy), and of course don't ever know her name. But seeing her face every morning as I ran was one of life's small pleasures. Without pleasures like that, it's pretty hard to get up and go jogging every morning".

Haruki Murakami, What I Talk About When I Talk About Running, pàgina 178.

Privilegis

Hi ha coses, ara per ara, que són un privilegi. Una feina, un sou, un sostre, tenir família, i amics. Al final m'he acabat posant malalta per enèssima vegada en aquests dos últims mesos. Penso en, malgrat tot, la sort que tinc, que tenim. Però no puc parar de desitjar que alguna cosa canviï, que es mogui, que m'empenyi. O em quedaré petrificada. Llegeixo:

"Aquella vida era privilegiada, i en Henry n'era perfectament conscient. L'única manera de pagar pel privilegi era treballar, i la majoria ho feien. Tampoc no eren especialment beneits. El problema d'en Henry era que els coneixia massa bé. Assegurava que podies anar a una festa a Marràqueix o a Rio i veure les mateixes cares i experimentar la mateixa claustrofòbia i el mateix déjà vu que quan marxaves de vacances o anaves a alguna fira d'art o a algun festival de cinema."

Hanif Kureishi, Una cosa per explicar-vos, pàgina 179.

Amélie

Amélie Nothomb el dimarts a Barcelona. EFE/Toni Albir

L'Amélie Nothomb no és gens com me la imaginava. O sí. És simpàtica, perspicaç, neuròtica. I se sap posar el públic (i la premsa) a la butxaca. A la seva darrera novel·la publicada a casa nostra, Ni d'Eva ni d'Adam, retorna al Japó d'Estupor i tremolors, però des d'un punt de vista completament oposat. "Molta gent em demana per què he tornat a escriure un llibre sobre el mateix període de la meva vida, per què el que publico ara no ho vaig incloure en aquella novel·la; però per a mi, en el meu cap, les dues històries són dos mons oposats. No té res a veure la història d'amor que hi vaig viure amb la meva experiència laboral en una empresa japonesa, on vaig acabar sent l'última de les esclaves". "No faig mai explícites les escenes de sexe; quan llegeixo llibres d'altres autors, sempre trobo que hi ha una inadequació profunda entre el llenguatge i el sexe; l'experiència sexual no es pot traduir en paraules sense que fracassi. Considero que el meu lector és prou intel·ligent per poder-la llegir ente línies. De fet, l'únic llibre de la història de la literatura que trobo que és absolutament eròtic és La princesse de Cléves de Madame de La Fayette, un llibre amb una tensió eròtica brutal, on no passa res en el pla sexual ja que la protagonista rebutja la passió boja que sent pel duc de Nemours, però, no obstant, aquest fet fa que l'erotisme de la novel·la sigui total". "És impossible explicar una història d'amor entre un japonès i una francesa sense fer referència a Hiroshima mon amour, però el món que retrata Duras, de postguerra, és molt diferent al de la meva novel·la"."Sempre m'he sentit d'enlloc fins fa uns mesos arran de la gran crisi política belga; la fragilitat de la identitat belga, una identitat que ara es qüestiona, m'ha fet reafirmar com a dona belga: sempre he considerat que la meva identitat era poc definida, abans pensava que era degut al meu passat i al fet d'haver viscut a molts països, i que arran d'això no em podia considerar d'enlloc, però ara m'adono que realment ser belga és això, no tenir clara la teva identitat, per tant, voilà!, queda clar que sóc belga!"."No pots conèixer a una altra persona si no menges com ella, si no menges el que ella menja, no pots penetrar en una civilització si no penetres en la seva cuina; compartir el menjar és compartir sensacions i emocions, és compartir una cultura"."Escric cada dia del món de 4 a 8h del matí. Que com m'ho faig? Evidentment quan em llevo estic zombie, a vegades només he dormit una hora, però he descobert que és l'únic moment del dia que m'és possible escriure com escric, amb una mena de virginitat mental i una energia espiritual que no trobo a cap altra hora. Escriure per mi és una necessitat vital; així que només aixecar-me em preparo mig litre de te ben fort i me'l bec gairebé d'un glop; aquesta matinada a Barcelona he començat la que serà la meva 66ª novel·la, tot i que només n'he publicades 17. La tria del que es publicarà o el que no la faig jo mateixa, ja li agradaria al meu editor francès poder-la fer ell! Cada hivern, com un ritual, repasso els manuscrits que he escrit al llarg de l'any i decideixo quins vull que es publiquin i quins no; mai recupero manuscrits d'un any per l'altre. Però els que queden descartats no els llanço, són com els meus fills... El problema serà què passarà un cop em mori. Els primers 75 anys després de la meva mort els manuscrits no es podran tocar, però què passarà després? Em preocupa... Estic oberta a les suggerències que la gent em vulgui fer sobre el tema. De moment m'han proposat enviar-los a l'espai, però tal com van les coses estic convençuda que aviat l'espai serà un lloc massa transitat; també m'han dit que els faci enterrar amb mi, però el món és ple de bojos gòtics que violen sarcòfags...; algú m'ha proposat que els cedeixi a la Biblioteca del Vaticà, però no sé com s'ho prendria el Papa, no sé quina és la nostra relació en aquests moments... I, finalment i amb molta malícia, algú em va indicar que els publiqués a La Pléiade, que així segur que no els llegiria ningú!". "De fet, no deuen valer gran cosa, doncs a casa meva han entrat a robar dues vegades i mai s'han endut cap manuscrit, i en canvi sí que em van robar el maquillatge! I això que les caixes amb els manuscrits són per tot arreu i a la vista... Potser el lladre va començar a llegir-los i no l'hi van agradar... Qui sap!".

Març

Ganes de dies a l'aire lliure.