Aquest serà el meu quart Sant Jordi. Tenint en compte que mai no havia estat més de dos anys a cap feina això és un récord de permanència. Amb en Sergi hem estat parlant sobre què farem quan ho deixem. Perquè tard o d'hora s'ha de deixar. Com la droga. La sort de treballar en un diari era la pàgina en blanc, per moltes cagades que haguessis fet el dia anterior, la jornada informativa tornava a començar i te n'anaves a casa cansat, potser, però no abatut, ni estressat, ni amb el cap ple de "he de fer això ara mateix o serà massa tard". Enyoro la immediatesa, les nits de dijous, llevar-me a les 10h.
2 comentaris:
què maco... m'agraden molt els teus posts... ganes de veure't!
petons
c
uf, jo no aguanto més de dos anys a cap feina! és el meu límit exacte, espero que algún dia canvïi...
Publica un comentari